Disc de la Setmana: Andy Bey “Ballads Blues & Bey”

Quan les vacances ja semblen història, i el capritxós calendari no ens posa un pont salvador, les presses i pressions ens comencen a atabalar, una tarda de relax, la butaca un combinat per beure i escoltar a Andy Bey, puc assegurar que és un bon tranquil·litzant. Andy Bey, és un cantant misteriós, encisador, subtil, prodigiós i contundentment genial jo fins fa poc no ho coneixia i m’he quedat enamorat d’ell, definitivament, en matèria de cantants masculins, és dels millors opcions que tenim.

Prestar-li molta atenció a Andy, és possible, altament possible que us dugui el seu temps gaudir plenament el que ell fa. Però ja veure que, una vegada que l’encís comenci a funcionar, no podré-ho deixar d’escoltar-lo!!!.

Mentre que el New York Times diu que es tracta de “un dels cantants de jazz més personals”, una certa Associació de Periodistes de Jazz ho ha proclamat Vocalista de l’Any 2003 i Kurt Elling, considera que “qui no ha escoltat cantar a Andy Bey, no ha viscut”.

És el costat oposat a tots aquests cantants que es diputen substituir a Frank Sinatra (Michael Bubblé, Peter Cincotti….) . AL contrari d’ells, Andy Bey no vesteix roba de marca, és negre, activista gai i camina rondant els seixanta-cinc anys, pocs més dels qué li ha dut assolir aquest reconeixement, perquè als tres ja era un precoç pianista de boogie-woogie i als cinc va iniciar les seves aparicions en el teatre Apollo, de Harlem. El seu pas per Nova York li ha revaloritzat, de tenir solament un parell de àlbums publicats (el qué avui recomano) “Ballads, Blues and Bey” 1996, és un escruixidor àlbum de piano i veu, se li han afegit els més que respectables “Shades of Bey” i “Nights in Chinatown” i en el 2004 “American Song”, una hora de grans cançons de Weill, Ellington, Arlen i Bernstein que segurament haurà de figurar entre els vostres favorits.

Artista

Andy Bey

Àlbum Ballads, Blues & Bey
Cançó que escoltes In a sentimental mood

Molt jove, Andy Bey va gaudir de sis anys de satisfaccions al capdavant de Andy & The Bey Sisters, el trio amb les seves germanes provinents del gospel i el blues que va anar un grup vocal superlatiu però massa intel·ligent i difícil de classificar per a subsistir més enllà de 1965,posteriorment va passar tres dècades col·laborant amb Horace Silver.

El mateix que va ocórrer amb més d’un veterà en l’oblit a qui li han pegat el rètol de cantant de jazz com pas previ a la reincorporació, també Bey hagué de canviar el seu repertori per a tornar, per això ja no canta lletres de protesta ni himnes religiosos amb ritme de jazz-rock sinó que ha recordat a Nat King Cole, el seu model de noi, per a interpretar els obligatoris estàndards nord-americans.

Amb Andy Bey, podem dir sense por a equivocar-nos, que encara queden cantants masculins de jazz.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

Anuncis