Ja fa 40 anys d’aquell Maig…

Sin%20t%C3%ADtuloAvui comença el mes on es commemoren els 40 anys del ‘Maig del 68’. Per molts de nosaltres aquells esdeveniments ens van agafar massa joves com per entendre el que podien significar. Al cap d’uns anys, tant abans de la mort de Franco com els anys després, a l’època universitària, van poder viure els nostres particulars maigs.

A la primavera del 68 es van produir a Paris una serie de vagues estudiantils que acabaren en confrontacions violentes entre manifestants i policia. L’administració de Charles de Gaulle, en un intent de reprimir aquelles manifestacions, va encendre encara més els ànims d’uns manifestants que protestaven per la guerra del Vietnam, la transformació de la societat francesa, el seu sistema educatiu o la llibertat sexual.

Les vagues generals van arrossegar a gran part de treballadors i estudiants per tot el país fins el punt que De Gaulle va haver de dissoldre l’Assemblea General francesa i convocar eleccions generals anticipades. La situació de col·lapse era total i finalment a l’aconseguir importants millores salarials es va tornar a la normalitat a petició del sindicat majoritari, la CGT i el Partit Comunista Francès.

Molt es parla de les conseqüències d’aquell Maig, tant a França a com a la resta d’estats europeus. No es pot dir que aquells fets canviessin dràsticament la societat francesa, de fet no hi va haver grans canvis, excepte a la Universitat, on estudiants i professors progressistes se la van fer seva i unes condicions salarials i socials millors però que molt probablement haguessin estat les mateixes sense aquells fets. Però sí es pot considerar que aquella primera generació de la postguerra va marcar una actitud reivindicativa dels francesos que els ha permès obtenir serveis i prestacions socials realment avançadas, més enllà, pel que podem veure amb els seus darrers governants, del color polític majoritari a les posteriors eleccions. Els francesos demostren que no cal ser d’esquerres per ser reivindicatiu.

Han passat 40 anys i queda ben poc de l’esperit del Maig del 68. Al nostre pais aquells fets van servir per crear certa consciència i fonaments socials, dels que ara pràcticament ja no en queda res. La societat que vivim avui té les mateixes raons per sortir al carrer però ja no tenim cap generació de postguerra que ens arrossegui, a més ja no ens ve bé perquè arribem tard a la segona residència o ens agafa a hores punta del Cinturó del Litoral.

Ara l’únic que reivindiquem es que facin fora al Laporta, que guanyi Espanya al festival d’Eurovisió o que no facin tants anuncis a Operación Triunfo. Alguns agosarats fins i tot la dimissió del titular de Medi Ambient.

Especialment avui volem recordar a una de les ànimes d’aquell Maig del 68, Georges Brassens. Ací el teniu en una de les seves cançons més emblemàtiques:

A Espanya, Massiel ens guanyava el Festival d’Eurovisió amb La,la,la…..

I vosaltres què en recordeu d’aquells dies?

Sin%20t%C3%ADtulo

Anuncis