Disc de la Setmana:Neil Diamond – 12 Songs

Que tal, com han anat les festes?.

Comencem nova temporada amb un àlbum, que en principi us sorprendrà,.. que fa aquest recomanant un disc de Neil Diamond?, és lo mateix que vaig pensar quan va arribar a les meves mans, pensava que era una broma, van insistir que ho escoltés i així ho vaig fer.

800px-neil_diamonttd_2

Va estar llarg temps en la llista de “pendents d’escoltar”. Seleccionant música per a escoltar en un viatge en cotxe, ho vaig agafar, vaig pensar, sí no val la pena en qualsevol paperera d’un àrea de servei es pot quedar oblidat.

Va ser grata la sorpresa, gairebé setanta-cinc minuts de música en nit tancada, ho vaig escoltar dues vegades, vaig perdre 300 km d’autopista sense adonar-me, volia tornar-lo a posar i per sort sempre hi ha algú al meu costat amb un poc de seny que m’ho va impedir.

b0009nscvc01lzzzzzzz

Artista

Neil Diamond

Àlbum 12 Songs
Cançó que escoltes Captain of a shipwrech

Si, és el mateix Neil Leslie Diamond (1941), cantant melòdic sempre acompanyat de grandilocuentes arranjaments orquestrals, representant del més repelente i caduc “showbiz”, adoptat com ídol dels 70 per els Nord-americans més tradicionalista, amb un grapat d’èxits que CBS s’en va encarregar de distribuir a Espanya; “Song sung blue”, “Sweet Caroline”, ” You don’t bring em flowers” (amb Barbra Streisand), “Desiree”… i fins i tot es va atrevir a interpretar “The Jazz Singer” al cinema.

Aixì pel camí d’en Neil Daimond es creua amb el productor Rick Rubin, especialista en hip-hop, rap  i rock, que abans de res anteposa el seu instint a les pressions i convencionalisme del mercat.

neil_diamond2Rubin estava treballant en un projecte que va iniciar amb Johnny Cash, per a oferir un reciclatge a veus que estaven apunt de desaparèixer definitivament, i així donar una digna fi a velles glòries. El resultat va ser aquest disc “12 Songs” (2005), sona a pur miracle, la veu de Neil ha perdut ressonància amb l’edat, però a guanyat en puresa, el que sempre havia sonat com excessiu, sona ara amb tota suavitat.

Torna als seus principis de compositor, sofreix un renaixement creatiu en aquest disc i no en deixa pas un testament, com sol passar amb altres discs darrers de molts ídols dels 70 .

Dotze cançons, tranquil·les amb mínims arranjaments, on es despulla d’elements superflus, per a deixar la lletra i la melodia nues. S’abrigalla de pocs músics, però excel·lents com Mike Campbell (guitarra) i Benmont Tench (piano/orgue) de Tom Petty’s Heartbreakers i el guitarrista Smokey Hormel (Beck, Tom Waits) Larry Knechtel (piano) i Billy Preston (orgue).

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

vota
wikio
bitacoras
technorati
Advertisements