Casual Day

Els caps de setmana tristots i plujosos em provoquen una ralentització en la desacceleració del ritme de cabòries amb les que acabo la setmana laboral. Dit d’una altra manera, que em costa molt més desconnectar de les misèries que de dilluns a divendres van, exquisidament programades, tenint lloc.

Per què no anem a veure aquesta pel·lícula espanyola que riurem una estona? La manca de novetats deixava poques alternatives, així que paraigües en mà cap al cinema, doble ració de crispetes i Coca Cola light…

El Casual Day de Max Lemcke havia creat certa expectació, la sala era gran i gairebé plena d’un public ben diferent al que feia cua davant de la sala on projectaven Iron Man, molta senyora crepada i molt veïnat de Sarrià-Sant Gervasi, la qual cosa agraeixes ja que solen menjar les crispetes amb la boca tancada i usen sofisticades tècniques silencioses al xarrupar la Coca Cola.

En Max estrenava la seva segona pel·lícula, després de Mundo fantástico (2003), que si no n’havíeu sentit a parlar mai jo tampoc. La història és ben interessant, es tracta de les sortides que algunes empreses organitzen als seus empleats, amb psicòlegs i activitats incloses, on es vol potenciar el ‘team building’, el fer equip per augmentar les relacions entre els membres en un ambient no laboral per així poder augmentar la productivitat. Res a dir, us ben asseguro que ha estat ben igual que les moltes que he assistit.

Però la direcció no ha estat a l’alçada, amb un ritme lent i ensopit, un rodatge gairebé de serie de televisió i amb fotografia i música inexistent. No crec que triguessin més d’un cap de setmana en rodar-la.

La pel·lícula aguanta pels bons actors que hi surten, un per un amb excel·lents papers, simplement al servei d’una pobre adaptació i direcció, però ha valgut la pena veure a Juan Diego, Luis Tosar, Javier Ríos, Estíbaliz Gabilondo, Alberto San Juan, Arturo Valls.. per citar-ne els més mediàtics. Humor negre i àcid que et fa passar algunes estones ben divertides i caracteritzacions tòpiques dels personatges que trobem a les nostres empreses, caricaturitzats per marcar el caràcter de cada un d’ells però de paral·lelisme real amb els nostres col·legues de feina. El director, el trepa, el pilota, el sindicalista, el graciós, l’enxufat,… A moments bons diàlegs però sense massa continuïtat entre les diferents situacions.

Sembla que al Max l’ha inspirat els seus 12 anys a Telefònica i molt probablement de estendre’s aquesta informació és possible que a partir d’ara comenci a tenir problemes amb el seu ADSL o a rebre trucades a les 3 de la matinada des d’un fax que truca regularment cada 3 minuts.

En definitiva no és una gran pel·lícula, totalment prescindible, tampoc acaba de ser dolenta del tot, interessant per la situació però sense masses aportacions al panorama del cinema espanyol, que continua fent les mateixes aigües que el dia d’ahir i és una llàstima perquè tenim un bon grapat d’excel·lents actors, potser una mica amb maneres de teleserie de Tele5 en lloc de treballar més al teatre, que és on aprendrien a sortir dels registres típics que els hi fan fer a les ridícules teleseries. Si aquest és el cinema que subvencionem, es podia llegir les aportacions de Juntes i Govern Basc, potser que exigim certa qualitat en els resultats.

Anuncis