Aquelles noies poc convencionals

anpcNo, en l’últim post que faig aquest any, just la nit de Nadal, no parlaré de maçones, però sí, sí ho faré de feministes. No és que hagi acabat la sèrie sobre la maçoneria, no, penso continuar-la a partir del 7 de gener, però necessito un descans, i suposo que els que em seguiu, també. Avui us proposo un recorregut per “nosaltres”, pel que es defineix a l’apartat “Qui som?”, per cert, una entrada molt visitada últimament. Vull que feu amb mi un trajecte cap el passat, no només per mirar-nos el melic, que també, ja sabeu que és una cosa que s’acostuma a fer durant aquests dies, sinó, sobretot, per fer un travelling retrospectiu.

presentacio

El dilluns de la setmana passada vaig assistir a la presentació, a Cornellà de Llobregat, del llibre Deu dones no van voler ser dones ideals, de Graziella Vernetti i Maribel Barba, de l’editorial COS, Publicacions d’Economia Solidària. Un llibre basat en deu entrevistesacte de dones del Baix Llobregat que van lluitar contra el franquisme a finals d’aquest període i durant la transició democràtica. Entre elles, una companya d’Institut: la Victòria Lebrón.  El llibre conté un CD amb fragments de les entrevistes d’aquestes dones, una part dels quals recullen les paraules de la Viqui. Volia mostrar-vos el seu testimoni vital. Un relat que ens interpel·la en primera persona, però que alhora és també un observatori petit, però diàfan, de les grans transformacions viscudes durant els últims trenta anys.

La Viqui era la filla més petita de set germans; amb 12 anys, ella i la seva família, van venir a Sant Feliu de Llobregat procedents d’Antequera (Màlaga), després que el pare, un petit comerciant de cereals i de porcs, s’ arruïnés. Ho van perdre tot: les propietats i la casa. Van arribar-hi l’any 1971, en l’etapa final de la gran onada migratòria. S’hi van instal·lar al final de la Rambla de la Marquesa Castellbell, a Can Calders, un barri creat a partir de la migració dels anys seixanta. Un entorn, llavors mancat dels serveis mínims, que per força li havia de desvetllar inquietuds socials.

“Jo vivia al poble i més o menys veia que sí, que hi havia gent que vivia millor i d’altres que vivien pitjor, però res més. I va ser aquí on vaig adonar-me que hi havia classes socials” p. 70

La Viqui va ser l’ única de les seves germanes que va poder estudiar. Primer ho va fer a les monges Mercedàries, després a l’Institut.

c1“L’Institut va ser el canvi. Jo vaig començar el 1973 i havia moltes mogudes en el Nocturn. Jo feia el Diürn, però en el Nocturn hi havia moltes mogudes, els comunistes, els “rojos”, i jo compartia les seves inquietuds. L’any 1974 va passar tota la moguda de Puig Antic. Al 75 va morir Franco, i  a l’Institut hi havia professorat antifranquista –del partit comunista i d’altres-…“ “De fet, els meus companys, que m’he trobat en aniversaris, em deien: “I tu com no et dediques a la Política, tan follonera com ets”? Perquè és clar, parlava en totes les assemblees. (p. 71 i 72)”

Llavors la Viqui era de les Juventuts Comunistes del PSUC, però després va passar a l’OEC i, més tard al Moviment Comunista de Catalunya (MCC).

Després, aviat, va arribar la seva militància feminista.

“Vam crear el grup de Dones de Sant Feliu, el 1976. Directament, sense vocalies. Hi havia gent de vocalies de dones, però va ser com si, de cop i volta, les dones tinguéssim el dret d’estar soles com a associació i a entrar en el món de les associacions com a dones.”

Amb altres dones de Sant Feliu va fundar el Centre de Planificació Familiar, un servei que assessorava les dones en matèria de sexualitat i contracepció. Llavors hi havia molta ignorància i repressió en relació al sexe. Elles volien ensenyar les dones a gaudir de la sexualitat sense la contrapartida d’una maternitat no desitjada. Era una gran innovació.

“En aquest ambient, jo vaig créixer molt com a persona. Vam ser dels primers centres de planificació: el 1979 ja teníem el Centre de Planning i era autogestionat”

El testimoni d’aquella experiència és preciós, parla d’un aprenentatge, de com les dones van començar a descobrir el seu cos; del camí que va del “dèbit matrimonial” a la sexualitat femenina plena.

virUs he de reconèixer una cosa, però, llavors la Viqui i la Rosalina Jordán (una altra companya que alguns de vosaltres recordareu), em semblaven massa extremistes, allò de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”, frase que llavors s’utilitzava freqüentment a les manifestacions, no anava gaire amb mi. Segurament, perquè patia encara més els efectes de la repressió. Tot i així, m’agradava sentir-les, volia escoltar les seves explicacions i ser-hi a prop d’elles. Potser d’alguna manera les envejava. Recordo especialment haver-me quedat a dormir alguna vegada a casa de la Rosalina; llavors, suposo que com les adolescents d’ara, quedàvem per preparar juntes algun examen. Va ser allà, a casa seva, al carrer Verge de Montserrat, on vaig llegir la primera propaganda clandestina. D’aleshores em venen a la memòria unes octavetes a favor del Frente Polisario. Era l’any 1975, just havia començat la Marcha Verde que havia de fer fora els saharauis.

La Victòria, a la seva entrevista, diu que les seves propostes, en general, no s’entenien. També afegeix que ara, allò que elles reivindicaven, ho entén la majoria. És bén cert. Demanaven poder disposar del seu cos, parlaven del divorci, de l’avortament, del dret a tenir una sexualitat pròpia. En definitiva, del que ara podem veure com a obvietats, tot i que no tothom les accepti.

Aquells centres de planificació familiar seguien un model integral de tractament de la sexualitat de la dona, un model que es va perdre a principi dels anys noranta amb els passis de la majoria de centres a l’ICS (Institut Català de la Salut).

vir2La Victòria parla de llibertat de consciència, encara que no fos de fets. Ella encara manté els ideals que tenia de jove, però, lògicament, ha evolucionat. Ara reconeix que potser es va perdre en batalles personals, que tal vegada va combatre innecessàriament les dones que li eren més properes (les del PSUC, crec deduir), diu que per raons generacionals no s’hi sentia identificada amb elles. També creu que no n’hi ha prou amb la democràcia, que cal un canvi de mentalitat i de tipus de relacions entre homes i dones i que les descriminacions encara persisteixen. Però, ha comprovat que, sovint, els canvis es fan de mica en mica, que no és possible canviar globalment de manera ràpida, i que les petites accions  són les que transformen la realitat.

En qualsevol procés de canvi de gran volada, calen persones transmissores de les noves idees. Homes i dones que expliquin les propostes al seu entorn més immediat. Algú ens ha de pronunciar per primer cop les noves paraules,  d’ algú hem de sentir-ne els significats. Penso que la Viqui, i també la Rosalina, van fer de fil conductor de les noves idees i pràctiques, de corretja de transmissió d’altres maneres de ser-hi present al món. Nosaltres difícilment les hi podíem incorporar, però a partir d’aleshores la porta de la possibilitat va restar definitivament oberta…

Des de la perspectiva actual, penso que van caldre noies com elles, persones poc convencionals que fessin possible el que ara és pura normalitat.

Fragments de l’audiovisual ‘Deu Dones – No van voler ser dones ideals

Un treball de Graziella Vernetti i Maribel Barba / Realització: Jordi Panyella Carbonell

bonnadal

vota
wikio
bitacoras
technorati

Advertisements