Unes vacances pel nord de Itàlia

El sol de la Toscana cau al capvespre sobre els pujols tacats de verd, de molts verds, després de la línea de xiprers que assenyalen l’horitzó. I jo observo amb els ulls del que no sap si tornarà…

Aquests dies passats vaig complir amb una d’aquestes il·lusions que arrossegava des de fa temps i que, per fortuna, s’ha complert de la millor manera i amb la millor companyia possible.

El lloc triat ha estat un viatge per Itàlia. La Toscana, Venècia, Alps.. a la primavera.

Itàlia té la virtut d’amagar entre els seus racons aquests llocs que estan fora del temps, gairebé a la vora de la realitat o dels somnis.

Primera parada Pisa, interessant el seu conjunt monumental, encara que la globalització de la informació fa que no em sorprengui gaire bé res del que vaig veient per primera vegada, aquesta sensació la vaig tenir diverses vegades durant el viatge, altra de les constants va ésser la gent, la gran quantitat de gent que havia en tots els llocs, difícil de trobar aquest moment de intimisme entre la monumentalitat i tu mateix.

Greve in Chianti, preciosa ciutat situada entre oliveres, vinyes i cellers ha estat el meu centre d’operacions, un gran encert fugir de les aglomeracions de Florència. He conegut una Florència monumental, de pedres mullades per la pluja que li donaven un encant molt especial, encara que poc pràctic per al turista, Duomo, Campanille, Uffici, El David de Miguel Ángel, carrers i places que suren història, cultura i art per tots els costats.

Siena i Sant Gimignano, potser pel meu desconeixement, han estat les que més m’han sorprès, La Plaça del Campo és espectacular i el Duomo (m’ho havien recomanat com el més bonic d’italià), estava en obres i la seva vista era parcial, una llàstima.

I com sempre fent cas al meu cicerone particular, m’he perdut per carreteres secundàries i el paisatge és bell, catifes verdes tenyides de flors grogues, lliris blavosos i roselles, omplien l’espai harmònicament, pujols, camins ben delimitats per fileres de xiprers que et duen fins a la mateixa entrada de les cases o palaus, d’altres que es perden en l’horitzó, infinitat de fileres de verdes vinyes totes vinclades cap el mateix costat buscant el sol que les faci créixer, oliveres que es converteixen en taques llunyanes de grisos platejats que reflecteixen aquesta última llum del dia amb una majestuositat impressionant, aquesta és l’obra d’art de la natura, tan esglaiadora o més que la dels homes.

Venècia m’ha deixat una contradicció, d’una banda m’ha semblat un parc temàtic, amb cada atracció en el seu lloc, i per una altra m’ha encantat, carrers abarrotats de dia, deserts a la nit, plena de racons, d’història que et duen al passat, de fer-te sentir que tot el que veus està aquí per a tu. Places amagades que apareixen de cop i volta entre carrers laberíntics, carregades d’un aire serè, tranquil, i els seus canals que reflecteixen edificis singulars, la gran majoria molt deteriorats pel pas del temps i per les condicions que suporten, encara que probablement ací resideix el seu encant.

El cansament comença a sortir i emprenem la tornada, Verona és preciosa, m’encanten els rius italians, la seva amplitud el seu tranquil discórrer, els seus ponts que més que separar tendeixen llaços entre les dues ribes.

L’imponent Llac de Garda (51 Km de longitud), vaig arribar quan queia el sol i s’aixecava una petita boirina, aigües tranquil·les sense moviment, sense un soroll, tot una mica inquietant, la immensitat de l’horitzó, (17 Km amplària), envoltat de petits pobles i grans mansions senyorials d’altres temps que llisquen els seus luxosos jardins fins a la pròpia riba. Un sopar, fosquejant, mirant al llac, encantador.

I com a final, els Alps, això si que m’ha sorprès i emocionat, poder veure en la seva magnitud el que representen Mont Blanc, Cervino (Matterhorn), Monte Rosa, amb la seva majestuositat, aquests cims blancs retallant-se en el blau del cel, llengües de glaceres per desgràcia en retrocés, a mi que m’encanta la muntanya m’ha deixat molt impressionat, tant la vessant Italiana, Aosta, encantadora ciutat i Chamonix en la Francesa.

Solament quedaven 840 Km de tornada per a comentar els excel·lents records d’aquest viatge i una infinitat de fotografies per a evocar-los.

Fotografies i Text: Pilar i Joan-Carles

Advertisements