Va d’Indianes

He de reconèixer que tot i conèixer les crítiques de la pre-estrena i comentaris al llarg de la setmana, aquest l’havia considerat, juntament amb els play off de bàsquet, com un dels grans aconteixements del cap de setmana. Malauradament els dos aconteixements eren a la mateixa hora i vaig haver d’escollir.

Les entrades comprades amb una setmana d’antellació feien preveure un col·lapse a la zona baixa de Sarrià a l’estil de la del divendres al cinturó del litoral. Doble de crispetes i Coca Cola havien d’acompanyar bona part dels 125 min d’extrema excitació i conciliació amb l’edat mental que tots, almenys un parell de vegades a l’any, l’exterioritzem de forma oberta, com una necessitat reivindicativa després de fer la resta del temps de persones assenyades i responsables.

Però amics, penso que més que una oportunitat de mostrar el nen que tenim a dintre ha estat una dura sensació de que malauradament les coses ja no tornaran a ser el que eren i que 18 anys des d’aquella arca que van perdre ha passat molt, molt temps.

Aquell Indiana del 81 que ens va encisar amb aquelles aventures fantàstiques i que ens va fer creure que tots podíem ser Indianes a les nostres vides va morir al 89 amb ‘La Darrera Creuada’. I als morts més val no invocar-los ni fer-los venir del més enllà perquè normalment la cosa acaba malament.

El Regne de la Calavera de Cristall és una invocació de molt mal gust a l’esperit Indiana. Pretén mantenir a la primera hora i mitja la successió vertiginosa del ‘más difícil todavia’ de la saga de les tres primeres però amb un guió que recordava molt més a les Mòmies de Sommers en lo visual i a la tercera dels Pirates del Caribe en quant al guió. Dit això però, agraeixes moltes de les escenes per la seva qualitat d’efectes especials i al propi Harrison Ford per l’esforç, amb acceptables resultats, de ser el mateix que fa 20 anys. El Lucas però s’ha begut l’enteniment amb aquest ‘increïble’ guió que ha estat un regal pel no-va-enlloc de l’Spielberg que ha vist la gran oportunitat d’expressar el domini del tractament per ordinador a la vegada, no sé si un, l’altre o tots dos, de mostrar la gran empanada mental que tenen amb els Maies, indis de l’Amazones i extraterrestres que han vingut a inaugurar una sucursal del museu del Cairo.

El desenllaç és senzillament definitiu, per si ja perillava l’esperit indiana ara definitivament està mort i enterrat. Una oportunitat fantàstica d’hipnotitzar-nos amb una història al voltant de la cultura Maia que està més aprop de ‘Encuentros en la Tercera Fase’ o ‘Señales’ amb moments que sembla més una continuació de ‘Apocalypto’, també del Gibson, del qual també hi ha certs dubtes en quant al seu equilibri emocional. La reacció infantil i juvenil va ser de silenci total al sortir del cinema, suposo que pobres meus encara li donaven voltes a un argument que trigaran molts anys, si és el cas, en poder entendre.

I gràcies de la Cate Blanchet, de la que en soc fan, i trobo que fins i tot l’he trobat fantàstica fent de soviètica dolentísima amiga d’Stalin. En quant a Shia LaBeouf, simplement dir que amb aquest nom no pot dedicar-se al cinema i menys fer de fill de l’Indiana. La música del John Williams com sempre excepcional si bé m’ha costat seguir-la, ja tenia prou feines per entendre l’argument.

Cert és que les expectatives eren altes i no dubto que sense l’existència de les tres pel·lícules anteriors molt probablement aquesta darrera hagués tingut el seu lloc entre les millors de l’any, encara que hagués estat només pel pressupost invertit, però les comparacions son inevitables i després de tants anys esperem que el cinema ens traslladi en el temps i no que ens reafirmi el present i ens provoqui una reacció contraria a la que molt probablement, i no n’estic segur del tot, en Lucas-Spielberg pretenien.

Lloc web: http://www.indianajones.com/site/index.html

Anuncis