Lars and the Real Girl

Quan una setmana comença amb l’agradable sorpresa de veure un Cinturó del Litoral lliure de camions i penses ‘aquesta pot ser una de les setmanes més felices de la meva vida’ ha d’acabar amb una altra agradable sorpresa. ‘Lars and the real girl‘ és un meravellós regal de Craig Gillespie, nominada al ‘Millor guió original’ dels Oscar 2008 i crec que injustament perdedora en front a ‘Juno‘ que, vistes totes dues, no li arriba ni a la sola de la sabata.

Per a molts aquesta havia de ser una pel·lícula sense substància, a la que esperaríem veure al mateix Jim Carrey fent de les seves i que vaig pensar ‘mira, la vida està plena de desgracies.. anem a passar una estona divertida’.

I què equivocat estava…

Lars y una chica de verdad’ és una increïble i ben inusual historia, al meu parer dirigida magistralment i interpretada per un fantàstic Ryan Gosling, que ja m’havia agradat a Half Nelson, i que ara torna a fer un paper rodó. Un guió ben original, que no cau en el parany d’explotar la kafkiana situació sinó que a més s’atreveix a canviar-nos una comèdia fàcil en una molt cuidada cinta, conduïda per un exquisit humor negre amb components melodramàtics que deixen a l’espectador positivament sorprès davant de l’aparent canvi de gènere de la pel·lícula. Bona part de la culpa és del noiet Gosling. Ell porta tot el pes de la pel·lícula, ell crea els seus personatges i ell ens marca l’estat emocional de tota la cinta.

Estat emocional que passa des de la incredulitat de l’espectador i les situacions divertides a un estat que no saps massa bé si riure o plorar. No us vull pas desvetllar absolutament res però no crec recordar situacions més estúpides tractades amb tanta naturalitat i dramatisme. La capacitat que tenim per emocionar-nos sortint dels tòpics és, després d’aquesta pel·lícula, infinita. Potser la critica, si n’hem de buscar alguna, és el sense-sentit de tot plegat, desconeixent si al darrera de l’historia en Craig Gillespie té altres aspiracions que la de mostrar-nos la historia com la veiem o caldria fer altres reflexions que de ben segur alguna de les nostres lectores ens podria ajudar a comentar.

Si teniu bona ADSL millor mireu el Trailer en alta definició

La resta d’interpretacions, Patricia Clarkson, Emily Mortimer, Kelli Garner i Paul Schneider, les he trobat francament bones i la música de David Torn feta a mida per l’ocasió (clica al CD a continuació per sentir-la al iTunes):

En definitiva una bona pel·lícula, d’aquelles suposo que funcionarà pel ‘boca a boca’, havent de superar el que  cartells i títol suggereixen al public, potser aquesta era la raó de que en sessió de nit de dissabte no hi haguessin més de 8 o 10 persones al cinema, potser era perquè la competència de 11 dròpols de vermell donant saltironets era senzillament imbatible.

No llegiu més crítiques, feu-me cas i busqueu la forma de veure-la. Amb versió original, és clar, o us semblará veure a Paco Martinez Soria (epd) fent de Lars.

Advertisements