Before the Devil Knows You’re Dead

Ja ho diuen, després de la tempesta ve la calma… Sí amics, després de la remenada històrica dels Indianes que han provocat fins i tot la no recomanació de veure-la al Perú, necessitava una pel·lícula seriosa, tant se val que passes a Nova York o a Barcelona però que em fes pensar que encara és possible fer bon cinema.

I la sort m’ha portat ‘Abans que el diable sàpiga que has mort‘, una extraordinària cinta avalada per l’octogenari Sidney Lumet, del que en principi no esperava gran cosa després de les seves darreres pel·lícules, més aviat per oblidar, però que alguna cosa havia de quedar d’aquell Lumet de ‘Doce hombres sin piedad‘, ‘Una mirada desde el puente‘, ‘Serpico‘ o ‘Asesinato en el Orient Express‘ per citar-ne algunes. I així ha estat…

Before the Devil Knows You’re Dead‘ és un elaborat treball, innovador i a la vegada clàssic, d’argument terrible a la vegada que magistral, amb un rodatge memorable que et mostra el geni que hi ha al darrera i que no et deixa ni un moment, tot i la seu peculiar muntatge, d’una dramàtica història amb tanta complexitat com mestria per resoldre-la.

Virtuosa narrativa que treu tot i més d’una ja consagrat Philip Seymour Hoffman, que es capaç de dibuixar un complexe personatge que acaba compartint amb l’espectador l’angoixa de voler escapar d’una situació a la que no li veus escapatòria. Ethan Hawke, al que li tinc una mica de mania, broda el personatge. O és de així de pobre desgraciat o veritablement la seva actuació és digna d’admiració. Per la Marisa Tomei només tinc paraules d’agraïment per haver-nos ensenyat aquest meravellós cos que té, com qui no vol la cosa, sense molestar, ens ha ensenyat que callada és també una bona actriu i ja des de la primera escena comprens que aquesta noia té molt a dir-nos. El quart en rematar el treball és Albert Finney, el seu paper acaba essent central a la mitja hora final, un ma a ma amb en Hoffman. Està fantàstic.

Lumet aprofita un robatori per baixar als inferns de dos germans, despullar les seves vides fins deixar-los nus, fràgils al mig del dramatisme i caos de les situacions que ells mateixos provoquen, tot en un puzle que et permet anar construint els personatges a mesura que avança la pel·lícula amb un final dramàtic, sense cap pedanteria cinematogràfica, que et deixa mut amb l’únic consol dels títols de crèdit i les llums que poc a poc es van encenent. Un encert de guió: primer sexe, després el robatori i la resta per desenvolupar la historia.

Trailer en alta definició

Potser estem davant el darrer treball de Lumet, esperem que no, però els seus 84 anys no fan pensar en grans projectes de vida i aquesta darrera cinta és una demostració de talent d’un dels millors directors de cinema. Oscar honorific a la seva carrera al 2005.

Si voleu llegir més crìtiques de la pelicula podeu llegir més entrades a wikio o a bitacoras.com

Anuncis