Taller de fotografia (38)

Com ha anat el pont? Quin pont? Bé, potser tu no n’has fet però segur que alguns dels nostres amics sí i a més hauran tingut l’oportunitat de practicar.. Sí, creu-t’ho !

Un d’aquests amics del taller de fotografia em feia l’altra dia un comentari ben interessant: ‘... genial el taller per anar consolidant algunes idees que abans desconeixia o tenia desordenades però estic descobrint que això de la fotografia és més complexe del que m’imaginava… relativament poc científic…. ple de trucs i ciència empírica on l’experiència compta més que els principis formals… per exemple, jo encara no sé trobar una explicació de quan he de sub o sobre-exposar….Presenta’m aquest amic teu…

Taller de fotografia (38): Les zones d’Adams (1)

Bona reflexió sí senyor… però no és del tot correcta. La fotografia té una component artística que difícilment podrem expressar amb una fórmula matemàtica, cert, però hi ha prous treballs al llarg de la historia de la fotografia on podem trobar demostracions científiques de les seves tècniques. Però ha resultat més profitós per la seva expansió popular basar-se en fets empírics en lloc de matemàtics i prendre algunes de les seves tècniques com fets basats en l’experiència, que funcionen sense haver de preguntar-se científicament perquè. Per això hi ha més publicacions de ‘trucs i consells’ que de ‘tractats matemàtics o físics’ sobre la fotografia.

Per què la fotografia obtinguda molt sovint no s’ajusta a la realitat? Què falla? On està el truc, si és que en hi ha? Som nosaltres, el sensor, els objectius o simplement ja han de sortir així ?

Avui compartiré amb vosaltres una de les tècniques més importants en fotografia. He tardat alguns anys en considerar-la ‘vital’ per entendre com es comporta la càmera en situacions diverses i el que és més important, el paper que juga el fotòmetre (el mecanisme que ens dona el valor de l’exposició, EV) en la interpretació de la lluminositat i amb la resposta que ens dona a la fotografia de cada zona de l’escena real.

Ansel Adams (1902-1984) i el seu sistema de ‘zones’ és considerada una de les més grans aportacions al món de la fotografia. Adams dissenyà, a partir de la definició de zones de tonalitats un mètode de ‘visualització’ que permet tenir control entre el que estem veient al tirar la foto i el resultat final que s’obté. Això és exactament el que vol saber el teu amic…

El seu sistema de zones cal interpretar-lo a l’escena i a la copia final. A l’escena correspondrà a la lluminositat que ens arriba a la càmera (alta lluminositat correspondrà a una zona de la dreta per exemple) i a la copia final a la tonalitat (de la copia en paper o de la pròpia lluminositat a la pantalla de l’ordinador). El mètode o tècnica de les zones d’Adams ens permet una ‘correspondència’ entre la realitat i la fotografia. Adams va aconseguir tenir un control absolut en el revelat i aconseguí còpies excepcionals (no us perdeu la galeria de treballs seus) situant cada zona de l’escena a la zona corresponent a la còpia en paper.

Les zones d’Adams parteixen d’una distribució de lluminositats o tonalitats que es representem del negre al blanc, passant per les tonalitats de grisos. Simplement dividim aquesta distribució en 11 parts, assignant a cada una d’aquestes parts o zones la lluminositat o tonalitat mitjana de la cel.la i assignem un número des del 0 al 10. Ja tenim les zones d’Adams. A l’esquema a continuació podeu veure la taula de les zones amb el valor mig de lluminositat (de 0 a 255) de cada zona. Aquesta dada és interessant ja que alguns programes permeten conèixer pixel a pixel en quina zona es troba mitjançant el valor de la lluminositat (0 a 255).

Nota: La representació dels tons en el dibuix superior no és exacta, s’han exagerat les tonalitats per veure’n la diferència. Si voleu una taula més acurada de les zones cliqueu aquí (font: http://www.normankoren.com/zonesystem.html)

El segon pas és ‘visualitzar’ aquestes zones quan estem davant de l’escena a fotografiar. No és fàcil, Adams pensava en blanc i negre i ara nosaltres ho fem en color. Adams pensava en un procés de revelat del negatiu i nosaltres, amb les càmeres digitals, obtenim ja la còpia revelada. Haurem de substituir, quan aprofundim amb les seves tècniques, el revelat o positivat del negatiu en el revelat digital que ens proporciones els programes de retoc digital. Però encara és aviat… Menys mal…

Visualitzar‘ significa ‘imaginar-se’ cada objecte, cada zona de l’escena a fotografiar a la seva zona corresponent d’entre les 11 zones d’Adams. Repeteixo que no és fàcil, però amb una mica de pràctica és com bufar i fer ampolles…

El gràfic de sobre (cliqueu-lo per augmentar-lo) ens ajuda a ‘visualitzar’ cada zona (aquí teniu una descripció més precisa en aquest document pdf, aneu directament a la part de la dreta on s’expliquen les zones, la resta de moment no ho llegiu). De fet de les 11 zones només s’utilitzen de la I a la IX i en la majoria de fotografies és difícil trobar un blanc o un negre sense textura per lo que de ‘facte’ estarem treballant amb 7 zones, de la II a VIII (escala de textures). Ara és una mica més fàcil visionar, imaginar-se l’escena que tenim al davant a la fotografia final. Adams va formular la seva teoria pensant en la fotografia en b/n i en els processos de revelat i positivat però es pot estendre a la de color i a la tecnologia digital. No és difícil col·locar els colors foscos (ombres) i clars (llums) a les zones d’Adams però ja no és tant evident col·locar les seves diferents tonalitats a les zones mitges, la dificultat radica en la diferent lluminositat que aporta cada color, pensem que aquesta escala de grisos hem dit que és una representació de la lluminositat i no del color. Ja hi tornarem en un taller posterior. De moment practiquem en col·locar (mentalment) cada zona de la nostra escena en una zona de lluminositat d’Adams. A l’esquema de la dreta simplement he extret algunes parts del delfí i de l’aigua per col·locar-les mentalment a les zones d’Adams. No us obsessioneu per col·locar totes les zones, de fet a la pràctica ho fareu només amb una zona molt concreta de la fotografia que voldreu assegurar la seva correcta exposició i aquesta zona estarà normalment a les ‘ombres’ o a les ‘llums’.

Molt bé, ja sabem el que és ‘visualitzar’ … I ara? Doncs ara bé lo bo. Aquest treball que fem de ‘visualització’ és important per, a partir d’aquest moment, seguir la seva tècnica per definitivament obtenir la fotografia final amb cada element visionat col·locat a la zona corresponent. Ja, però aquest treball no l’hauria de fer la càmera?

Però molt sovint no és així. M’estic perdent i/o posant nerviós … Per què a vegades? De què depèn?

Aquí volia arribar… Hem de buscar un culpable i aquest no és un altre que el fotòmetre.

Cony !.. perdó.. ara sí que no entenc res.. Efectivament el gris de la zona V correspon a un valor de reflectància del 18%, és a dir d’un objecte que reflecteix únicament el 18% de la llum incident, per això el veuríem de color gris a l’escala del negre-blanc (o del color que sigui en una escala de color). Exemples de referència d’aquest to mig és el color de la pell, una fulla verda, el cel al migdia o el vermell dels autobusos de Londres (extret de les experiències de Chris Weston).

El fotòmetre no entén res de l’escena que té al davant, no la veu, no la sent, no distingeix els seus detalls, no entén res de res. Simplement capta la lluminositat, pensa que correspon a la zona V i disposa els mecanismes de apertura-velocitat per traslladar-la a aquesta zona. Entendre aquest funcionament tan bàsic del fotòmetre és potser la clau més important per entendre la fotografia.

Voleu que us ho demostri? Agafeu tres cartolines, una blanca, una gris de la zona V (al 18%) i una negra (jo no tenia cartolines i he posat els tres colors de fons de pantalla a l’ordinador, no és exactament el mateix però l’experiment també funciona).

Poseu la càmera en automàtic o en prioritat d’apertura (Av), no sub ni sobre-exposeu i feu les tres fotos, agafant únicament el color de la pantalla. Voler saber el resultat de les tres fotografies? Podeu quedar ben sorpresos… Sí? Doncs cliqueu aquí per veure la resposta. No m’ho crec.

No us ho creieu oi? Doncs és cert. El fotòmetre és en ocasions un pèssim aliat nostre. No hi toca prou. No ha ‘vist’ els tres colors o tons, simplement ha cregut que cada escena que tenia al davant corresponia a una lluminositat mitjana de la zona V i automàticament ha ajustat els valors d’exposició: apertura i velocitat o velocitat, si hem estat nosaltres els que hem fixat l’apertura, per aconseguir situar les tres escenes a la zona V. Descoberta important d’avui. Aquest fet desencadena tota una sèrie de conseqüències importants i a partir d’ara haurem d’interpretar bé la lectura que ens proporciona el nostre fotòmetre.

Però per sort les escenes a la realitat no sempre son monocolors. Partim sempre del supòsit que en una escena hi ha prou varietat de tonalitats per què tot i que el fotòmetre, proporciona un valor d’exposició a la Zona V, les tonalitats restants quedin correctament distribuïdes per sobre i sota d’aquesta zona. Quant més riquesa de tonalitats distribuïdes al voltant de la lluminositat mitja tingui una escena més creïble serà la lectura del fotòmetre i per tant més correcta l’exposició.

Per això per bona part de les nostres fotografies el mètode de lectura que disposem pel fotòmetre és la mitjana o ponderada, d’aquesta manera s’assegura una exposició al voltant dels tons mitjos que assegura una correcta distribució de les ombres i les llums.

I quan això no sigui així? Vull dir quan l’objecte o escena a fotografiar sigui molt clara o molt fosca i no correspongui al to mig o els histogrames tinguin una distribució desplaçada a un dels extrems … Doncs la resposta és evident, que el fotòmetre provocarà una exposició a la zona V enfosquin els objectes o escenes molt clares en un cas o fent més clars els objectes o escenes molts fosques a l’altre cas. En aquest cas el mètode de medició matricial o ponderada al centre ja no ens serveix.

Em temo que haurem d’intervenir, no? Sí clar, en aquests casos caldrà compensar la lectura que ha fet el fotòmetre. I ara és quan haurem de fer servir les zones, Adams demostrà que cada zona difereix de l’anterior o posterior en un pas de diafragma (f-stop en anglès). Un pas de diafragma equival a doblar o reduir a la meitat la lluminositat. És a dir la Zona VIII té el doble de lluminositat que la Zona VII i aquesta el doble que la VI. O el que és el mateix, entre la zona VI i la zona VIII hi ha dos passos de diafragma de diferència, essent la zona VIII 4 vegades més lluminosa que la zona VI. Molt sovint s’utilitza la mesura de f-stop o pas de diafragma per parlar de valors d’exposició. Quan llegiu ‘incrementem 1 f-stop‘ no vol dir necessàriament que modifiquem el valor de l’apertura, vol dir que ‘augmentem el valor d’exposició el doble‘. Però hi ha varies maneres d’augmentar o reduir l’exposició….Recordem les series d’apertura, velocitat i sensibilitat:

Agafem qualsevol combinació, per exemple f5,6-1/250-ISO100. Com podem exposar el doble de lluminositat? Fàcil, no? Sí, de tres maneres, obrim el diafragma 1 punt  més o augmentem el temps d’exposició al doble o doblem la sensibilitat. La resposta en cada cas és f4,0-1/250-ISO100, f5,6-1/125-ISO100 i f5,6-1/250-ISO200. Cada una d’aquestes tres combinacions és un pas més que la combinació de partida f5,6-1/250-ISO100. Molt bé. Cada increment de pas el representem per ‘EV’ (valor d’exposició), per això quan diem EV=+1 vol dir augmentar 1 pas i EV=-1 reduir 1 pas ( o el que és el mateix, augmentar el doble la exposició o reduir-la a la meitat).

Segurament ara us esteu preguntant perquè les sèries de valors d’apertura i diafragma no coincideixen totalment amb els de la vostra càmera. La resposta és senzilla. La majoria de càmeres permeten valors intermitjos als de referència de la taula. Ja en parlarem en un monogràfic proper.

Hi ha una forma més fàcil de canviar el valor EV, tots els exposímetres tenen una escala per sub o sobre exposar, normalment va de -2 a +2 (el problema d’aquest mètode és quan voleu sub o sobre exposar més de 2 passos). Canviant aquest valor estem canviant el el valor d’exposició.

Abans de continuar cal repassar si hem estès els conceptes:

(si és que no, torneu a l’inici del taller d’avui. Si aquest loop es repeteix dues vegades més aleshores definitivament la culpa és meva i no m’he explicat prou bé)

Veiem-ne finalment el cas pràctic d’avui. Fotografies amb motius, que ocupen bona part de l’escena i que no tenen tonalitats mitjanes:

Agafem el cas senzill de fer una fotografia d’un objecte clar. Podem no fer res, deixar el fotòmetre en el mètode de ‘medició matricial o ponderada al centre‘ , que és l’habitual (veure taller 18), i deixar que calculi la mitjana de la lluminositat de l’escena o fer servir el mètode de les zones. Ara voldrem conèixer la lectura d’una zona concreta, per això haurem d’acostumar-nos a fer servir el mètode de medició puntual:

Què ha passat? La fotografia ha sortit fosca. Ara entenem per què? El fotòmetre no ha vist la lleona blanca  (una llàstima per cert) sinó que ha pres la lluminositat mitjana de l’escena i l’ha situat a la zona V, però la lleona, que és el que ens interessa, l’havíem visionat a la zona VIII (blanc amb textura). Definitivament el fotòmetre l’ha situat 3 zones per sota de la nostra ‘visió’  Què havíem de fer? Doncs segons Adams:

‘Visionem el lleó a la zona VIII. Canviem a medició puntual del fotòmetre (simplement per obtenir una lectura precisa del seu color en lloc d’una lectura mitjana tenint en compte un fons que no ens interessa), apuntem l’amiga lleona i de la lectura que ens surti augmentem tres passos o el que és el mateix sobre-exposem tres passos. La foto hagués sortit com la de l’esquerra !

I ara, m’interpretes el cas contrari?

Està xupat. A veure… La foto surt clara perquè situa el búfal a la zona V quan realment el voldria a la III. Simplement havia d’haver utilitzat una lectura puntual al cap del búfal i sub-exposar 2 passos. Perfecte !.

Resumint, per motius foscos cal sub-exposar, per clars sobre-exposar.

Aquesta tècnica resulta perfecta pels ‘retrats’, ja que la pell, al menys de la majoria dels habitants del Baix Llobregat, té una lluminositat entre les zones V i VI, per lo que fent una lectura amb mètode puntual de la cara, el fotòmetre capta una exposició ideal, en canvi en una lectura ponderada o mitjana, el fons podria influir amb el valor captat de l’exposició i el retrat podria sortir mal exposat, fosc o clar.

El sistema de zones és vital per entendre la lluminositat a la fotografia. A la segona part parlarem dels colors (penseu que als exemples hem utilitzat motius tant clars o foscos que el color no ha influït) i parlarem de les escenes amb més d’un motiu que voldrem situar a la seva zona corresponent, ja no serà tan evident sub o sobre-exposar. La cosa es complicarà…

Ha estat un capítol llarg però terriblement important per entendre la lluminositat a la fotografia. Entenent aquest concepte haureu fet un pas de gegant en el vostre aprenentatge de les tècniques fotogràfiques. La segona part, i potser una tercera, promet força però hem d’entendre bé el capítol d’avui.

 

Observacions

1. La gran majoria de càmeres disposen de modes de medició matricial, ponderada al centre i puntual. Ja ho vam veure al taller 18. Les dues primeres utilitzen fórmules per calcular la lluminositat mitjana de la fotografia que pot no correspondre amb la lluminositat real de l’objecte principal que vull captar. Aparentment aquests mètodes, que son els més utilitzats, son capaços de resoldre la majoria de situacions però no serveixen per aplicar el que hem après avui. Especialment el de medició matricial resulta horrorós per situacions de contrallum, per exemple.

El mètode puntual dona informació precisa de la lluminositat d’un punt de l’escena i amb el mètode de les zones d’Adams sabríem col·locar-lo exactament a la zona que li correspon. Aquest resulta el mètode perfecte per situacions de fotografies amb un sol objecte però desastrós per escenes amb molta distribució de lluminositats.

En qualsevol cas una sessió fotogràfica amb un parell d’escenes (un paisatge per exemple i un objecte, molt clar o molt fosc) usant els tres mètodes i comparant els resultats és recomanable.

2. Amb pràctica acabareu no seguint el ritual de visionar-mètode puntual a l’objecte-variar l’exposició. A la majoria dels casos la distància entre la lluminositat de l’objecte real i la zona V, que és on el col.loca el fotòmetre, està en un rang de -2 EV a +2 EV per lo que amb ‘intuïció’ acabareu sub i sobre-exposant automàticament ‘a ull’.

3. Els amics que seguiu aquest taller i disposeu d’una compacta, no reflex, podeu també aplicar els principis de les Zones d’Adams si disposeu de la possibilitat de sub i sobre exposar utilitzant l’escala de l’exposímetre -2 -1 0 +1 +2 i del mètode de medició puntual. Molt sovint son funcionalitats, com la de la ISO, amagades al menú.

 

Estic a la vostra disposició per contestar els vostres comentaris o si ho desitgeu rebre les vostres trucades per skype per aclarir els dubtes. No us talleu. Envieu un mail a info(arroba)toies.com i us passaré les dades per fer una conferència skype.

Us deixo a la vostra disposició els ‘Exercicis del taller 38’:

flickr

Bona setmana, bona digestió del capítol d’avui i ens veiem el proper dilluns.

 

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Advertisements