Things We Lost in the Fire

Halle Berry? Som-hi que hi falta gent… Després de les darreres experiències afganeses i xineses, i que tant rèdit m’han donat en cercles culturals i reunions de Tupperware, ahir vaig pensar que havia de baixar a la realitat del cinema comercial, del de Hollywood de tota la vida, del que n’estàs segur que el que estàs veient és veritablement de pel·lícula i no hauràs de tornar a casa moix pensant amb el patiment de la humanitat….

L’aventura va tenir premi doble, per una part evitar-me el ridícul espantós i esperpèntic dels nostres estimats equips de bàsquet i futbol, cosa que agraeixo i que ho hagués fet totalment incompatible amb la meva medicació per la pressió i d’un altra el regal pels ulls que encara suposa veure una Halle Berry que potser no està en el seu moment però que en qualsevol cas t’alegra molt més que en Messi o en Kasun.

Es tracta de ‘Things we lost in the fire‘ i en aquest cas el que canvia els noms estava de vacances i simplement l’han traduït com ‘Cosas que perdimos en el fuego‘. L’amiga Susanne Bier treu suc d’una història que no va massa enlloc, relativament senzilla però que gràcies a les interpretacions de la parella Berry-Del Toro i els continus flash-backs del motiu principal de la història, la mort d’un ‘ensopit-i-millor-que-continuï-amb-l’expedient-x‘, David Duchovny, adquireix cert interès, molt bé encara no sé de què va del tot, però diguem-ne que la lluita del Del Toro per desenganxar-se de la droga i la molt especial relació amb els fills de la Berri, el petit l’enviava pitant a la perruqueria de sota de casa, donen aquest petit ‘pedigrí’ a la cinta.

He de confessar però que la Berry no està a l’alçada de la increïble interpretació de Benicio del Toro. Penso que fa un paperàs i a aquest noi l’hauríem ja de col·locar al lloc que es mereix i que un dia d’aquests ens deixarà enganxats a la cadira amb una nova interpretació i li donarem tots els oscars de cop. Simplement genial, menjant-se a una mitja-llàgrima constant de la Berry quan el que feia falta ací era una Meryl Streep que hagués agafat el mocador a la primera escena i no l’hagués deixat fins el final.

En el fons et passes tota la pel·lícula en un ull posat a l’evolució personal i els canvis d’estat del ‘Benici’, el ritme està fortament relacionat amb la lluita constant que té per deixar la droga i amb una personalitat que va creant al llarg de la pel·lícula que fa que li vagis agafant carinyo i li donis suport davant la histèrica de la Halle, que si bé ha patit molt per la pèrdua del marit, potser que s’ho fes mirar. Al final sembla que sí que s’ho fa mirar i acaba fent-se la bona just abans dels títols de crèdit.

Poc més, en definitiva una pel·lícula que es deixa veure, de títol horrorós és cert, en el seu conjunt, amb bon ritme narratiu i millor fotografia i música, no exempta d’artilugis hollywoodians que et tenen relativament enganxat les dues hores fins deixar-te ben tendre al final, que no està mal resolt.

Web de la pel·lícula: http://www.thingswelostinthefire.com/intl/es/

Advertisements