Disc de la Setmana: John Prine “John Prine”

John Prine (1946) és un cantautor nord-americà que es mou en la prima línia existent entre el country i el folk.

Kris Kristofferson , comentava d’ell “Sembla increïble que una persona de tan sol vint-i-quatre anys sigui capaç d’escriure un grapat de cançons com les què conté el primer àlbum de John Prine, més pròpies d’algú amb dos-cents vint anys”. Després d’escoltar-li en un vell club de Chicago i estremir-se dels peus al cap davant  les cançons d’aquest jove desconegut.

john_prine_1992or_91_ps1

Escoltant avui l’àlbum del seu mateix nom “John Prine”(1971), trenta-vuit anys després, sembla que s’hagués gravat aquest any. Absolutament fresc i intemporal, és el mirall que encara es miren les noves fornades d’escriptors de cançons que pretenen reflectir, no només el món que els ha tocat viure ni el seu país, sinó sentiments universals i eterns com la tristesa o l’amor. Amb aquest disc com carta de presentació emergia un folkie distint, en una època en la qual sorgirien artistes amb guitarra, harmòniques a l es espatlles i tints d’intel·lectuals. La principal virtut de “John Prine” són les seves cançons i els seus arranjaments. Allunyat d’aquest folk que s’imposava en la Costa Oest, la veu de John Prine sona neta i sincera.

album-john-prine

Artista

John Prine

Àlbum John Prine
Cançó que escoltes Angel from Montgomery

I el mateix que a Kriss Kristofferson ens hagués passat a qualsevol amb un mínim de sensibilitat, tal és la força, dignitat, maduresa i emoció dels temes de Prine, que són capaços de commoure a una pedra. Totes les sensacions d’amargor, desil·lusió, desgast emocional, rutina, maldat, cansament, abandó, progressiva pèrdua dels somnis, ensulsiada dels ideals del Great American Dream etc., tenen cabuda en aquests textos, poblats per veterans de la Segona Guerra Mundial, velles i joves parelles, treballadors, emigrants, marginats, borratxos, assassins, drogoaddictes, etc.

75636Per altra banda, els arranjaments de les cançons que componen aquest primer disc donen molt cos a aquestes composicions. No són arranjaments orquestrats, sinó guitarres elèctriques, òrgans, pedal-steels, bateries… en ocasions amb tints country, el que s’agraïx enormement (alguns discos de folk acaben sent durs a cau d’orella per la cruesa i el nu del seu so). I la banda d’acompanyament és també certament impressionant (Reggie Young, Lee LeBlanc, John Christopher, Bobby Emmons… i fins i tot ha col·laborat eventualment el seu amic i company Steve Goodman).

John Prine ha desenvolupat una esplèndida carrera, gravant grans àlbums com “Sweet Revenge” (1973), “In Spite Of Ourselves (1999) o  “Fair & Square” (2005) – que conté una absoluta meravella com és “Take This Walk” – però no crec que mai, mai, superi l’enorme qualitat del seu primer disc, en el qual no sobra cap de les seves tretze cançons i que pot escoltar-se amb renovada satisfacció a cada audició durant tants anys ja, i tants més com el desti ens permeti fer-lo.

Si voleu les lletres de las cançons que son força interessants, les podeu trobar:

http://www.jpshrine.org/lyrics/alphabetical_lt.html

amicsSi teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

vota
wikio
bitacoras
technorati


Advertisements