El noi i el pijama

La sortida rovellonaire de la setmana passada em va impedir anar a l’estrena de la pel·lícula. Aquesta setmana ni futbols ni ressaques varies han pogut impedir-me anar al cinema. Els dies de futbol son perfectes per anar-hi, ja ho he comentat en alguna ocasió, molt poca gent pel carrer i a dintre del cinema, cosa que de tant en tant agraeixes, especialment tenir l’espectador de les crispetes i les xarrupades de coca-cola com a mínim tres o quatre files enrere.

Aquest era el cas, volia certa intimitat, no fos cas que m’agafés la mateixa tristor, per no dir plorera, que vaig experimentar mentre, en mig d’un vol, l’hostessa es va apropar per preguntar-me què en passava.

Però no amics, els llibres son els llibres i les pel·lícules, les pel·lícules.

Abans de tot permeteu-me començar pel final, no sigui que hi hagi malentesos, com està passant en els darrers comentaris cinematogràfics. La pel·lícula és un bon treball, tot i l’adaptació que es fa del llibre, una magnífica interpretació, una treballada fotografia i millor banda sonora. Ara anem a treure una mica punta al llapis.

El noi amb el pijama de ratlles‘ és una magnífica novel·la de John Boyne, que ja hem comentat en aquest bloc, i que és capaç de deixar-te zombi durant les escasses tres hores de lectura que necessites i que acaba posant-te la pell de gallina per les moltes emocions que vius al llarg de la lectura.

Però aquesta mania de portar al cinema certes lectures d’èxit té les seves dificultats i ja fa un parell o tres de setmanes, quan al cinema ja anunciaven l’estrena de la pel·lícula, vaig pensar que havia de ser complexe pel britànic, i certament desconegut, Mark Herman atrevir-se a adaptar i dirigir aquesta cinta. I ho havia de ser per la forma que en Boyne té al llibre d’introduir-te en el context i per la visió dels fets des del punt de vista d’un nen de 8 anys, Bruno. Ni una ni altra han estat possibles a la pel·lícula.

El resultat és un tant confús. Estàs entre l’emoció que vols reviure d’haver llegit el llibre i la dinàmica pròpia de la pel·lícula. Intentes trobar allò que et va emocionar o incitar a descobrir els personatges o la situació en ella mateixa d’alguna manera inútilment ja que la cinta ho fa per tu. No hi ha lloc per l’exploració, el leit-motiv del personatge principal.

L’adaptació però, en quant a la seqüència i escenes escollides per portar a la pantalla, n’és força fidel al llibre. Hi manquen alguns fragments que possiblement hagués inclòs però en general el ‘temps’ i ‘ritme’ son força encertats amb una pujada adrenalítica considerable els darrers 15 minuts. El tractament però, dels personatges, no és exactament com els havia viscut al llibre.

Les diverses interpretacions en podem dir que son bones, sense ser genials, en Bruno i Shmuel fan un molt bon paper, especialment en Bruno, interpretat per Asa Butterfield i menció especial per la mare, Vera Farmiga, una senyora que m’encanta i que posa una mica d’ordre a la interpretació massa de ‘plàstic’ a les escenes familiars. La germana, una malparida al llibre, aquí te l’acabes apreciant i tot.

La fotografia l’he trobat fantàstica, amb magnífics paisatges i excel·lents enquadraments dels dos nens mentre dura la seva relació separats pel filat de, segons la pel·lícula, la ‘granja’. La banda sonora, de James Horner, m’ha semblat magnífica, a moments formant part indivisible de l’escena i dirigint en tot moment el ritme emocional que el director volia expressar.

Una pel·lícula que cal veure, sens dubte però que no passarà a l’historia i de fer-ho ho farà més per l’adaptació del best seller que no tant per mèrits propis. No vull ni pensar com seran les veus dels nens en ‘castellà’, de pensar-ho ja m’esgarrifo. Si podeu intenteu veure-la en VO, tot i que en aquest cas m’ha sorprès l’ambient tant britànic que té el film, de fet és una producció britànica a la que només faltava la visita de la reina mare a prendre el tè de les cinc.

Per aquells que no han llegit el llibre, trobaran a ‘The Boy in the Striped Pyjamas‘ una molt bona pel·lícula, que els farà emocionar i n’extrauran virtuts que, sense desmerèixer-les, no son les que haguessin pogut trobar al llibre. Per això tal i com he començat: El llibre és el llibre i la pel·lícula, la pel·lícula…

web de la pel·lícula: http://www.boyinthestripedpajamas.com/

SI voleu llegir més comentaris sobre la película per allò de que no us acaba de fer el pes el que us dic: http://www.wikio.es/search/ni%C3%B1o+pijama+rallas

<<< Veure més articles de cinema

Anuncis