Deu anys sense “La Veu”

Un altre cop amb les meves recomanacions, després d’unes setmanes de descans torno amb el meu disc setmanal. Una mica desorientat no sabia per on començar, absort encara per la màgia italiana, em passaven pel cap una sèrie d’idees quina més desgavellada, Domenico Modugno, Nicola di Bari, Ornella Vanoni, Lucio Battisti…quan vaig llegir la notícia del desè aniversari de la mort de Frank Sinatra, ràpidament em faig una pregunta, fa temps que no escoltes res de en Franki?, és veritat i regirant en la discoteca vaig trobar aquest disc de 1954 , una petita meravella, per descomptat de veu i melodia “In the wee small hours”.

Poca cosa es pot afegir de Frank Sinatra que ja no sapiguem. Crooner de potent i claríssima veu, tècnicament es caracteritza per la seva cuidada precisió en el fraseig, amb una vocalització impecable (essencial per els que s’inicien en l’anglès), el seu repertori es basa en l’obra dels més importants compositors populars nord-americans (Cole Porter, Sammy Cahn, George Gershwin … ) i la seva categoria artística es fonamenta en unes qualitats interpretatives que li permeten transmetre les emocions i sentiments implícits en les lletres de les cançons.

A Sinatra se li reconeix històricament l’haver estat el primer cantant que fa un ús conscient dels mitjans d’amplificació del so amb l’objecte de situar la seva veu no ja solament per sobre de les orquestres, sinó d’aproximar-la a la intimitat de l’oïda de l’oïdor.

Com actor, Sinatra va ser un artista purament intuïtiu, amb un encisador somriure i mirada seductora, però incapaç per la seva personalitat de sotmetre’s als assajos i repeticions habituals en un enregistrament, pel que les seves interpretacions es consideren molt intenses però irregulars.

En aquest disc no anem a trobar ni “Fly me to de Moon” , ni “New York New York”, tampoc trobarem “Estragers in the night” ni de “Night and Day” i encara menys “My Way”, no espereu pas un grans èxits.

És un dels seus primers àlbums (1954), col·lecció de belades produïdes per Nelson Riddle, disc trist i malenconiós on la seva veu s’envolta d’una excel·lent secció rítmica i un bon grup de cordes.

“In The Wee Small Hours”, és l’única cançó escrita per al disc , que parla d’aquestes hores de la matinada en les quals et sents sol, quan trobes a faltar a la dona que vols i no tens, i del desvetllament que això et provoca.. I d’aquesta manera la resta de cançons del disc es converteixen en una sèrie de fotos, de “flash-backs” o records turmentats i fragmentats de temps millors, que Sinatra sembla cantar mentre es passeja per una casa buida intentant trobar el reparador somni que li consoli i li permeti oblidar si més no unes hores. Es diu que és una reflexió personal de la dissort de la seva història d’amor amb Ava Gardner.

Un disc tranquil i malenconiós, que bé pot acompanyar-nos en aquest cap de setmana que es presenta, segons els meteoròlogues , trist. Gaudir-lo.

Anuncis