Buscant maçons amb nom propi (2)

Humanistes o conspiradors ?

Els símbols

Cada eina dels antics picapedrers o maçons rep un sentit simbòlic. L’escaire, per a regular les accions; el compàs, per mantenir-se en els límits amb tots els homes, especialment amb els germans maçons. El davantal, símbol del treball, indica, amb la seva blancor, la bondat dels costums i la igualtat; els guants blancs, recorden al francmaçó que mai s’ha de tacar les mans amb la injustícia i, finalment, la bíblia és el que regula i governa la fe. El triangle equilàter amb els tres costats, representen la llibertat, la igualtat i la fraternitat que ha de regnar entre els maçons.

Organització i graus de la maçoneria

La maçoneria té diversos graus que responen a successives iniciacions en la doctrina de l’orde. El seu propòsit és construir el Temple ideal, que és l’home en primer lloc; i la societat després. Hi ha diferents branques de la maçoneria o Ritus, s’han quantificat 145, entre els més coneguts hi ha la maçoneria simbòlica, anomenada també Blau, composta de només tres graus (aprenent, company i mestre); el Ritus Escocès Rectificat en té 7; el Ritus de Memphis i Misraim arriba fins a 99; el Ritus Escocès Antic i Acceptat –un dels més generalitzat- consta de 33, etc…

El Venerable Mestre, és qui presideix la lògia i es triat per un any, tenint com a emblema o atribut d’autoritat un gran mall. L’emblema més representatiu del mestre és el compàs. La maçoneria distingeix entre l’edat d’ admissió: la majoria civil, i l’edat simbòlica, que en alguns ritus, especialment en l’Escocès Antic i Acceptat, correspon una edat a cada grau.

Per què la maçoneria ha estat objecte de sospites?

El caràcter secret de la maçoneria va ser la causa de la seva prohibició al llarg del segle XVIII. Van prohibir la maçoneria l’Església i els governs catòlics, protestants i musulmans. L’Estat, per motius de seguretat, i l’Església, per sospita d’heretgia, perquè les lògies admetien individus de diverses religions. El secret i el jurament maçònic despertaven temors. Inicialment la maçoneria no va ser condemnada com a institució. El que es va prohibir van ser les associacions de maçons perquè escapaven de l’ordre i el control oficial. Per això a la legislació civil i eclesiàstica de l’època hi havia sempre referències en contra les reunions, assemblees, societats, juntes, agregacions, círcols, càbales, contubernis, etc. La tolerància maçònica provocava la sospita d’heretgia i l’excomunió.

El mite del complot

Després de la Revolució Francesa es va reorganitzar la maçoneria. Inicialment Napoleó Bonaparte va utilitzar el sistema de les obediències maçòniques per crear una espècie de quinta columna al seu servei. El propi Napoleó nomenava directament els Grans Mestres. Amb la derrota napoleònica, va desaparèixer aquest tipus de maçoneria controlada, però a partir de llavors, coincidint amb la reimplantació de l’absolutisme pel Congrés de Viena (1814-1815), es va identificar la maçoneria amb el liberalisme. Es va presentar la maçoneria com a portadora d’una ideologia defensora de la llibertat individual i dels pobles. També se la identificava amb la sobirania popular, els drets de l’home, la tolerància i el pacifisme. En definitiva, amb la fraternitat universal per sobre de divisions ideològiques, polítiques o religioses. La aliança entre la monarquia absolutista i l’Església contra el liberalisme, van fer possible el famós mite del “complot” maçònic – revolucionari, en la difusió del qual va contribuir molt l’abat Barruel amb les Memorias para servir a la Historia del Jacobinismo. A partir de llavors la maçoneria continental europea es va veure especialment afectada per la confusió sorgida per la proliferació de les societats secretes.

Maçoneries diferents: l’anglosaxona i la llatina

En el segle XIX es va establir una divisió, no sempre compartida pels historiadors, entre la maçoneria anglosaxona i la maçoneria llatina. La primera comprèn, en línia generals, la britànica, l’alamana, l’escandinava, l’holandesa, i totes aquelles reconegudes o legalitzades per la Gran Lògia d’Anglaterra o les Grans Lògies Nord-americanes. Alguns la qualifiquen de regular perquè només admet com a membres a homes que creuen en Déu i fan un compromís de fidelitat sobre un llibre sagrat d’una religió. En els països que es s’hi va implantar, aquesta maçoneria va tenir un reconeixement oficial i una elevada posició.

La maçoneria llatina, és a dir la de països com França, Portugal, Itàlia i Espanya, i també Bèlgica, va evolucionar al llarg del segle XIX cap l’anticlericalisme. A França, per la influència de la política de Napoleó III contra el papat. Aquest anticlericalisme de mica en mica va derivar cap una profunda actitud antireligiosa, especialment en les lògies dependents dels Grans Orients dels països llatins (tant europeus com iberoamericans), fins a l’extrem què alguns van suprimir l’antiga invocació maçònica: “A la glòria del Gran Arquitecte de l’Univers”. El Gran Orient de França, el 1877, va esborrar dels seus estatuts l’obligació, fins aleshores exigida per ser un veritable maçó, de la creença en Déu, la immortalitat de l’ànima i el jurament sobre la Bíblia. Aquesta decisió va ocasionar que la maçoneria de països com a Anglaterra i Estats Units, trenquessin les seves relacions amb el Gran Orient francès, com després farien amb tots aquells que van seguir el seu exemple considerats, a partir de llavors, com a maçons irregulars o heterodoxes.

La Unificació Italiana, en la gènesi de l’ antimaçoneria

Darrera de la unificació Italiana i de l’annexió de l’Estat pontifici del segle XIX, hi havia les anomenades societats patriòtiques o polítiques –en especial els carbonaris i els maçons – als quals es van afegir els lliurepensadors i els agnòstics. Aquesta lluita i l’oposició a tot tipus d’absolutisme en política, va portar a països com Itàlia, especialment als Estats Pontificis, i a Espanya, com a defensora del papat, a emprendre una virulenta campanya contra les societats secretes i en especial contra la maçoneria, que va restar falsament identificada amb la carboneria, societat de caràcter polític, independent i aliena a la maçoneria, que tenia com a finalitat principal la reunificació italiana.

Societats secretes i l’emancipació de Sud-Amèrica

Llavors a Europa i Hispanoamèrica van sorgir un tipus de societat secretes compostes de sud-americans, que lluitavem per l’emancipació d’ Amèrica del Sud, sobre la base del republicanisme, molt semblants en organització i propòsits a les societats carbonaries. La més coneguda va ser la Sociedad Lautaro, vinculada amb la societat matriu de Londres, anomenada Gran Reunió Americana. Va ser fundada pel general Francisco Miranda amb l’objectiu immediat de fer la revolució a Caracas, per la qual cosa va buscar successivament el recolzament de França, Estats Units i Anglaterra. Aquesta societat secreta de caràcter polític es va associar a la maçoneria, tot i que no tenia res a veure. El que si va succeir que moltes persones tenien una doble i triple militància en diverses societats secretes.

La sociabilitat universal

La maçoneria va contribuir als canvis de les formes de sociabilitat. A l’Antic Règim, les relacions socials es canalitzaven a través de la religió (per mitjà de la parròquia, les confraries i les germandats), el treball (conduits pels gremis i corporacions) i la política (sempre dins del corresponent estament). La comunitat es regia per un conjunt de solidaritats i pràctiques que es manifestaven en les tradicions, costums, festes, processons, etc., totes elles pròpies de la vida local

En el segle XVIII apareix un nou concepte de sociabilitat: la dels cercles, museus, clubs, societats literàries, societats econòmiques, gabinets de lectura, acadèmies, seminaris, lògies maçòniques, etc. En aquest context, la maçoneria va aportar una novetat, perquè davant el caràcter local d’altres formes socialització, va donar a la sociabilitat una dimensió internacional.

La maçoneria present en l’Ateneu Santfeliuenc

Els ateneus es funden sota el signe d’aquesta nova sociabilitat, a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX. L’ideari d’aquestes entitats estava inspirat en els principis de la revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat. A Sant Feliu de Llobregat es crea, l’any 1881, l’Ateneo Libre del Llobregat, entitat vinculada a sectors populars i obrers. Sobre aquesta associació, us recomano que llegiu el llibre a càrrec de Jordi Ferrer, L’Ateneu. 1881-2006. La utopia de la llibertat.

Des d’un principi l’Ateneu va concentrar a republicans, lliurepensadors i membres de la maçoneria. Entre ells a Josep M. Valles i Ribot (1849-1911), un dels primers presidents de l’entitat (1882 i 1883). Aquest maçó, adscrit a la lògia la Colmena, va ser un dels impulsors, entre 1884 i 1889, de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana, vinculada a un corrent políticament republicà i federalista, que reproduïa en mitjans maçònics la realitat sociopolítica catalana. També va ser vocal de la Liga internacional para la Paz y la Fraternidad i diputat provincial pel districte de Vilanova -Sant Feliu (1883-1886).

 

Continuarà… La maçoneria com a escola de formació del ciutadà. La important influència de la maçoneria en l’educació.

<<< Veure tota la serie

Estem en proves:
Votar

Advertisements