Into de Wild

Aquest paio del Sean Penn és ben llest, sabia que venint d’ell no podia ser qualsevol cosa i ja anava ben preparat per veure un producte on s’utilitzarien totes les armes visuals, auditives i sensorials hagudes i per haver per fer-te seu. I així ha estat, descàrrega emocional absoluta amb una història basada en fets reals acompanyada de tota mena de paisatges i bestioles i regada amb una cuidada banda sonora que has de ser molt animal, valgui ací l’expressió, per no adonar-te que t’estàs empassant, juntament amb les crispetes, unes píndoles que han de remoure’t les entranyes i t’han de fer sortir aquell ‘jo’ que tenies hibernant.

intothewild1.jpgNo puc pas parlar de l’historia, ni del que expressa ni del que et provoca ja que això dependrà de cada persona. Suposo que la crítica a la pel·lícula s’ha de centrar en el treball realitzat. Adaptar el llibre de Jon Krakauer al cinema penso que és una tasca ben difícil i el resultat m’ha satisfet força. En Penn ens presenta la cinta com barreja de documental del National Geographic i trama basada en  l’evolució del personatge de Alexander Supertramp a partir de continus flashbacks amb el de Christopher McCandless (ací podeu llegir la historia real), aquell que decideix fugir de casa i emprendre una aventura que va deixant empremtes emocionals fins arribar a Alaska.

Cinematogràficament cal senyalar el paper de Emile Hirsch, que penso que ha entrat tant en el personatge que un dia d’aquests desapareix de Hollywood i l’han d’anar a buscar per aquells paratges del fi del món. Fa una interpretació magistral, creïble i gens empalagosa ni pesada tot i que ocupa bona part dels 140 min de la cinta, essent el lligam amb tota la llista de personatges que van apareixent i desapareixent, tots ells magnífics, especialment Hal Holbrook, que ha estat premiat amb la nominació al millor actor secundari pels Oscar d’aquest any.

Cal destacar la forma de contar la historia, des del petit diari on a mena de simples frases va apuntant les conclusions a les que va arribant, i suposo que va ser la base per escriure el llibre, com la introducció de frases de Tolstoi i London que son petites punxades al teu interior per recordar-te que no estàs veien un simple documental sinó que algú et vol dir alguna cosa. Aquella de ‘la felicitat no és tal si no la comparteixes..‘ és un bon resum a les conclusions a les que arriba el nostre protagonista.

intothewild2.jpg

La música acompanya excel·lentment les imatges i paisatges extraordinaris de les terres d’Alaska que compta amb la participació de Eddie Vedder, cantant del grup Pearl Jam.

Com ja comença a ser habitual la durada és un pèl excessiva, no dic que en sobri cap dels 140 min, però és massa estona i la força emocional es dilueix una mica i per quan arribes al final ja no et queden masses ganes per emocions i ací en Penn penso que no controla bé el temps. Ha estat molt criticada l’estructura de la pel·lícula, aquesta forma d’editar amb flashbacks que et fa perdre la linealitat en la que està escrit el llibre, i la grandiositat de les imatges i fotografia per sobre de l’esperit de la història. En puc estar d’acord amb tot això però tampoc vas al cinema per fer una autòpsia de la pel·lícula. De tota manera aquests darrers elements son els que no em permeten puntuar-la més.

Si teniu oportunitat experimenteu aquest viatge al cinema, no crec que sigui pel·lícula per veure baixada de la xarxa amb versió castellana perquè l’estareu destrossant. Cal veure-la al cinema, pantalla el més gran possible i versió original. Lo del titol ‘Hacia rutas salvajes’ és una altra salvatjada dels nostres traductors. Interessant experiència a la Web oficial: http://www.haciarutassalvajes.es/

Advertisements