Margot at the Wedding

Després de les nominacions i premis a desenes que en Noah Baumbach obtenia per la seva ‘Una Historia de Brooklyn‘ no és d’estranyar que es despertés una certa expectació per la seva nova pel·lícula ‘Margot at the Wedding‘ (Margot i la boda), a més la presencia de la Kidman, auguraven un altre gran èxit del ara director de moda.

El cert és que aquesta boda no és comparable a les altres bodes cinematogràfiques, ni la del millor amic ni la dels funerals. És una boda o millor dit presumpta boda que intenta apropar-se al cinema d’autor amb components algo diferents d’una simple comedieta per passar l’estona al cinema per allò de que s’està fresquet.

No sabria massa que dir-vos, o m’he tornat insensible o simplement la pel·lícula no m’ha dit massa, i no serà perquè no parlin. No sé massa si la fredor l’encomana la Kidman o els xorros d’aire acondicionat del cinema però el cert és que la pel·lícula acaba sent un llarg diàleg entre dues germanes, marits, amants i fills que es reuneixen per la boda d’una d’elles. Hi ha una constant en tots ells i és que cap està bé del cap, el que et fa pensar en certa suficiència del director, al més pur estil Woody, de presentar els seus personatges tan tronats que difícilment t’hi pots identificar amb la historia, més aviat l’efecte és el contrari, acabes caricaturitzant els personatges perdent el mínim component de drama que pot tenir la pel·lícula. No hi ha cap emoció que aflori i acabes rient, això sí, dels diàlegs i de lo entre grulleres i escatològiques d’algunes situacions.

La guapa Nicole Kidman està això, simplement guapa, com sempre, però en començo a estar una mica fart de les mateixes expressions, cares i pentinats.  Crec que posa el pilot automàtic, fa les quatre caretes i veuetes típiques i passa per caixa per cobrar. Difícilment descobriríem de quina pel·lícula es tracta amb una simple foto de l’australiana. M’ha agradat, però, la dona a la vida real de Noah BaumbachJennifer Jason Leigh, que potser és la més creïble i amb un personatge més treballat que la resta. L’amic Jack Black trobo que li quedava millor el paper a King Kong i la resta potser millor oblidar.

De tota manera no acabes de sortir emprenyat del tot del cinema, t’han pres el pèl amb una pel·lícula pretensiosa, intelectual i esnobista però que no és dolenta del tot. El guió, del mateix Noah Baumbach, és ben aprofitable però potser no ha estat massa encertat que ell mateix dirigeixi la pel·lícula, es creu un Bergman i encara li queda. La fotografia freda i la música que ho tenia tot per ser un revival de les nostres músiques dels 70 en prou feines es deixa sentir. El reconèixer ‘Clair’ de Gilbert O’Sullivan tampoc és per nominar-la als Oscars. Això sí, sembla que ha guanyat el premi al millor guió del festival de Penyíscola.

Evitable.

Web de la pelicula:http://www.margotylaboda.es

Anuncis