Disc de la setmana: Johnny Hartman “I just dropped be to say hello”

Poso la televisió i em trobo amb “Operación Triumfo: El Cásting”. Veient cantar a alguns dels individus que es presenten, un clam al cel. Tots cometen la mateixa errada: un estranya espècie de “trémolo” indefinible, amb el qual pretenen fingir apassionament? arravatament? i que acompanyen de patètiques posis.

Així que apago la tele i necessito escoltar a algú que sàpiga cantar, em poso a Johnny Hartman . Aquest és el seu disc que més m’agrada, fins i tot més que el què va gravar juntament amb John Coltrane. És la glòria: com acaricia cada paraula amb la veu, quina calidesa, que precisió i control, com sosté les paraules, quina pronunciació, que manera de dur el ritme, quina elegància, quina sofisticació i alhora quina senzillesa. A diferència d’uns altres dels seus discos com ‘Unforgettable’, aquí no hi ha la sensació d’estar cantant en un casino hortera de Les Vegas.

[splashcast c OYOH6053MQ]

Artista

Johnny Hartman

Àlbum I just dropped be to say hello
Cançó que escoltes Sleepin’ Bee

La banda acompanya de meravella: Hank Jones (p), Illinois Jacquet (s), Milton Jones (b) i Elvin Jones (d), les pulsions de contrabaix i les guitarres de Kenny Burrell i Jim Hall en ‘Charade’ són excepcionals…amb ‘How sweet is it to be in love’ m’emociono cada vegada que l’escolto, i han estat moltes vegades. Bé, tot…tot és immillorable; és un disc rodó que no pot faltar en cap col·lecció jazzística que es precie.

John Maurice Hartman, veritable nom de l’extraordinari cantant de jazz, Johnny Hartman, va tenir en la seva època una relativa mala sort. Protagonista de dos dels mes grans àlbums de jazz vocal de tots els temps, un al costat del genial mestre del saxo, John Coltrane – Impulse! 1963- i el qué estic recomanant, del mateix any, la qualitat d’aquests discos li va perseguir durant tota la seva carrera i mai tornaria a gravar un disc millor.

Una carrera que començaria com cantant de les orquestra de Earl Hines a mitjan els anys quaranta i del trompetista, Dizzy Gillespie en 1947. Des de llavors va suportar una carrera erràtica, va anar d’un baríton intimista que va temperar l’escola del gran Billy Eckstine dedicant-se per complet a la belada. Vestia estupends vestits de ratlla diplomàtica, elegants corbates crêpe-de-Chine, camises amb botons de puny, pèl curosament pentinat, possiblement millor crooner que Sinatra i a diferència d’aquest els seus discos no es venen en la mateixa quantia. Hartman és una llegenda. Millor veu masculina del jazz? Jo diria que de les millors. En qualsevol cas, Johnny Hartman, està per dret propi a la part alta del jazz vocal..


Anuncis