Vestint els Cd’s…. art i disseny

Ara que es tendeix a pensar que l’era del CD sembla tenir els dies contats, valdrà la pena revisar el llegat artístic de qui van propiciar el disseny de la nova vestimenta que va sorgir en 1984 quan les fredes caixes de metacrilat van començar a arraconar els vinils de 12″ en les encara actives botigues de discs del barri.

La veritat que l’art en les caràtules de jazz, en l’Era CD, han mantingut la seva grandesa, en moltes d’elles és possible donar amb l’esforç artístic de molts dels nous noms del disseny gràfic, encara que cal advertir que el treball “underground” de molts segells petits segueix guanyat la partida a les grans corporacions multimèdia, tant en inventiva con en risc, per sort perquè qui estan al càrrec d’aquestes cases han apostat pels músics del seu catàlegs, al contrari que ocorre amb les multinacionals, donant un ampli marge d’expressió als seus dissenyadors, freqüentment entusiastes del jazz.

Es va pensar que amb la desaparició del vinil l’art en les portades també havia mort, el disc compacte oferia moltes menys possibilitats al reduir la seva grandària. El petit cd començava a crear la seva pròpia mitologia, àlbums dobles que cabien en un sol disc, possibilitat d’oferir preses alternatives… i així en la dècada dels vuitanta un bon nombre de dissenyadors no convencionals van començar a dirigir els seus esforços experimentals cap al petit estoig de plàstic que s’obre en frontissa, així busquen interpretar visualment la música que desitgen oferir.

[splashcast c FMRX2972GL]

És un petit exemple de disseny en CD’s, poc significatiu, perquè en realitat, es tindrien que agafar amb les mans, tocar-los, obrir-los, gairebé acariciar les teixidures, veure gravats, tipografia, imatges…, la majoria els he tingut en les meves mans i són de veritat una obra d’ART, amb majúscules.

El format convencional ha deixat pas al “digipack” (funda de cartró d’una peça amb una safata de plàstic adherida, tan propera en esperit a les fundes dobles dels LP), i als Super Jewel Box (caixes d’obertura lateral a pressió amb llibrets que es consulten amb menys esforç i disseny més embellit), però igualment fredes, fràgils i poc sofertes; “Prefereixo els envasos de cartró perquè aquest material envelleix de manera més bella”(Stefan Sagmeister).

Amb les noves tecnologies, són moltíssims els consumidors que no donen importància als elements addicionals i s’acontenten solament amb la música. Així en aquest món hi ha gent que pensa “La caràtula d’un àlbum és avui més important que mai. Pots descarregar-te qualsevol tipus de música per Internet, però sí la caràtula és interessant, existeix una raó per a comprar-la” (Nat Hunter de Airside).

A pesar de canvis en les estratègies del mercat, algunes discogràfiques no han renunciat a costoses produccions, de les més significatives la de Columbia amb Miles Davis, amb dissenys originals de Corky McCoy , seguida de moltes altres no solament amb dissenys suggeridors si no les noves formes d’entendre els suports, amb diferents tractaments del paper i materials, tipografia i imatges. Podem destacar sobretot a petites discogràfiques que han apostat pel disseny, així treballen amb dissenyadors com; Stephen Byram (Keystone), Hakon Kornstad (jazzland), Andreas Pauly, Günter Mattei (Winter & Winter), Ermanno Bazzo (Camjazz), Gilles Guerlet (Label Bleu).

Tot un mon d’art al nostre abast, no cal no més gaudir de la música,cal recrear-se en el format e imatges que ens porten. El disseny, un altre raó per comprar música.

Advertisements