Boí: La Ruta del Romànic

viatges1Avui encetem una nova sèrie de viatges de la mà dels nostres amics Blanca i Jose. Any rera any aquests viatgers, que ja vam conèixer a propòsit del llibre sobre el viatge a l’Antàrtida, han visitat llocs increïbles, viatges extraordinaris que tenen a bé compartir amb nosaltres.

Cada mes ens publicaran, al llarg d’aquest any, relats dels seus viatges, llocs propers o llunyans que de ben segur ens convidaran a repetir les seves experiències. Gràcies Blanca, gràcies Jose.

Lo que buscamos en un viaje varía mucho de unos a otros, en nuestro caso viajar es sinónimo de libertad, pérdida de horarios, no saber qué haremos al día siguiente, cambiar de rumbo en cualquier momento, búsqueda de sensaciones, contactos con otras gentes, con otras formas de vivir, embelesarnos ante un paisaje, dormir bajo el sol de medianoche, juguetear con la fauna bajo el mar, rugir con la fuerza de los ríos, encantarse horas y horas ante un león marino, perseguir a un pajarillo, viajar con pollos en un autobús, saludar a los delfines al amanecer, caminar hasta dónde seamos capaces de llegar, erizarnos la piel ante una obra de arte,…
Atravesamos carreteras, recorremos caminos, subimos montañas, navegamos por los mares y nos sumergimos en ellos.
Por ello, viajamos a la aventura, sin reservas de alojamiento, con una buena guía en el bolsillo, y decidiendo en cada momento qué hacer. Esta forma de viajar nos dicen que no es segura, que podemos tener sorpresas, pero hasta el momento todas han sido agradables, y en todos los lugares del mundo por donde hemos pasado sus gentes nos han ayudado y con ellos hemos compartido momentos inolvidables.


Para este 2009 presentaremos una serie de reportajes de los viajes que hemos ido realizando, donde destacaremos lugares insólitos, rincones cercanos y paisajes exóticos. Compartiremos con todos vosotros nuestras experiencias y sensaciones.

blancaijose

1. Boí: La Ruta del Romànic

pantocratorMarxes a fer un viatge amb una idea i degut a diverses circumstàncies, no fas res del que pensaves i acabes gaudint de sensacions inimaginables. Això ens va passar quan havíem programat uns dies a la neu i el temps a pistes no ens va permetre esquiar. Uns dies d’hivern a la Vall de Boí, t’ofereixen unes imatges de postal nadalenques, un patrimoni increïble, una bona gastronomia i una pau que als temps que corren hi costen de trobar.

Visitar la Vall de Boí a l’hivern no precisa de més d’un dia, visitant uns pobles amb les seves esglésies pel matí, i d’altres per la tarde. Com que fa fred i està nevat, no és possible recórrer els senders que creuen la vall; activitat que hem d’ajornar fins la primavera. A uns 40 Km. està Vielha, on es pot fer una escapadeta d’un altre dia. Vielha és molt més turístic i té molta més oferta de tot, i més entreteniment. Travessar el túnel de Vielha et fa entrar a la Vall d’Aran, encara que sent valls properes, els paisatges són diferents i la climatologia també.

Si us agrada esquiar, val la pena passar un dia o un parell a l’estació de Boí Taüll, normalment sense gaire gent, i aquest any amb molt bona neu. En quan a l’allotjament en tenim vàries opcions. N’hi han diversos hotelets petits a tots els pobles, força acollidors, i també una bona oferta de cases rurals. També en trobem apartaments. Entre Taüll  i les pistes n’hi ha tot un complexe turístic “Boí Taüll Resort”, que semblava força luxós i amb moltes comoditats, però no és pas l’estil que ens agrada, preferim la caliu dels pobles. El poble més gran és el Pont de Suert, just abans d’entrar a la Vall, és petit i tranquil, i amb poques coses a fer, tret d’un passeig pel casc antic, el pont i la moderna església gens maca segons els nostres gustos. L’oficina de turisme, que es troba davant l’església facilita informació de la zona.

A l’hora de dinar, gent de la zona, ens va fer un parell de recomanacions “La Llebreta” a Barruera i “Villa Maria” a Llesp, on feien uns menjars força  elaborats, però estaven tancats per vacances, així que ens vam conformar amb el Restaurant Plató de Barruera, om vam menjar un menú que estava força bé. És interessant fer-se la idea, que encara que no sembli molt turístic, els preus de la zona són totalment turístics. Cap menú per sota dels 12 Euros. Els supermercats i botigues també tenen els preus elevats, el que condiciona a la gent de la Vall a baixar a Lleida a fer la compra.

[rockyou id=130167936&w=500&h=375]

Voltant pels carrerons de Taüll un dels avis ens explica com han canviat les coses. Al poble abans n’hi havia uns 30 pastors, que a l’hivern marxaven cap a l’Urgell a portar a pasturar el ramat. Actualment en queden un parell. Així mateix, al ben mig del poble, entre Sant Climent i Sta. Maria, ens mostra l’antic molí on es portava l’espígol a moldre, i d’aquí s’empaquetava i portava al forn, d’on sortia el pa per abastir al poble. Ara, només hi ha un forn a Barruera que reparteix el pa a tota la vall.

Hi trobem uns petits pobles amb molts pocs habitants. A l’hivern, i traient els caps de setmana i festius, aquests pobles romanen en silenci, lluint la magnificiència  dels seus paisatges i la grandiositat del seu art. En contrapartida, a l’estiu i dates festives ens confirmen que la Vall és plena de gent i autocars que omplen carrers, esglésies, botigues i restaurants.

A la vall de Boí trobem una excepcional concentració d’art romànic en un espai reduït, concretament nou esglésies del mateix estil arquitectònic, conservat al llarg del temps amb poques modificacions que hagin alterat la seva concepció inicial.

centreromanicLa història de la construcció de les esglésies de la vall de Boí es remunta a l’inici del segle XII, quan els Senyors Erill, nous senyors feudals, per mostrar el seu poder i adquirir prestigi social, participen en campanyes de repoblament i reconquista sota les ordres d’Alfons el Bataller, i després de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, decideixen utilitzar els recursos obtinguts als botins de guerra per  promocionar la construcció de les esglésies (1) de la Vall.

Aquestes esglésies són un clar reflex de la societat estructurada entorn les jerarquies eclesiàstiques, senyorials i en aquest cas dels senyors d’Erill i el bisbat de Roda d’Isàbena. En aquesta societat medieval la funció de les esglésies a més de culte, eren de reunió, refugi del poble i com a elements de comunicació i vigilància.

L’estil arquitectònic es caracteritza per pertànyer als segles XI i XII, seguint els models provinents del romànic llombard d’el Nord d’Itàlia, caracteritzat per la funcionalitat de les seves construccions, l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre, i la decoració exterior d’arquets cecs i bandes llombardes.

Les esglésies més interessants que hi trobem, i que a l’hivern es poden visitar,són : Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Sant Feliu de Barruera, Santa Eulàlia d’Erill la Vall i la Nativitat de Durro.

Per ampliar la informació de les diferents esglésies:

www.romanicocatalan.com , http://www.centreromanic.com

Una mica d’història…

viatgesboiVa ser als inicis del segle XIX, amb els viatges històrico-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, quan a Catalunya es desperta l’interès pel món medieval, seguint la tendència del romanticisme europeu. Al setembre del 1907 es visiten les esglésies de la Vall de Boí descobrint les pintures murals que encara s’hi conserven. A l’estiu de 1919 la Junta de Museus descobreix la venta i arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur al Pallars Jussà al museu de Boston. Santiago Alcolea, director de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic,  ha comprovat que el 82% dels objectes descrits fa un segle, ja no hi són al seu lloc original. Aquesta desaparició va ser consentida per la pròpia Església (2), tal i com l’historiador Jordi Campillo (Puigcerdà 1967) analitza al seu llibre On ès la calaixera? L’espoli del patrimoni historicoartístic altpirinenc al segle XX, que es va presentar el passat 4 de Desembre al Museu d’Història de Catalunya.

És al 1919 quan s’organitza la campanya d’arrencament de les pintures murals (3) romàniques del Pirineu català que es conserven al MNAC a Barcelona. En quan a les peces desaparegudes, ens hem de conformar amb les fotografies que Adolf Mas va fer fa un segle, i que mitjançant una exposició itinerant “La missió arqueològica del 1907 als Pirineus”  que a començaments del 2009 es trobarà a la Casa Ametller de Barcelona.

Al 1931 les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll són declarades Monumento Histórico Artístico. Al 1962 la declaració es fa extensiva a les esglésies de Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill la Vall. El 1992 la Generalitat declara Bé d’Interès Cultural tot el conjunt d’esglésies de la Vall de Boí i al 1994 s’inicia la seva restauració. viatgesboi2Tal i com ens expliquen a la mateixa vall, va ser l’alcalde de la vall de Boí que observant impacient com el bisbat no tenia cap interès en restaurar aquest valuós patrimoni, va decidir posar-se mans a l’obra, engegant un pla de restauració.

El primer pas va ser pagar al bisbat uns diners en concepte de cesió dels locals, després amb diners d’Institucions privades i del mateix Ajuntament el projecte es va dur a terme. El 30 de Novembre del 2000 la UNESCO inscriu el “Conjunt romànic català de la Vall de Boí” a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat. Els diners obtinguts pel nomenament de la Unesco, van fer possible continuar amb el projecte, implicant a la Diputació de Lleida, i actualment crear uns onze llocs de treball, entre vigilants, informadors, manteniment i un centre d’Interpretació del Romànic a Erill la Vall.

Precisament ha estat durant la celebració del 8è aniversari (4) del nomenament de la UNESCO, quan l’alcalde Joan Perelada ha exposat la trobada casual de restes pictòrics romànics del mestre de Taüll, a l’Església de Sant Climent en uns treballs d’il.luminació, per reclamar la tornada al seu lloc d’origen de les pintures que es troben al MNAC, Pantocràtor inclòs.

(1) La construcció de les esglésies es fa amb materials locals: pedra, calç, fusta i pissarra. Al mur, s’hi aplica el morter de calç preparat amb sorra, calç i aigua. Per sobre es realitza el dibuix preparatori o sinòpia; i amb el morter encara fresc, s’apliquen els pigments de color diluïts amb aigua.
(2) Campillo, segons la informació trobada als fons de l’Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell, ens explica el procediment: el bisbat rebia la petició d’una obra d’un antiquari o col·leccionista amb una oferta econòmica, que enviava al capellà encarregat de l’església on es trobava la peça, demanant per l’estat de la peça i repercussió social de la seva venda. Si l’informe era favorable, es realitzava un peritatge per les comissions del Capítol Catedralici i del Consell Diocesà, per decidir sobre la conveniència de la venda. Només quan els béns era d’una quantia excepcional es demanava autorització a la Santa Seu.
(3) Les pintures murals s’han arrencat per la tècnica denominada “Strappo”, que tracta de:  ‘aplicar sobre la pintura mural diverses capes de tela de cotó mullades amb cola orgànica de conill soluble en aigua. Quan aquestes estan seques, s’arranquen del mur amb escarpa i martell. Junt amb la tela, salta la capa pictòrica. S’embalen les teles i es traslladen al museu, on es fa el traspàs de les pintures a un nou suport. Es dilueix la cola orgànica amb aigua calenta per tal de separar les teles de la capa pictòrica, com un adhesiu’.
(4) Articles Premsa :
http://www.pirineos.com/index.php/article/articleview/2649/1/1/
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/mala/suerte/romanico/catalan/elpepiespcat/20081130elpcat_16/Tes
http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=87365&seccio=Comarcas&fecha=2008-12-01&sortida=03:00:00
http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=87325&seccio=Comarcas&fecha=2008-11-29&sortida=03:00:00
http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=87351&seccio=Comarcas&fecha=2008-11-30&sortida=03:00:00
vota
wikio
bitacoras
technorati
Advertisements