Buscant maçons amb nom propi (1)

L’origen d’una recerca (I)

L’any 2006 membres de la junta de l’Ateneu Santfeliuenc em van preguntar si havia alguna manera de saber si en aquesta entitat havien hagut maçons.

Feia pocs dies que el Director General de Cultura Popular de la Generalitat, havia visitat l’Ateneu i, en mirar l’ estendard, havia identificat símbols típicament maçònics, com la bola del món, l’esquadra, el compàs, etc. Els hi vaig dir que una via per saber-ho era consultar els fons de la documentació Especial de la Maçoneria de la Delegación Nacional de Servicios Documentales i del Tribunal Especial de Represión de la Masoneria y el Comunismo, que es troben a l’Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca.

Des de fa set anys viatjo diverses vegades a l’any a Salamanca, per a això em podia comprometre fàcilment a fer una petita recerca sobre el tema. Aquell mes d’agost de 2006, vaig decidir que hi aniria i buscaria pistes sobre un possible passat maçònic de l’Ateneu.

Abans de tot vaig llegir uns quants llibres per orientar-me sobre un tema per a mi totalment desconegut. Un tema del qual s’ha dit i escrit molt, però del que sovint es tenen poques idees clares. Oi que heu sentit parlar dels “contubernios judeo-masónico-comunista” i de la maçoneria com a societat secreta? Oi que també us sonen campanes de l’anticlericalisme maçònic o els complots protagonitzats per maçons?

La maçoneria ha exercit un paper important en determinats períodes històrics. Hi hagut destacats maçons a l’àmbit de les arts, de la política, dels drets humans, etc. Una tercera part dels diputats a Corts de l’època de la Segona República espanyola eren maçons. En algun moment de la seva vida van ser maçons persones tan diferents en el temps i en l’espai, com, entre altres, Amadeus Mozart, Napoleó Bonaparte, George Washington, Rydyard Kipling, Garibaldi, Andreu Nin, Mark Twain, Ramon y Cajal, Lluís Companys, Mario Conde i Ernest Lluch.

Alguna informació introductòria que vaig extreure del llibre de José Ferrer Benimeli , titulat La masoneria, de l’any 1994, us la sintetitzo en aquestes ratlles.

L’ origen: els maçons de les catedrals

La maçoneria prové dels antics maçons o paletes de l’edat mitjana, constructors de catedrals de pedra per al culte al Gran Arquitecte de l’Univers (Déu), el que s’anomena la maçoneria operativa. Els maçons s’organitzaven en lògies, que inicialment eren obradors on els obrers descansaven i menjaven; també el lloc on el grup de maçons treballava una obra completa o bé el conjunt de maçons d’una ciutat. Dins les lògies hi havia les categories de mestre, company i aprenent.

A partir de 1350 apareix la paraula francmaçó o free-stone-mason, que diferenciava el picapedrer que treballava amb la pedra de qualitat superior, utilitzada en capitells, motllures, escultures, etc., dels que treballaven la pedra més tosca.

La iniciació dels maçons medievals era el pas previ per ingressar en el gremi i per accedir a la doctrina secreta de l’art de la construcció de les catedrals. El gremi dels constructors i artesans de la pedra era un dels millors organitzats i més exclusius de l’Edat Mitjana, s’organitzava en lògies.

Els ritus d’iniciació dels maçons medievals es manté amb bastant fidelitat per la maçoneria no operativa, o especulativa, l’actual.

La maçoneria especulativa

El punt de partida ideològic són les anomenades constitucions d’Anderson de l’any 1723, a càrrec de dos pastors protestants anglesos John T. Desaguliers i James Anderson, la llei escrita de la nova maçoneria. Aquestes constitucions es presenten com una associació defensora de la dignitat humana, de la solidaritat i la fraternitat. El seu objectiu és aconseguir el perfeccionament moral i cultural dels seus membres per mitjà de la construcció d’un temple simbòlic dedicat a la virtut. És el que es coneix com la maçoneria especulativa, enfront de la maçoneria operativa, que era la de l’Edat Mitja.

En el segle XVIII, homes de certa cultura, amb inquietuds intel·lectuals, interessats per l’humanisme, van utilitzar la lògia, les seves fórmules i tradicions pròpies dels constructors de les catedrals, com a punt de trobada per superar els patiments que havien portat a Europa les lluites de religió, originades per la Reforma protestant, d’una part, i la Contrareforma catòlica, de l’altra. Els animava el desig de trobar-se en una atmosfera de tolerància i de fraternitat. L’article fonamental de les Constitucions de Anderson de 1723 ho subratllava clarament en exigir a tot maçó la creença en Déu com a mitjà per conciliar una veritable amistat entre els seus membres. Les Constitucions eren en contra de les disputes polítiques i religioses.

Però, tornem-’hi,

Què és la maçoneria?

La maçoneria no és una religió, malgrat que inicialment s’exigia la creença en Déu en totes les obediències, però actualment només n’és perceptiu en algunes. Tampoc és una filosofia. La maçoneria el que té és un cos de reglaments que defineixen l’organització maçònica. Un cos que intenta unir els homes entorn a valors comuns de tolerància i fraternitat. Dels antics maçons de l’Edat Mitjana es van conservar els ritus d’iniciació, entre ells, el famós jurament i secret, fruit de la més genuïna tradició anglesa.

Un ritus iniciàtic

Una de les característiques diferenciadores més important de la maçoneria és que es tracta d’una societat iniciàtica. Per ingressar cal passar prèviament per uns ritus d’iniciació. El secret és de tipus espiritualista o psicològic. És el secret de la vida. Es tracta de la mort a la vida antiga i la resurrecció a la vida nova. En el cas de la maçoneria està simbolitzada en el grau de mestre amb la llegenda de la mort i la resurrecció de Hiram, l’arquitecte del temple de Salomó.

 

 

Continuarà… En el pròxim article tractaré sobre els símbols i l’organització. També parlaré sobre per què la maçoneria s’associa a les conspiracions i a l’anticlericalisme.

<<< Veure tota la serie

Anuncis