Riera Pahissa

Hi ha algunes amigues de toies.com que si llegeixen aquest poema, sense adonar-se, obriran la porta d’un record indeleble. És per a elles aquest regal. És amb elles la complicitat, també l’afecte:

A veure si podeu endevinar qui l’ha escrit i quin és el títol del llibre!

 


Clica per escoltar la música mentre llegeixes:

RIERA PAHISSA
For, dear me, why abandon a belief merely
Because it ceases to be true?
W.B. Yeats

 

Et deixava a l’entrada de l’escola,
en una porta estreta d’aquell mur
que seguia la vora d’una riera seca
per tancar l’horta d’un antic convent.
Un petit pont creuava la riera:
era de ferro, el terra empostissat
amb uns taulons gastats. Dessota, al fons,
lluïen uns bassals igual que llàgrimes.
Enfront del pont, en un carrer de terra,
el taller d’un marbrista
-ple de pols i de peces en renglera
I recolzades com si fos un sòcol-
ens rebia: creuaves colpejant
les fustes amb les crosses,
i davant de la porta t’aturaves
per somriure’m abans de passar el mur

Estimava aquell lloc desangelat:
la seva solidesa va ser un dia
també espiritual, potser la porta.
Era la porta estreta, l’evangèlica
porta d’un món més dur, amb més esperança.
Damunt de la barana del carrer.
de terra del costat de la riera
un dels homes coberts per la pols grisa
del marbrista escampava pa mullat
que els pardals es menjaven. Ens quedàvem
sempre una estona: no tenien por
de nosaltres, bullint sobre el ciment,
i el primer sol ja estructurava el dia
La paraula feliç és la que em ve
per a uns matins on jo, dintre del cotxe,
m’esperava que tu em fessis adéu
amb una mà. Amb l’altra, mentrestant,
sostenies les crosses amb treballs.

Ara el teu comiat serà per sempre:
ja no podràs sortir ni tornar a entrar.
Però, és que cal abandonar una fe
sols perquè ja no sigui veritat?
Deixaré d’estar amb tu perquè no hi siguis?
Veig un matí d’hivern. Damunt del mur,
el sol envermelleix les branques altes
dels plàtans sense fulles del convent.

De la meva infantesa em queda un conte
amb l’argument borrós. Era una noia
que desapareixia rere un mur
i un cavaller desesperat
buscant-hi alguna porta: deu ser això
el que no puc mirar de front i em salvo
amb el biaix d’alguna llum passada.

T’he vist néixer, t’he vist –radiant- viure
T’estic veient morir. Potser és això.
O potser hi ha més coses: aquell aire
net i fresc dels matins, en fer-me vell
em va deixant un mur sense cap porta
un mur il·luminat
pel sol del teu somriure sense rostre

 

 

Anuncis