Il y a longtemps que je t’aime

Poc m’imaginava que la retrobada amb el cinema, després del període de vacances, havia de ser tant emotiva. Tot i els recels d’estrenar la temporada amb una pel·lícula francesa, vaig entrar al cinema pensant que aquesta havia de ser l’ocasió òptima per retrobar-me amb un cinema que únicament les meves fòbies de no tornar a sentir parlar francès m’havien allunyat immerescudament de les produccions cinematogràfiques del nostre país veí.

Il y a longtemps que je t’aime‘ és la primera pel·lícula de Philippe Claudel, un desconegut ací però relativament famós a França com a escriptor i guionista de series de televisió. I caram ! quin tros de pel·lícula que ens ha fet en Philippe…..

Hace mucho que te quiero‘ és, sense massa esforç per part dels traductors, el títol de la pel·lícula estrenada en aquest costat dels Pirineus. 115 min d’una dura història que passen volant, tant de pressa que no tens ni temps de mocar-te, fent veure que estàs constipat dels aires condicionants del cinema, quan comencen a sortir els títols de crèdit tot amenitzats per una fantàstica cançó de la banda sonora de Jean-Louis Aubert.

En Claudel n’és el guionista i director i certament les dues coses les fa fantàsticament bé. El guió ben bé podria estar tret d’una telenovel·la i això no només no li treu seriositat sinó que molt probablement li ha permès controlar molt bé els diàlegs i situacions que van, a intervals regulars, endinsant-te en un personatge del qual n’estàs enamorat des del primer fotograma, la Kristin Scott Thomas, una dona fantàstica que viu amb intensitat, amb les seves expressions i diàlegs, el personatge de Juliette, una dona que acaba de sortir de la presó on ha passat els seus darrers 15 anys.

És aquesta una història d’amor, de secrets inconfessables, de mentides, d’hipocresia… de la mort. Una historia que ens regala una de les millors interpretacions de la Scott Thomas, que ja ens havia encandilat a ‘El juego de los idiotas’, ‘Secretos de familia’, ‘Las hermanas Bolena’, ‘Gosford Park’, ‘El hombre que susurraba a los caballos’ o ‘El paciente inglés‘, i que està ben acompanyada per  Elsa Zylberstein, Serge Hazanavicius i Laurent Grevill. No us vull fer cap  comentari de l’argument, cal deixar-se anar i estar disposat a fer-se amic de la Kristin i anar-vos coneixent.

La pel·lícula, seguint el tòpic, és força lenta, a la francesa, però son els silencis els que l’omplen i li donen un ritme atípic, com deia, regular, com a petits trossos que la fan entenedora i dinàmica per l’espectador. Jo mateix me’n faig creus de que m’hagi agradat tant.

Cal però escollir el moment per veure-la i és molt probable que depenent de com t’enganxi fins i tot podria resultar cursi i terriblement avorrida. A mi es veu que em va enganxar al punt.

Una bona película, ben recomanable, que ens ha de deixar ben tous de cara a la gran expectació de la temporada: ‘El Che del Benicio’.

WEB OFICIAL    http://www.ilyalongtempsquejetaime-lefilm.com

Podeu llegir altres crítiques aquí.

Que acabeu de passar bona setmana.

Anuncis