Taller de fotografia (45)

Hola amics ! Com ha anat la castanyada? Bé home, com a mínim vam poder desconnectar de les misèries de la feina i… del teu taller… Com ets !

De l’observació de les darreres fotografies que ens heu enviat o publicat en algun dels interessantíssims articles de viatges, he pensat en petits consells per millorar dràsticament algunes de les nostres fotografies. Ja la setmana passada vam veure com la brillantor i el contrast eren propietats que podíem modificar en el procés de revelat digital, avui us parlaré potser del que en tot curs que pretén ser-ho s’explicaria el primer dia….

Taller de fotografia (45): L’enquadrament: Els ulls del fotògraf

Què els hi passa als nostres ulls? Res, bé als meus sí ja que cada vegada hi veig menys.. Et fas gran… Mireu, les fotografies son ‘congelacions’ d’una realitat que veiem per un petit foradet que es diu visor. Ben mirat no és tan senzill fer entrar l’escena que tenim al davant, amb els seus elements i lluminositat en un petit rectangle pel qual mirem. Son molts els amics que moltes vegades m’han comentat que tenen dificultats per fer entrar tot el que volen en aquest petit rectangle. Està clar, l’enquadrament o el retall de l’escena que tenim al davant en un rectangle té una gran influència a la fotografia, del que captem, i com ho captem, en aquest rectangle dependrà el resultat final.

A diferència de la pintura, el rectangle que representa els límits de l’escena té poca llibertat, podrem canviar el punt de vista, fins i tot els elements però difícilment podrem crear-ne de nous o disposar-los lliurement com faríem al composar un quadre. Aquesta restricció és una diferència essencial amb la pintura i caldrà saber treballar amb aquestes restriccions. Això és el que pretenem iniciar avui..

El problema: Què agafo de l’escena?

Molt sovint, quan esteu davant una escena que penseu voleu immortalitzar, heu de dedicar uns segons a pre-visualitzar la fotografia que voleu treure. Algunes persones fins i tot es porten la càmera als ulls i mirant pel visor busquen i busquen la fotografia que volen captar. No, això és un error, si bé a l’escombrar l’escena pel visor els elements van passant i interactuant amb el marc pel camp de visió, donant possibles diferents fotografies però la pre-visualització és necessària molt abans de mirar pel visor.

En aquest exemple del modern Shanghai de ben segur l’escena ens ofereix diverses propostes i totes aquestes les hem de pre-visualitzar tot observant el paisatge. Totes elles poden ser bones fotografies i de resultats ben diferents, tot i ser part de la mateixa escena.

És essencial la pre-visualització de la fotografia i la pregunta ‘quina fotografia vull fer, què vull captar o què vull expressar ?‘ ha de tenir resposta abans de posar-nos la càmera davant dels ulls. Pensem que una vegada ens disposem a disparar i mirem pel visor veurem una petita porció de l’escena envoltada de foscor. En aquest moment ens hem de concentrar en enquadrar i el nostre cervell a ‘captar’ el que més tard voldrem experimentar quan observem la fotografia.

El marc.

És evident que el simple fet de que les fotografies siguin rectangulars és capital amb el procés de captura de la fotografia. L’escena captada està tancada dintre d’un marc rectangular i la ‘pressió’ que exerceix el marc i les quatre cantonades és curiós com dota a la fotografia d’una dinàmica que permet a l’observador explorar-la d’una o altra manera. Les línies que aporta la fotografia i la seva disposició envers el marc és un dels elements més importants en la dinàmica de la fotografia. Aquí podem trobar enquadraments convencionals on simplement alineem l’escena amb els costats del rectangle però també podem provocar una lluita de línies (o forces) que xoquen entre elles i amb el marc per crear una tensió visual que provocarà a l’observador la necessitat d’exploració per entendre la fotografia. Aquest és el cas de la fotografia que veieu a la dreta, és tracta d’un punt de vista, que calia trobar tot passejant davant de la Grand Central Station de NY, i que provoca una tensió de línies diagonals. El resultat d’interacció d’escena i marc penso que és força interessant.

Els formats.

La forma del marc del visor té una gran influència en la forma que finalment adquireix la imatge i per tant del que pot arribar a expressar. Tot i que en el nostre procés de revelat digital la podrem retallar és important que la captura sigui el més semblant possible al resultat que volem obtenir.

Sigui per la raó que sigui el format més estès actualment és el 3:2, és a dir, i això és important, que el que captem de l’escena quedarà disposat en un rectangle on un costat és mitja vegada més llarg que l’altre. No creieu que aquest fet ha de condicionar els elements que hi apareixen? Home, potser sí… Sí, sí que els condiciona, i molt.

La visió humana és horitzontal i binocular, els dos ulls fan un excel·lent paper per poder veure la mateix escena des de dos punts diferents, la qual cosa ens proporciona la sensació de perspectiva però… quan fem la fotografia únicament mirem per un ull, la sensació de profunditat desapareix i el focus del que estem veient ocupa una franja oval al davant nostre, menyspreant normalment les cantonades. Aquest concepte és molt important i no podem menysprear l’efecte del marc i les cantonades en el moment de fer la fotografia. L’enquadrament precís, respectant les quatre cantonades, d’aquesta meravellosa escena d’aquest antic poble xinès dona equilibri i la tensió justa, per l’efecte de les línies de la perspectiva, a la fotografia final. Per aconseguir-ho cal, en el moment en que mirem pel visor, obligar a la nostra vista a captar l’efecte del marc amb la mateixa nitidesa que veiem la porció d’escena central.

I ara quin format escollim?

Bona pregunta. Parlem primer de les proporcions 3:2. Aquestes son las més habituals i ara entenem que és així perquè és el format que més s’adapta a la nostra visió. Es tracta d’un format còmode i ergonòmic i no cal girar la càmera. El resultat normalment ens complau al veure pel visor allò que hem pogut pre-visualitzar mirant l’escena. Aquest és un format perfecte per paisatges o escenes on no hi ha un objecte o subjecte principal. La integració de les línies horitzontals de l’horitzó o dels objectes que per efecte de la gravetat tendeixen a estar disposats amb una base horitzontal és perfecte per aquest format. De fet molta gent només utilitza aquest format per la seva comoditat. Però treballem-lo una mica…

La disposició d’elements i línies horitzontals encaixa perfectament en aquest format però també suggereix la inclusió d’elements verticals que descansen sobre una base horitzontal. És l’expressió natural de la nostra forma binocular de veure i la disposició horitzontal dels elements no resulta normalment complicada al estar normalment en aquesta disposició a la realitat. Normalment a les nostres fotografies farem servir aquesta configuració i simplement haurem de seguir unes petites recomanacions:

Tots tres els hem treballat en tallers anteriors i ara és el moment de posar-los en comú, i tots tres us ensenyaré avui, al final del taller, a arreglar-los en el procés de retoc digital

El format vertical o 2:3 no és tan utilitzat i és una llàstima. Les raons poden ser ergonòmiques, fa mandra girar la càmera, o de poca naturalitat al no coincidir la nostra visió horitzontal i binocular amb un format vertical. Els elements horitzontals en un paisatge ja no encaixen tan bé i comencem a tenir problemes d’on situem, o com apliquem la regla dels dos terços, en un formar vertical. Sembla més adient utilitzar aquest format en la captura d’objectes o subjectes verticals ja que encaixen bé i no es produeix una interacció forta entre marc i escena. Les fotografies de retrats, de persones complertes o d’objectes de forma vertical semblen encaixar bé en aquest format.

De tota manera hi ha un factor que afecta considerablement a la percepció que obtenim d’aquestes fotografies i és la gravetat. Els cosos captats semblen ‘pesar’ i hi ha de forma inherent la presència de la gravetat que ‘mou’ els objectes cap abaix. Això provoca normalment la necessitat de buscar o intuir en aquestes fotografies la base que sustenta l’objecte i que normalment s’obté amb un desplaçament cap abaix de l’objecte. No hi fa res que no captem l’objecte en la seva totalitat, a la foto de dalt no fa falta, per als nostres propòsits, captar l’estàtua complerta, l’esnquadrament és correcte i el petit tros lliure a sobre el cap ens permet no empresonar l’estàtua completament, aconseguint que la gravetat em faci intuir que hi ha una base que la sustenta. Com veieu aquestes fotografies solen tenir un equilibri estàtic (recordeu les balances?)

El formar vertical 2:3 no és l’únic per captar subjectes verticals. Però si disposem un subjecte en un format horitzontal perquè volem tan espai a dreta i esquerra? Aquí està l’error, ja vam veure que una bona forma expressiva de situar un subjecte al seu entorn és captar subjecte i entorn a la vegada i això és fàcil amb el format horitzontal, simplement situem el subjecte en un costat per poder ‘explicar’ als observadors que hi ha un ‘entorn’ i així obliguem a la vista a que es desplaci al llarg de la fotografia. De veritat teniu la mateixa percepció de les dues fotografies de la dreta? Veieu ara el sentit de fer la foto vertical o horitzontal? Sí, crec que ara ho entenc… No m’enganyis..

Al quadre de recomanacions a l’hora de fer una foto en format vertical podeu veure un parell de punts que mereixen una especial atenció: La regla dels terços (o la dels dos terços) continua sent vàlida a l’hora de distribuir els objectes a la composició, l’altre és l’equilibri dinàmic ‘gravitatori’.

Aquest darrer punt sobre l’equilibri dinàmic és interessant i li dedicarem una mica més de temps. A l’igual que parlàvem al taller 40 de l’equilibri visual dinàmic, ara la disposició desigual d’elements a la part superior i inferior de la fotografia pot estar perfectament en equilibri. Aquí hi entra la gravetat i la tendència del nostre cervell de dotar de pes als elements, especialment quan hi ha un únic element dominant, entenent millor la fotografia si el subjecte es troba més situat a la part inferior que no pas centrat, la raó s’ha d’anar a buscar a la tendència natural de dirigir l’atenció del subjecte cap avall ja que és la part inferior la que ha de contenir més informació (la base que sustenta els elements) obviant normalment la part superior de la fotografia.

A las foto del monjo a Lhasa podeu veure reflectit el que acabem de veure en quant a l’equilibri dinàmic tant al format horitzontal com pel vertical. Això acabarà sent un ‘clixé’ del fotògraf: Amb un únic subjecte dominant l’equilibri al format horitzontal s’obtindrà desplaçant el subjecte cap a la dreta (o esquerra, recordeu la llei de la mirada) mentre que en el format vertical desplaçant-lo lleugerament cap a baix. Observeu atentament les dues fotografies i intenteu percebre els dos missatges ben diferents que ens proposen. Jo les veig igual…

Anem acabant…. El darrer format que us vull parlar és el panoràmic. A cada viatge n’intento fer algun i la tècnica és ben senzilla si bé no tothom ho sap…

Les panoràmiques estan formades per fotografies normalment en format 3:2, és a dir en format horitzontal, i jo diria que 3 seria el nombre ideal tot i que tot dependrà de l’escena que tenim al davant. A l’exemple de dalt van ser necessàries 4 fotografies per captar tota la vista del Caire. El truc és bloquejar l’exposició. Això és important perquè la càmera us pot produir una serie de fotografies de lluminositat diferent i a l’hora d’enganxar-les podeu veure marcades les ‘unions’ entre fotografies. El més senzill és utilitzar per exemple el mètode Av (prioritat de l’apertura), fixar l’apertura i comprovar que la velocitat que ens dona la càmera és prou ràpida per assegurar-nos de que no surti moguda. Però, immediatament passeu a mode ‘M’, manual i poseu els dos paràmetres anteriors i feu la serie de fotografies, així us assegureu que totes estan tirades amb els mateixos paràmetres d’apertura i velocitat. Amb la majoria de programes que venen amb la càmera normalment teniu l’opció d’ajuntar fotografies per produir una panoràmica.

Hi ha altres formats, el més habituals a les càmeres dels mòbils és el format 4:3 que produeix una fotografia més quadrada i redueix les diferències entre el format horitzontal i el vertical.

Les fotografies dintre de les fotografies

Les opcions de ‘retallar’ que ens presenten els programes de retoc digital son excel·lents per dues coses: descobrir fotografies dintre de les fotografies i arreglar l’horitzontalitat o la verticalitat a les fotos originals. Fins i tot en algun cas he produït una foto vertical des d’una fotografia horitzontal i a l’inrevés.

Però abans de passar al consell ‘gimp i iPhoto‘ d’aquesta setmana parlem una mica de com podem descobrir fotografies a partir de la fotografia original. Això ens servirà a més de repàs.

Hem vist que l’equilibri era un dels punts a treballar a l’hora de decidir quin format escoliem i, el més important, la diferència expressiva entre un format i l’altre. Però no sempre tenim aquesta capacitat quan estem davant d’una escena, molt sovint, per les presses i perquè la nostra no és una fotografia professional simplement disparem tot intentant col·locar correctament els elements i després quan arribem a casa descobrim que el format no és el correcte o que l’enquadrament es podria corregir. Cap problema. Intenteu visionar, estant al davant de la vostra fotografia, com us agradaria la relació amb el marc i les cantonades i simplement retalleu-la, no amb unes tisores sinó amb les eines digitals. Els resultats, creieu-me, milloren substancialment els originals.

Aquest és el cas de la foto que en Miguel ens regalava al seu magnific reportatge. Me la vaig mirar, em vaig deixar impressionar i immediatament vaig entendre que alguna cosa fallava… Efectivament, el format era incorrecte i la informació a dreta i esquerra del motiu principal no només no ens aporta res sinó que a més molesta. La solució és senzilla, el format vertical, ajustant el subjecte al marc aconsegueix que el motiu principal ompli totalment la fotografia. Mireu totes dues i comproveu el que estic dient.

Enquadrar. Aquest era el tòpic d’avui i és possiblement el que s’emporta bona part del protagonisme quan exclamem ‘Oh, quina foto més maca ! ‘, l’altra part se l’emporta la lluminositat… Feu servir les tècniques explicades al taller d’avui i el que és més important: teniu en compte el marc de la foto ja que és el que ens retalla el tros de realitat que estem veient. Ompliu la vostra fotografia d’allò que creieu ens aportarà informació o formarà part del missatge de la fotografia, la resta no ens val per res.

L’opció ‘retallar’ i redreçar

Amb els consells de la setmana passada d’ajust de la brillantor i el contrast els d’avui acabarien de completar els paràmetres més modificats en el procés de retoc digital. Tots junts poden convertir una fotografia mediocre en una obra d’art.

Redreçar o girar la fotografia:

No ens ha sortit mai una foto torta? No hi ha cosa més lletja i cal arreglar-ho abans de que la fotografia vegi la llum. A iPhoto tenim l’eina ‘Enderezar‘ i personalment és una de les que més utilitzo, simplement em gira la fotografia en sentit horari o anti-horari fins que aconsegueixo la verticalitat o horitzontalitat a la fotografia.

A gimp la cosa és un pèl més feixuga però també es pot fer. A ‘Capes>Transforma>Gir lliure’ teniu l’opció per girar lliurament la imatge.

De tota manera n’estic convençut que amb les vostres càmeres ve algun software d’àlbum on és senzill i ràpid fer petites rotacions a les fotografies.

Retallar:

M’encanta retallar. M’encanta descobrir fotografies dintre de fotografies, m’encanta el procés de revelat digital per poder treballar amb calma l’efecte del marc a la fotografia.

A iPhoto retallar és extremadament simple. Simplement es dibuixa el nou marc a sobre de la fotografia original per produir la ‘nova’ fotografia:

L’opció ara és ‘Recortar‘, i es pot retallar mantenint les proporcions 3:2 o 2:3 o com en el cas de dalt passar una foto 3:2 a una 2:3.

A gimp torna a ser una mica més emprenyador, però la solució és fàcil d’aplicar:

L’eina la trobeu a la caixa d’eines de l’esquerra. Cal seleccionar l‘eina de selecció rectangular i dibuixar a sobre de l’original el marc de la nova fotografia, automàticament la retallarà i la podreu endreçar amb una altre nom per no perdre l’original. Compte amb aquesta eina ja que podríeu estar creant fotografies amb un format no-estàndar.

A que ara quan us ensenyi alguna fotografia dels viatges pensareu: l’ha retallat i ens ven la moto de que fa bones fotografies?

No, simplement us contestaré que m’he donat una segona oportunitat i que el treball ha continuat als programes d’edició digital…

Teniu els exercicis llestos al nostre taller de flickr:

flickr

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor. Si las utilizáis citad la fuente.

Anuncis