The Curious Case of Benjamin Button
Que a una pel·lícula la nominin per 13 possibles Oscars és sense cap mena de dubte un reclam suficient per comprovar quina gran producció ens volen fer comprar aquest any. ‘El Curioso caso de Benjamin Button‘ arriba a les nostres pantalles una vegada coneguda les nominacions i això li ha garantit l’èxit de public la primera setmana de projecció.
Jo no em volia quedar sense veure-la ràpidament, el primer dia d’estrena si podia ser, i no deixar-me influenciar per cap comentari, com el d’avui, que em predisposés a l’hora de jutjar si en hi havia per tant o no.
El cert és que ‘The Curious Case of Benjamin Button‘ és un plaer visual i emocional que, malgrat el pes que tenia a l’estomac i la immensa tristor que sentia al sortir del cinema, em va meravellar, amb una sensació de satisfacció per l’espectacle cinematogràfic i la repassada emocional que havia rebut.
Un dels culpables n’és David Fincher, que potser el recordeu per la seva bona direcció a ‘La habitación del pánico‘ (2002), ‘The game‘ (1997), ‘El Club de la Lucha‘ (1999) o la magnífica ‘Seven’ (1995) i que torna a confiar amb el seu talismà, Brat Pitt, per donar-li la confiança d’un paper que, mai millor dit, li representa tota una vida. Una vida però a l’inrevés….
‘El Curioso caso de Benjamin Button‘ és una de les novel.les de l’escriptor nord-americà F. Scott Fitzgerald (1896-1940), considerat un dels escriptors més importants de la primera meitat del segle XX i que va ser l’autor de varies novel.les però sobretot de moltes històries curtes. L’adaptació de la pel·lícula d’avui n’està basada en una d’aquestes novel·les curtes, escrita al 1921 i que més tard va formar part del seu llibre ‘Tales of the Jazz Age‘.
A hores d’ara malauradament per aquells que encara no heu vist la pel·lícula segur que sabeu de que va la història però us recomano que intenteu saber el mínim de l’argument…. David Fincher és capaç de convertir una història fantàstica en una història real, gairebé creïble, de donar-li vida, de convèncer a l’espectador de ‘perquè no pot ser veritat?’. I ho aconsegueix amb una producció impecable, fregant la perfecció tècnica tant als efectes especials com el maquillatge, de passatges extraordinaris, ben acompanyats d’una molt bona banda sonora i d’una atmosfera de la no te’n pots sortir fins passades algunes hores de veure de pel·lícula.
No sé exactament quin mena de poció et posen a la Coca Cola o a les crispetes però el cert és que estàs ben hipnotitzat cada minut de la pel·lícula, sumís en una mena d’encanteri on vas eixugant una a una totes les emocions que expressa la cinta i sobretot, i ara penso amb el poema de la Pilar d’aquesta setmana, l’enorme angoixa que produeix l’absència, una absència lenta, com la que suposa que el temps per dues persones passi en sentit contrari.
En Bratt Pitt no ho fa malament del tot, si bé en aquest cas no saps massa si és ell o els efectes especials o de maquillatge, però que de tota manera se’n surt amb dignitat i els seus admiradors/-es poden estar contents de tornar-lo a veure com fa vint anys, si bé continua sent inexpressiu i segueix tirant d’aquelles cares de ‘què-guapo-sóc’ que fa una mica de ràbia. És capaç de guanyar l’Oscar al ‘Millor Actor Protagonista’, cosa que enguany ho té fàcil ja que només Sean Penn per “Milk” li fa la competència i em temo que a aquest darrer no li donaran. Sincerament no crec que el Pitt es mereixi un Oscar ni de bon tros.
La seva parella, bé, no sé massa dir-vos si novia, amant, o mare… la Cate Blanchet està extraordinària, com gairebé sempre. Injustament no està nominada, suposo que ha degut arribar tard i les cinc cadires ja estaven ocupades. El cert és que amb l’Angelina Jolie per “Changeling” i la Meryl Streep per “Doubt” ho tenia difícil. La seva és una bona interpretació, equilibrada i molt treballada al llarg dels diferents papers que li toca fer.
Cal esmentar la molt bona interpretació de la Taraji P. Henson, que li ha valgut la nominació de ‘Millor Actriu secundària’.
Aquest ‘curiós cas’ és una esplèndida producció, potser molt orientada a l’Oscar sí, cuidada fins al darrer detall, rodada amb una esquistositat inusual i amb un guió tan ben adaptat que penso que el mateix Scott Fitzgerald aplaudiria l’obra. Una pel·lícula que com a molt se li pot retreure el constant ritme pla, exempte de grans explosions, ni emocionals ni visuals, al llarg de tota la cinta. Un cinta que té a la seva primera part una ambientació molt especial, de conte, que es va perdent al llarg de la pel·lícula per anar-se convertint en una història real, en detriment de la gran bellesa visual que exhibeix a l’inici de la cinta. En qualsevol cas, com deia, son gairebé tres hores de pel·lícula que t’empasses amb gust i que en absolut s’et fa llarga,
|
Aquí us deixo amb el tràiler en VO, no us el perdeu… (clica a la foto de l’esquerra) (per més informació clica aquí, a la pàgina veuràs la possibilitat de veure el tràiler en diferents formats. En totes les opcions heu de tenir el QuickTime instal·lat).
Elaboradíssima web de la pel·lícula: http://wwws.warnerbros.es/benjaminbutton/
|
.
Una pel·lícula que senzillament no us podeu perdre.
Filmaps
Com vam comentar a l’anterior crítica de cinema, podeu veure les localitzacions de la pel·lícula al web dels nostres amics de Filmaps: |
.
Ah! No deixeu de votar-la…
<<< Veure més articles de cinema
 |
||
 |
 |
 |
Dissabte vam anar a veure aquesta peli, i en general ens va agradar. Tot i que per a mi li sobra una mitja hora. És massa larga: dura tres hores. És una hitòria fantàstica previsible -quan saps l’argument-però que arriba al públic perquè toca directament els sentiments.
Catte Blanche ho fa molt bé, però el Bratt Pitt també defèn correctament el seu paper.
També us la recomano.