Buscant maçons amb nom propi (5)

El 37è Congrés del PSOE

En l’article de la setmana passada us vaig dir que avui parlaria del triangle de la Llibertat de Sant Feliu de Llobregat però se m’ha col·lat el present per la finestra del bloc. Un present de la mà del 37è. congrés del PSOE. En aquest congrés, que ha tingut lloc a Madrid aquest cap de setmana, s’han tractat alguns temes que considero interessant comentar, sobretot perquè, com veureu més endavant, lliguen amb el tema que ens ocupa.

Un dels debats dels socialistes durant aquests dies, ha estat la proposta de promulgar la reforma de Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, que el Govern vol modificar en aquesta legislatura, amb l’objectiu d’abordar “la desaparició progressiva de símbols i litúrgies religioses en els espais públics i actes oficials”. Aquesta és l’esmena de la direcció del PSOE, que va avançar El País el 5 de juliol. Després, a la cloenda del Congrés, el diumenge 6 de juliol, es van aturar algunes de les propostes més concretes, davant la  realitat de la falta d’una litúrgia laica per als actes, com per exemple els funerals d’Estat, i la presa de possessió de càrrecs del govern (on els ministres i el president del Govern juren o prometen el càrrec sobre la Bíblia i un Sant Crist).

En els últims temps s’ha produït una curiosa polaritat entorn al tema de la religió, que recorda, en certa manera, el clericalisme i l’anticlericalisme dels anys trenta, associat sovint a l’antimaçoneria i la maçoneria. Tot i que aquest símil s’ha de fer amb precaució, perquè la societat actual no té res a veure amb la d’abans de la Guerra Civil.  D’una banda, observem com una part de l’ Església recomana als seus fidels que votin a partits polítics que defesen l’Església, sense tenir en compte que dins de tots els partits polítics hi ha persones creients i practicants. I, de l’altra, el Govern, té la necessitat de fer més evident la separació de l’Església i l’Estat, i posa l’accent en una sèrie de signes laics.

Complots maçònics ara

Davant aquest laïcisme algunes persones responen treien de l’armari el complot maçònic.  El 2004, amb motiu del discurs d’investidura, José Luís Rodriguez Zapatero, va recordar el seu avi, Juan Rodríguez Lozano, afusellat el juliol de 1936 per mantenir-se fidel a la República i per negar-se a acceptar la sublevació franquista. De les seves paraules es desprenia la profunda influencia que va exercir el seu avi en el seu pensament polític.

El 2006 els periodistes Carlos Dàvila i Isabel Duran en el seu llibre La gran revancha, publicat el 2006, acusen Zapatero i el militar Rodríguez Lozano de maçons. Independentment de si aquesta afirmació és certa o no, l’objectiu dels autors d’aquest llibre era apel·lar al tòpic de la maçoneria com a origen de tots els “mals actuals”, encarnats en la política de ZP: el laïcisme, el matrimoni homosexual, etc… Lluny d’aquestes tesis de les grans conspiracions, és interessant llegir l’obra de Pere Sánchez Ferrer. Aquest historiador afirma que durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, un gran nombre de militars van pertànyer a la maçoneria. Per exemple, no està confirmat que Francesc Macià, que havia estat militar, fos maçó, però el que si sabem és que una part important de les persones que van partipar amb ell en els Fets de Molló, van ser futurs maçons. També hi pertanyien, com ens recorda Pere Sánchez: Riquelme, López Ochoa, Martínez Cabrera, Manuel Romerales, López Gómez i Urbano Palma. Tots ells  foren destituïts  per Jose Maria Gil-Robles, ministre de la Guerra durant el Bienni Negre, que també va suspendre i traslladar molts altres militars de graduació inferior.  L’historiador Sánchez Ferrer en el seu llibre La maçoneria a Catalunya, recentment editat, ens diu que des dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i durant la República, hi van haver un nombre significatiu de militars dins la Gran Lògia de Espanya i el Gran Oriente Espanyol. Llavors, fins hi tot, es va arribar a proposar crear lògies formades només per militars, amb l’objectiu d’afavorir la consciència liberal entre l’exèrcit.

Conflictes de consciències o de poders?

Sovint laics practicants que prenen part molt activa en moviments religiosos, fan culpable a la maçoneria de la descristianització del món.  Paral·lelament, en algunes persones creix la necessitat, que fins ara no s’havia manifestat, de fer declaració d’apostasia. Persones d’altres religions, amb un major compromís com a practicants, viuen entre nosaltres. També prenen importància formes i pràctiques de profunda espiritualitat procedents del cristianisme, l’islam, el budisme, etc.

En aquesta l’Europa, que semblava descristianitzada, es desvetllen sentiments, sovint enfrontats, en relació amb la espiritualitat en general, la religió, o la seva absència. Ara, contràriament a altres èpoques, com la transició democràtica, sembla més difícil mostrar que es possible acumular identitats polítiques i religioses, a vegades, aparentment dispars. En els anys de la Transició era més fàcil ser creient i d’esquerres, ser religiós i no practicant, etc. Ara, tot plegat se simplifica, i crec que també s’empobreix. En tot cas, la construcció de la identitat, sigui religiosa, agnòstica, atea, és un procés molt personal, que penso que no s’ha d’elaborar a partir de l’oposició amb els altres, sinó des de la pròpia mirada interior. El lliurepensament i la tolerància, propi dels orígens de la maçoneria, però, sobretot, la lliure consciència, ens poden ajudar.

<<< Veure tota la serie

Advertisements