Passejant per Cadaqués – Esos pequeños placeres IV

Podria ser tranquil·lament una pintura, però és la imatge d’un poble aïllat de la Costa Brava que sembla un quadre somiat fet realitat. Sobre les costes capritxoses de l’Alt Ampurdà, s’assenta un poble encantador de cases i construccions amb façanes blanques i sostres de teula, petites badies plegades d’embarcacions i al capdamunt, una Església tan blanca com els núvols.

Grecs, fenicis i romans, ja van poder gaudir de la seva bellesa i plaers, també. els antics mariners que temien ser arrossegats cap als penya-segats de la zona i veure com es destruïen les seves embarcacions. Cadaqués, en ple cor de la península del Cap de Creus, va veure com els enormes vents que provoca la Tramuntana, la seva incomunicació per terra i l’atac dels pirates, la van condemnar durant segles en l’aïllament.
Arribar a Cadaqués per primera vegada té una mica de ritu iniciàtic, d’exercici de fe que cal superar. Les dotzenes de corbes sinuoses entre muntanyes i els últims quinze quilòmetres fins al poble, ens posen a prova del què trobarem al final del camí. I això malgrat les impressionants vistes de l’interior del parc de Cap de Creus, potser de les millors, amb que per moments la carretera sembla voler entabanar-nos.

Cadaqués sorgeix com una aparició i dissipa qualsevol fatiga del viatge. La sensació que em produïx veient-la, encara a distància, és que no està allí per la voluntat dels homes sinó què la mateixa naturalesa la va aixecar en la seva petita badia com part indissociable del paisatge. Només el blanc de les seves cases contrastant amb la fosca pissarra de les muntanyes que l’envolten, ens treuen d’aquesta idea. L’església de Santa Maria és el vèrtex sobre el qual conflueix el poble i és la permanent referència en el seu entramat de vells carrers i carrerons. Quin plaer em dona l’encant de caminar pels seus carrers empinats, entre cases de façanes blanques, guarnides amb flors, gaudint de les seves platges i petites cales d’aigües transparents i fredes, o simplement seure a prendre un cafè escoltant la remor del mar i sedant-me amb el seu và i vé harmoniós tot impregnant de color blau les meves retines.

 

El dia, una mica grisós, em va donar l’idea de fotografiar Cadaqués d’una forma diferent, en blanc i negre, buscant els contrastos, cel, mar, blanc de les cases…, i algun que altre raig de llum que passava en mig dels núvols. No sé si me n’he sortit, però la experiència ha estat interessant.

Cadaqués, sempre un pas per davant en la cultura, virtut matinera que la mateixa naturalesa li reconeix al ser el primer lloc que el sol il·lumina cada matí en la Península ibèrica.

Poble amb imant, va atreure fins a aquest punt de la costa a artistes de tot el món. Va passar els seus estius un jove Dalí, on va fer els seus primers apunts enlluernat per la llum d’aquest racó, més tard, de Port Ligat, faria casa seva que va transformar en el seu món surrealista, Buñuel (va rodar el Perro Andalúz), Picasso, Lorca, Paul Eulard,… quelcom que va acabar donant-li al poble un aire en el qual el cosmopolita i el local es fonen en perfecta harmonia. Dalí a Cadaqués ha acabat per ser omnipresent. És difícil escapar a les nombroses referències al pintor, sigui una escultura, el nom d’un comerç o les incomptables reproduccions dels seus quadres que apareixen per qualsevol lloc.

No més ens resta després de omplir els sentits de llum, color i bellesa, és seure a taula per gaudir d’un altre dels seus encants, la gastronomia, arrossos, peixos acabat de pescar, tallarines, anxoves… regades amb vins blancs de la terra, (Garriguella, Pereladas, Agullana), tota una recompensa per l’únic sentit que em faltava per omplir. Cau el sol i el capvespre es tenyeix de grocs, blaus i vermells, un esplendorós acomiadament.

Fotografies: Pilar/Joan-Carles

 

<<< Veure tota la sèrie ‘Esos pequeños placeres…’

Anuncis