Disc de la setmana – Chris Whitley “War crime blues”

Avui em llenço a la piscina de cap i no sé si hi ha aigua, amb una proposta molt arriscada, alternativa, un blues trencat, estripat amb sentiment, minimalista en la música i arranjaments (acústic), gravant sense banda que li abrigalli, solament la seva guitarra i com a rítmica, cops de peu a terra, el seu nom és Chris Whitley i l’àlbum “War crime blues”.

Encara que l’èxit massiu li va ser aliè, Whitley tenia un públic fervorós i gaudia de gran respecte entre els seus col·legues. Era un artista de producció irregular i fins i tot una miqueta erràtica, no tinc una opinió del tot formada, però sí puc dir que els seus discos, presos en conjunt, se m’han fet sempre interessants i no poques vegades apassionants per la força, l’autenticitat que transmet la seva veu, i per la diversitat de registres de la seva música, majorment vinculable al món del country-americana, el rock d’autor, el blues rural…,

El cantautor nord-americà Chris Whitley, de 45 anys, va morir el 20 de novembre 2005 en Houston (Texas) de càncer de pulmó cinc setmanes després que se li detectés la malaltia. Nascut el 31 d’agost de 1960 en Houston, el jove Whitley va viure una existència itinerant, abans i després del divorci dels seus pares. Taciturn, passava les hores estudiant la guitarra; era menor d’edat quan es va anar a Nova York, on va sobreviure tocant en els carrers.

[splashcast c RLGQ7080XS]

Artista

Chris Whitley

Àlbum War crime blues
Cançó que escoltes Her furious angel

Allí li va veure un empresari belga; impactat per la seva imatge esquelética i la seva guitarra tocada amb slide, li va dur al seu país. En Bèlgica va registrar diversos discos que li van servir com carta de presentació quan en 1990 va regressar a Estats Units. Va fascinar al productor Daniel Lanois (U2, Bob Dylan). La seva estrena, Living with the law (1991), va cridar l’atenció: dominava la guitarra Steel i era igualment intens en les seves lletres. La discogràfica creia en ell i li va presentar internacionalment. No obstant això, va trigar massa temps a gravar un altre disc. Quan va sortir Din of ectasy (1995) triomfava el grunge i la pressió per a endurir el seu so li va deixar en la terra de ningú.

Les vendes van anat baixant i, a partir de 1998, va passar a companyies independents com Messenger, Valley o LLIGO Records. Aquesta última és una iniciativa de l’estel·lar David Matthews, que va convertir la reivindicació de Whitley en una de les seves obsessions, “La relativa falta d’èxit de Chris em fa veure que alguna cosa camina malament amb la indústria del disc. Hi ha pocs cantants amb personalitat pròpia i Chris és algú únic. Jo tinc més passió per la seva música que per la meva. Amb la meva música jo em poso molt crític, però tinc una devoció religiosa per la màgia que desenvolupa Chris”.

Quan començava a recuperar públic va aparèixer la malaltia que acabaria amb ell. À les hores sense possibilitat de fer gires, Whitley va seguir treballant de forma casolana amb la seva música. Va preparar dos discos austers, Weed i War crime blues, que va vendre per internet. Optimista, pensava en casar-se amb la seva núvia de llargs anys. Per a desembre anava a llançar altre disc amb material nou, Reiter in. El recopilatori Long way around: an anthology 1991-2001 és una excel·lent introducció al seu sigil·lós rock amb arrels en el blues rural.

Video de la cancó ‘Kick the Stones’, triada per Ridley Scott en l’escena amorosa entri Geena Davis i Brad Pitt en ‘Thelma i Louise’.

Advertisements