‘Da Capo’ al MACBA

Pioner del llenguatge de la instal·lació, Francesc Torres (Barcelona, 1948) reflexiona críticament sobre les diverses manifestacions de la cultura, la política, la memòria i el poder a través de les seves instal·lacions multimèdia, que li concedeixen un lloc singular en l’art de les últimes dècades. La retrospectiva que es presenta al MACBA inclou una selecció d’obres fetes des de finals dels anys seixanta fins al moment actual, amb peces de producció recent. A més, aquesta exposició abasta altres aspectes inèdits o poc coneguts de la seva obra, com per exemple la influència de la pràctica poètica i, de manera destacada, la importància del dibuix i del treball sobre la imatge que vincula Torres amb el llenguatge de la pintura.

Francesc Torres. Da capo
Museu d’Art Contemporani de Barcelona
Del 6/Juny/2008 al 28/Setembre/2008

Francesc Torres ha desenvolupat la major part de la seva carrera fora d’Espanya: a finals dels anys seixanta treballa a París amb l’escultor d’origen polonès Piotr Kowalski; entre 1972 i 2002 s’estableix als Estats Units, on fa gran part de les seves instal·lacions, i a finals dels vuitanta treballa durant de dos anys a Berlín. Aquest factor, determinant per a la construcció del seu discurs, explica perquè la seva obra ha estat molt poc difosa al nostre país, tot i que la seva contínua participació en la vida cultural com a assagista i articulista en diaris i revistes.

L’obra de Torres és essencial per revelar una mena de continuïtat de les pràctiques d’avantguarda durant els anys vuitanta i noranta, aspecte que sovint han qüestionat els mitjans, les institucions i el mercat. Si en els anys seixanta, les pràctiques d’avantguarda van formular els primers exemples de crítica institucional i en els vuitanta els artistes van optar per fer obres per al museu com a mitjà per fugir de les pressions i els condicionaments del mercat, la seva producció, en canvi, s’ha situat a cavall d’aquestes dues posicions. D’una banda, Torres ha utilitzat l’espai de les institucions culturals com a suport i mitjà per vehicular l’anàlisi sobre els vincles entre ideologia, poder i submissió. De l’altra, la seva obra explicita una declaració sobre la posició de l’artista davant de la societat: la relació entre individu i col·lectivitat, el paper del discurs polític respecte a l’acció social i el conjunt de creences rebudes que conformen un pensament col·lectiu determinat. Per això, Torres recupera les tècniques més efectives inventades a principis del segle xx i perfeccionades pels artistes d’avantguarda, com John Heartfield i Josep Renau, o més enllà, per Francisco de Goya i Honoré Daumier. L’artista no només representa la realitat que l’envolta, sinó que es proposa canviar-la. continuar llegint (font MACBA)

Més informació

About these ads