Buscant maçons amb nom propi (28)

maconeria281Entre mar i mar


Porta entre mar
i mar
la paraula
exili de l’exili


Maria-Mercè Marçal


maconeria282

A finals de 1954 diverses circumstàncies personals i polítiques conduïren Joan Subirachs cap a  São Paulo (El Brasil). Llavors, els espanyols anaven a aquest país amb moltes esperances. Entre 1951 i 1961 es va produir un important cicle migratori cap el Brasil. Van arribar un total de 105.843 persones de l’Estat espanyol, especialment catalans i valencians. Durant aquells anys, São Paulo va experimentar un creixement demogràfic, econòmic i urbanístic espectacular i,  l’any 1960, va esdevenir la primera ciutat del Brasil. Aleshores, a més de les associacions històriques, fundades algunes a finals del XIX, se’n crearen de noves, com el Casal de Catalunya, el Centro Asturiano, el Centro Valenciano, la Casa de Aragón, etc. En Subirachs va arribar després de la fi del govern de Getúlio Vargas. Allà va entrar en contacte amb persones de la colònia catalana. Segons testimonis de la seva família, va treballar en la construcció.
Temps després de la seva arribada, el 1956, Juscelino Kubitschek va assumir la presidència. Aquest polític va ser l’únic civil al Brasil que, entre 1930 i 1964, va aconseguir restar en el càrrec fins al final del període governamental. El seu lema va ser “cinquanta anys de progrés en cinc de govern”. L’estabilitat del seu mandat li va permetre desenvolupar una política econòmica que en va possibilitar la consolidació de la industrialització. Entre els seus objectius hi havia construir una nova capital: Brasilia.
Durant aquell temps Brasil era una terra de llibertat. Hi havia  feina i es podia dir el que es pensava.

Curiosament, fa uns dies, el 5 de març, l’Instituto Cervantes de São Paulo va inaugurar l’exposició: “Memoria Gráfica de la Emigración Española”. Aquesta mostra ja havia itinerat per diferents països d’Europa, però ha estat São Paulo la primera ciutat d’Amèrica que l’ha acollida. maconeria283bMai s’havia fet una exposició d’aquestes característiques sobre el tema de l’emigració espanyola. L’objectiu ha estat recordar les persones que van haver de buscar una terra millor, com el Brasil, perquè el seu país no els oferia suficients oportunitats,i alhora retre’ls-hi un homenatge per l’aportació que van fer als països d’acollida.

La família d’en Subirachs va restar a Sant Feliu de Llobregat. Com ens ha recordat Pere Subirachs, no van tenir una vida fàcil. La seva avia Francesca (“la Cisqueta”) va patir la repressió per l’activitat política del seu marit. Segons el seu nét, acabada la Guerra, com moltes altres mullers  de responsables polítics de partits del Front Popular, va rebre el menyspreu i la humiliació d’alguns dels vencedors.  Segons ens explica, la van pelar al zero. Al principi de la postguerra, es va obligar les dones republicanes o bé a les que tenien familiars en l’exili a netejar els quarters de la guàrdia civil i altres cases de grans propietaris, com per exemple can Falguera, finca que havia estat col·lectivitzada. En els primers anys, ella s’hi va trobar sola amb dos fills encara petits. Després, quan en Joan Subirachs va marxar cap el Brasil, l’any 1954, els fills eren ja grans. No obstant, Joan Subirachs es va perdre molts episodis de la vida familiar i del poble que de ben segur l’haguessin agradat, com el casament del seu fill, els naixements dels néts, o bé, simplement, els campionats d’aixecaments de pesos en els quals va participar el seu germà Francesc.

maconeria28carta1

Un altre acte que no s’hagués perdut va ser l’homenatge que se li va fer al mestre Esteve Guarro. L’any 1962, quan en Subirachs era al Brasil, els antics alumnes de l’Ateneu, com havien fet anys enrere per Pasqua Granada, organitzaren per als dies del 29 de juny a l’1 de juliol, una exposició de treballs escolars. S’anuncià que el mestre Esteve assistiria a l’acte de clausura i que se li obsequiaria amb un àlbum amb les firmes d’antics alumnes. No va poder ser, la situació política local no aconsellava que vingués, però un grup d’ells va anar a casa seva i li va lliurar un obsequi. Entre la comissió organitzadora, hi havia en Joaquim Subirachs Dordal, familiar d’en Subirachs que també vivia al carrer de les Neus. Segur que tots van recordar en Joan Subirachs, un dels santfeliuencs més vinculat al mestre, a qui sovint visitava entre les acaballes dels anys 40 i principi dels 50, quan  encara era a Catalunya.

maconeria284Pere Subirachs, el seu nét, recorda haver sentit que una vegada que el seu avi va venir a Sant Feliu,  la guàrdia civil va anar a casa seva, al carrer de les Neus,  per detenir-lo. Llavors, en Subirachs va fugir per la porta de darrera, la que comunicava al carrer de Santa Maria.

L’any 1964, en Subirachs va tornar definitivament del Brasil per raó del cop militar de Castelo Branco contra el president Goulart. Llavors, es va modificar profundament la constitució i es va instaurar un règim dictatorial. Segurament en Subirachs no estava disposat a viure una altra dictadura i va preferir tornar a Catalunya. Arribà per mar en un vaixell italià. Va desembarcar al port de Marsella, el juliol de 1965, i es va traslladar a Barcelona i després a Sant Feliu. En aquell temps ja no el perseguien, tot i que el vigilaven.  Poc abans, l’any 1963, s’havia dissolt el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

maconeria285“M’agradaria explicar-te coses del meu avi”, em va dir la seva néta Montserrat. “El primer cop que el vaig veure era molt petita i només recordo que tots a casa estaven molt contents perquè venia l’avi però aquesta alegria es va tornar tristor. En un tres i no res es van presentar a casa nostra la guàrdia civil i se’l van emportar empresonat, per sort ell se’n va poder escapar…. Quan va tornar de l’exili tenia nou anys i va ser com un mestre per a mi, m’ajudava en els meus treballs de l’escola i teníem uns grans debats sobretot en temes d’història i de religió. Va ser la persona que em va regalar el meu primer llibre en català “La tortuga Tula”, conte que, hores d’ara, amb cinquanta anys, encara conservo. Mai el podré oblidar, va morir d’un càncer d’estomac que va arrossegar durant nou anys. Tenia molta por a la mort…. i sempre deia que no volia morir-se abans que en Franco. Llàstima que per poc això no va ser així, segur que hauria mort mes feliç…”

Joan Subirachs va morir el 17 d’octubre de 1975, molt poc abans de la mort del Dictador. Com la seva família ha testimoniat, no va poder albirar el que vindria després de la mort d’en Franco: la transició cap a la democràcia. El desig que va conservar al llarg de tota la seva vida…

Continuarà…

Fonts d’informació utilitzada:

Cartes, postals i nadales enviades des del Brasil per Joan Subirachs a la seva família, enllaços i informació facilitada per la família Subirachs.


<<< Veure tota la serie

Creative Commons License

La sèrie Buscant maçons amb nom propi per M. Luz Retuerta està llicenciada sota Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 2.5 España License.

Tota reproducció del material inclòs ha d’anar acompanyat de la seva font o autoria.
Toda reproducción del material incluido debe ir acompañado de la fuente o autoría.

vota
wikio
bitacoras
technorati

 

 

Anuncis