Disc de la Setmana: Vic Chesnutt “North star deserter”

La primera vegada que em va passar va ser amb Bob Dylan. Encara em passa amb Neil Young. Ja no em passa – a partir d’aquest disc – amb Vic Chesnutt. Mai vaig saber bé per què, però en els tres casos vaig tenir el mateix començament. Amb aquests tres músics sempre vaig tenir la sensació que eren música per a grans. Si bé ser gran com una cosa que em deixa fora, és un concepte que ja gairebé no hauria de fer servir (aquí estan les meves canes i la meva calvície per a corroborar-lo), sempre em va donar la sensació que aquests músics eren gent que feia música per a algú major -que no vol dir el mateix que vell-.

eebrrr0007op14401_sclzzzzzzz_.jpg

El mateix em passava amb Vic Chesnutt. Si bé, igual que en els altres dos casos, coneixia la seva història, em semblava que el seu ampli univers m’estaria vedat per falta de codis, que no sabria interpretar-lo. Ara, en canvi, tinc la certesa que no ho interpreto, l’escolto i em deixo portar.

La teatralitat que VC li imprimeix a cada d’una les seves cançons em fa recordar a un Scott Walter més ombrívol. La seva veu esquinçada a un Dylan amb més blues endins. L’ús de la guitarra a Neil Young. D’altres a Leonard Cohen, a Calexico, a tantes altres coses tan properes… Cada cançó, cada arranjament, cada petita volta vocal, semblen ser formes de despullar-se para Chesnutt, deixant la sensació que el que tenim al davant és ni més ni menys que un tipus confessant-se.

Artista

Vic Chesnutt

Àlbum North star deserter
Cançó que escoltes You are never alone

És curiós que a l’home de la cadira de rodes molts li estiguin lloant ara com si fos nou, que ningú hagi citat Drunk , Is the actor happy , Silver lake o Ghetto bells els seus millors discos, que molts cronistes pensin que Chesnutt és només un home i la seva guitarra, un cantautor mínim que, per les seves amistats, ha descobert la cara oculta del rock underground.

Per a ser un disc de folk, “North star deserert” el retorn de Chesnutt és un d’aquests que s’ha escoltar el més alt possible, deixar que t’inundi (compte amb les descàrregues elèctriques d’alguna de les seves cançons), cançons escrites amb el cor, que entren amb l’electricitat del llamp o l’intimitat del bis a bis, una veu estellosa i de aiguardent de les més emotives de les últimes dècades. No són cançons de fons ambiental, no es deixen, de la primera a l’ultima t’esquincen els sentiments.

Anuncis