Disc de la setmana: J.R. Monterose “J.R. Monterose”

El disc d’aquesta setmana ha estat una troballa soprendent. Un disc d’un saxofonista, J.R. Monterose (1927-1993), al que coneixia els seus treballs  sempre com “sideman” en meravellosos discs com “Pithecanthropus erectus” de Charles Mingus o el genial àlbum de Kenny Dorhan “Round about midnight at the cafe bohèmia”. Però no coneixia pas la seva obra com “leader” de la seva formació. Un gran encert de la discogràfica Blue Note reeditant en cd (2008),  per a mi, és un dels millors discs de bop de la història.

b001air86k

Frank Anthony Monterose J.R., va ser un músic de personalitat complicada.  Passà gran part de la seva vida obsessionat en buscar un so propi, lo que li duu de frustració en frustració i a menysprear la música que feia. La desesperació li portà a refugiar-se en racons perduts de Bèlgica, Holanda i Dinamarca, on va realitzar petites col·laboracions especialment amb René Thomas. De retorn a EEUU, en els anys 70,  arrossegant una malaltia es va dedicar a l’ensenyament. Va gravar en discogràfiques petites i els seus discos van tenir escassa repercusió, fins a la seva mort en l’any 1993 .

monterose-jr

Artista

J.R. Monterose

Àlbum J. R. Monterose
Cançó que escoltes The third

Tot i la seva inseguretat, ens ha deixat una sèrie de bons enregistraments. Especialment la seva primera sessió com “leader” enregistrada en un disc del seu mateix nom “J. R. Monterose” (1956). Com comentava, a més d’una sorpresa, ha estat una experiència molt agradable per a les meves orelles. Un poderós i sòlid Be-Bop en la linea dels millors músics de l ‘època; Sonny Rollins, Coleman Hawkins… El seu és un dels sons més punxents dels 50 (dècada prodigiosa del jazz), amb un acompanyament de luxe: Horace Silver (piano), Ira Sullivan (trompeta), Wilbur Ware (contrabaix) i “Philly” Joe Jones (bateria).

Un disc de moments deliciosos. El saxo i la trompeta es sobreposen un a l’altre executant diàlegs bellissims, “solos” de gran lirisme i entrades i sortides just en el moment adequat. La música té una marcada tendència al “staccato” (escurçar les notes) com mostra en “Wee-Jay”. Podria semblar senzill però és la gran qualitat dels músics el que ho fa fàcil. La curiositat per la notes que es van encadenant, és el que ens fa estar submergits en la seva música i el que distingeix els bons músics de jazz.

Monterose fa un record a Sonny Rollins en “the third” i altre a John Coltrane en “Ca-link”. La seva música enllaça el Hard bop amb el Be bop, també unes petites dosis llatines en “Boppin Fini”, ens fan sentir que les notes que surten del seu saxo tenor posseïxen un sentit únic. Un disc que no ens podem perdre, de debò.

.

amicsSi teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

vota
wikio
bitacoras
technorati


Anuncis