Taller de fotografia (47)

taller471Som-hi ! No tanta pressa.. Què com ha anat el cap de setmana? No té gràcia aquesta pregunta.. Sí amics, ha estat un cap de setmana diferent, bé vull dir, igual que la resta de la setmana, és a dir treballant dissabte i diumenge en un client…

Però no hi fa res, l’important és que vosaltres hageu tingut temps de practicar una mica, o com a mínim d’observar.. Observar també val? I tant, una bona part de l’èxit a l’aprenentatge de la fotografia és l’observació. L’observació d’un món tridimensional que haurem de poder expressar en les dues dimensions de la fotografia.. Ai, que ja veig el que ens ve a sobre…

Taller de fotografia (47): La perspectiva

És curiós com actua el nostre cervell quan rep la imatge en dues dimensions de la nostra retina. Sigui com sigui és capaç d’interpretar aquesta imatge plana, i que en definitiva serà el que podrem veure a la nostra fotografia, i situar-la en tridimensionalment. No ho entenc. Sí, haurem de veure quines pistes podem donar en una imatge plana perquè el cervell les interpreti i pugui entendre la ‘profunditat‘, és a dir, pugui tenir la percepció d’un espai en tres dimensions. Aquesta percepció de profunditat ve donada per alguns factors que instintivament interpretem per poder situar els objectes a diferents distàncies, tot i que el tamany absolut que tenen a la nostra retina res tingui a veure amb el tamany real.

taller472

Aquest fenomen es coneix com ‘constància d’escala‘ i permet al cervell resoldre les inconsistències de la profunditat. Això no seria possible sense l’existència de la perspectiva. La perspectiva és l’eina en la que ens basem a l’observació per poder resoldre el problema de la profunditat. La perspectiva situa en un espai de dos dimensions els objectes que ocupen realment posicions en un espai tridimensional i juga amb la convergència de línies i el tamany dels objectes representats, perquè el nostre cervell, de forma sorprenent, interpreti la visió de dues dimensions un espai tridimensional. Sense la perspectiva no seria possible.

taller473Però hi altres elements que el fotògraf pot introduir a la fotografia per facilitar la ‘perspectiva’ i en definitiva per ajudar a l’observador a tenir una més fàcil percepció de ‘profunditat‘ de l’escena de la fotografia. La dimensió dels objectes i les línies son evidents pel que hem comentat abans però d’altres com les variacions de l’enfoc (o la nitidesa), les de color o tonalitats (lluminositats) poden ser treballades pel fotògraf per podar donar més sensació (o menys) de profunditat. Tot dependrà del que volem expressar.

Les línies

Comencem pel més evident. Les línies en les que sembla els objectes es disposen per, mitjançant la perspectiva, interpretar les fotografies com escenes reals en tres dimensions. Hi ha varius tipus de perspectiva, contenent paràmetres que ajuden a la nostra visió a interpretar la ‘profunditat’. Haurem de saber quina utilitzar en cada cas..

La perspectiva lineal

taller476Aquest és el tipus predominant, en general, en imatges en dues dimensions. Els objectes es disposen a l’escena seguint unes línies imaginaries que semblen convergir en un punt, és l’anomenat ‘punt de fuga‘ i és, en definitiva, on convida la fotografia a que es desplaci la vista de l’observador. La disposició d’aquestes línies òbviament no és aleatòria, dependrà del punt de vista però podem afirmar que simplement amb la reducció de la distància que hi ha entre les línies, juntament amb la reducció del tamany dels objectes, dona definitivament taller474la sensació de profunditat. No sempre ha estat així, la perspectiva a la pintura no ha estat sempre coneguda i podem trobar com als inicis de la pintura fins a èpoques del romànic els artistes tenien veritables problemes per representar en un quadre una escena tridimensional, podien jugar amb els tamanys dels objectes però la manca de ‘alineament’ segons les línies de la perspectiva provocaven, i ens provoquen ara que les observem, un petit problema d’interpretació.

A l’exemple de la dreta podeu veure les diferències entre les tres obres. Des d’una manca absoluta de perspectiva de la pintura egípcia a un ús ‘acadèmic’ de línies i proporcions d’objectes al quadre de baix. A Velázquez no li va fer falta l’ús exagerat de línies i la extraordinària profunditat de l’escena la va aconseguir amb la perspectiva de color i tonal, però això ho comentarem més endavant….

Les línies convergeixen en el ‘punt de fuga‘, podent estar aquest ‘dintre’ o ‘fora’ de la fotografia. De fet, tot depèn de la posició que ocupem i de la profunditat real de l’escena. No hi ha cap raó per afirmar si el punt de fuga ha d’estar dintre o fora, però el que és evident és que la ‘vista’ de l’observador s’acompanya de aquestes guies imaginaries on estan alineats els objectes de la fotografia i que el convidarà a recórrer-las fins arribar a la seva convergència. Si aquest punt és ‘interior’ la nostra vista es dirigirà a ell reforçant-lo, si és exterior aleshores dotarem a la fotografia de certa dinàmica que ens acabarà portant fora de la fotografia.

taller475

Observeu les dues fotografies de dalt i comproveu el moviment de la vostra vista en un i altre cas. La ‘dinàmica’ de les dues fotografies és ben diferent, sense poder-vos dir si una és millor que l’altra. Penseu què fàcil és, canviant simplement la posició del fotògraf o l’enquadrament, situar el punt de fuga al lloc que vulgueu.

La perspectiva decreixent

taller477De fet és part de la perspectiva lineal però el que volem treballar ara no és tant la disposició dels objectes segons guies o línies sinó com ara ‘el tamany sí que importa ‘. Aquest tipus de perspectiva ens presenta objectes iguals o similars que realment estan situats a distàncies diferents com objectes de ‘tamany diferent’. Aquest simple fet és interpretat per l’observador com ‘profunditat’ a l’escena. Segur que teniu en ment una filera d’arbres situats en la direcció de la vista i que apareixen a la fotografia com objectes de dimensions decreixents. Més petit més lluny… És potser el més bàsic que entén el nostre cervell per, tot i captar la retina objectes de diferents tamanys, el cervell, que per això és cervell, interpreta objectes d’igual dimensió però situats a distàncies diferents.

taller478De fet el cervell tan, tan llest no és i és fàcil enganyar-lo si no fos per un dels elements més importants pel fotògraf i és l’us de la profunditat de camp, que veurem avui més endavant. Una de les coses més detestades pels fotògrafs és la gràcia que algunes persones creuen que tenen fent les típiques fotos jugant amb el tamany dels objectes. Les altes profunditats de camp a les càmeres compactes ajuden a mantenir una nitidesa constant que presumiblement enganya al cervell situant al graciós i al monument a la mateixa distància. Si podeu, eviteu aquestes fotografies o em fareu entrar en profunda depressió. A la foto de la dreta la gràcia està en, saltant-se les lleis de la perspectiva, fer pensar a l’observador que subjecte i objecte estan al mateix pla. Per la foto es veu que no és l’únic, al darrera hi podem veure un altre turista encara amb més pretensions…

Un exemple clar on posem en compromís al nostre cervell és l’obra d’Escher.

La perspectiva aèria

taller4711Aquesta és la meva preferida. Torna a fer ús de les dues anteriors, és a dir continuem trobant les línies i l’efecte del tamany amb la distància però el que es treballa ara la reducció de la tonalitat com a clau de profunditat.

Aquest és un dels efectes més interessants per emfatitzar la percepció de profunditat en escenes de paisatges. Aquest progressiu augment de la ‘pal·lidesa’ en els objectes distants ajuda a situar-los correctament a la fotografia. La raó l’hem de buscar amb la pròpia atmosfera i amb l’espai que hi ha entre objecte i fotògraf, a més llunyà estigui l’objecte menys contrast obtindrem.

taller4710Els teleobjectius poden captar millor aquest efecte ja que tenen la capacitat de poder enquadrar en una mateixa fotografia porcions d’objectes molt llunyans i propers. A les fotografies del Grand Canyon es pot veure perfectament l’efecte de l’atmosfera alhora de captar l’altre costat del canyó. Avui us poso l’exemple fantàstic de Guilin, a la Xina, aquí podeu veure els contorns de les muntanyes i com la seva variació tonal és la que dona la sensació de profunditat. En aquests casos, i això és important pels usuaris de càmeres reflex, tota la brutícia del sensor es posa de manifest en aquestes porcions tan clares de la fotografia. Compte per tant alhora de canviar d’objectiu, per minúscula que sigui la partícula de pols aquesta sortirà al mig d’aquestes porcions tan clares de l’escena i la seva eliminació només es pot fer amb eines dels programes de retoc com el gimp o el Photoshop.

Els resultats en fotografies en blanc i negre son encara més interessants. Aquesta variació tonal, ara únicament a l’escala dels grisos, dona una més alta percepció de profunditat. Per aquells que disposeu de Photoshop podeu jugar amb la conversió a Blanc i negre emfatitzant el canal blau. Us deixo un exemple. (Tècnica extreta del llibre de Michael Freeman – El ojo del Fotógrafo).

Fixeu-vos com la relació més entesa per l’observador és la de variació decreixent del to amb la distància. Objectes llunyans son més clars que els més propers. Una composició inversa posaria en conflicte a l’observador.

La perspectiva tonal

taller4712No s’ha de confondre amb l’aèria, tot i que ambdues tracten el to dels objectes. En aquest cas volem expressar l’efecte que objecte i fons poden donar a la profunditat pel simple fet de tenir una tonalitat concreta. L’observador té una més gran percepció de profunditat quan un objecte clar es situa en un fons fosc. L’efecte és interessant i afegeix dinàmica a l’escena. L’objecte clar sembla avançar cap a l’observador tot abandonant el fons fosc. Aquí tornem a les percepcions òptiques, el fons fosc no dona informació rellevant i l’observador es concentra a la part de la fotografia que li aporta més informació i és l’objecte clar tot fugint de la part de l’escena més fosca.

A l’inrevés, és a dir, fons clar i objecte de primer pla fosc l’efecte és el contrari, interessant també però en aquest cas l’objecte es queda atrapat a la fotografia i es perd aquesta sensació de moviment cap el fotògraf. En aquest grup tenim els contrallums amb siluetes fosques dels objectes que García-Alix deia estaven atrapades a la fotografia. Els contrallums mereixen un especial que ja estem preparant.

taller4713La perspectiva cromàtica la podem considerar part de la tonal i en aquest cas el que es treballa és la ‘temperatura’ del color per poder donar la percepció de profunditat. Es parla de que objectes’ de color càlids sobre fons ‘freds’ donen els millors resultats. Recordeu la classificació dels colors per càlid i freds? No. Bé, aquí al costat us poso un  recordatori i una de les meves fotografies preferides. Qui és? Home….

La nitidesa

De tot el que hem parlat fins ara pràcticament la càmera no hi juga cap protagonisme. Ha estat bàsicament el fotògraf, el seu punt de vista i la seva capacitat per visionar les tècniques que hem comentat per treballar la ‘profunditat’. Però ens queda un dels recursos més importants del fotògraf i no és altre que la seva càmera i la capacitat per establir la profunditat de camp de l’escena. Aquest és un efecte que pot no trobar-se exactament a la realitat i que simplement el fotògraf el manifesta, exagerant-lo o minimitzant-lo, per expressar millor la profunditat de l’escena.

Parlem de la nitidesa. La nitidesa, de la qual ja n’hem parlat al taller 42, és la propietat que donem als objectes i que juga un paper important amb la percepció de distància. Està clar, objectes poc nítids seran interpretats com llunyans i molt nítids com més propers, però podem jugar amb la nitidesa, i en definitiva amb l’enfoc, per potenciar aquest efecte.

taller4714

Aquí hem de fer un repàs dels conceptes bàsics de profunditat de camp, apertura, distància focal.. no sis-plau.. Sí home, era fàcil. Sabem de sobres que la profunditat de camp es controla amb l’apertura, que apertures tancades (números f alts) donen una més gran profunditat de camp que apertures molt obertes (números f petits). Aquest simple fet l’hem d’utilitzar per ‘desenfocar’ a propòsit aquells objectes a la fotografia on volem expressar-li a l’observador que estan més llunyans i per tant donant-li un missatge clar de la profunditat de la fotografia. Només cal mirar les dues fotografies de dalt fetes a Copenhagen per descobrir quina les dues ens proporciona més profunditat. La de l’esquerra, no? Comences a estar cansat, oi?

taller4716També hauríem de repassar el concepte de ‘distància focal‘. Recordeu que aquest era el paràmetre que a les compactes venia donat pel zoom i a les reflex per l’objectiu i que ens permetia apropar o allunyar l’escena que teníem al davant. El fet és que zooms alts o altes distàncies focals resten profunditat de camp i per tant el fons és menys nítid que el primer pla, cosa que ens va perfecta per treballar la profunditat a la fotografia. Però no només això, sinó que l’efecte dels zooms era d’apropament del fons i per tant d’una menor percepció de la distància real que separen primer pla i fons.

A la fotografia de dalt, aquest estiu a NY, podeu veure l’efecte que el zoom fa en contra de la profunditat. La foto de la dreta ‘aplana’ els objectes perdent la percepció de profunditat o distància entre ells. Els grans angulars o objectius de distàncies focals petites son molt millors per donar aquesta percepció de profunditat (esquerra).

La perspectiva lineal

Avui treballarem les funcions que podem trobar al gimp de correcció de la perspectiva lineal. Ara que ja coneixem què és podem entendre el perquè d’aquestes línies imaginaries que convergeixen, perfectes en escenes horitzontals però no tant per objectes verticals ja que el punt de vista del fotògraf provoca un ‘estretiment’ de l’objecte a la part més distant.

taller4717

Aquesta fotografia de la Catedral de Notre Dame de Montreal n’és un bon exemple. L’original el teniu a l’esquerra i com podeu apreciar la perspectiva lineal estreteix la part superior. Tranquils, el tractament amb el gimp és ben senzill i podem amb pocs clics convertir al fotografia i obtenir una còpia amb la perspectiva corregida com la de la dreta.

Obrim el gimp i la fotografia que volem corregir. Al panell de l’esquerra (Caixa d’eines) hi tenim una icona que es diu: Eina Perspectiva.

taller4719

Cliquem-la i apareixerà un esquema com el de sota:

taller4720

(les icones poden canviar una mica entre les versions de mac i windows, a dalt l’aspecte de la barra és de mac mentre que la que teniu just a sobre és l’aspecte de windows)

Simplement arrossegueu amb el ratolí alguna de les quatre cantonades, provocant la deformació que ha de servir per corregir la perspectiva lineal. A l’exemple de dalt he mogut les dues cantonades superior cap en fora, he deformat el rectangle en un trapezi donant-me la correcció a la perspectiva vertical que buscava, fins obtenir les dimensions superior de la Catedral igual que les inferiors.

Fàcil, no?

Teniu els exercicis llestos al nostre taller de flickr:

flickr

Bona setmana i fins el proper dilluns.

Ah, m’oblidava de felicitar i donar la benvinguda a la Júlia al món dels que creiem que la vida és molt més fàcil lluny de Bill Gates.

<<< Veure tots els articles de ‘Taller de Fotografia’

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor. Si las utilizáis citad la fuente.

Advertisements