Josep Palau i Fabre – Teoria dels colors

"SinCom ja sabeu, en aquesta secció, quan triem la poesia també escollim una pintura que relacionem, d’alguna manera, amb el poema així com amb la música.

Per això avui he escollit un text, on aquesta simbiosi, pintura/poesia, es dona amb tota la seva plenitud.

L’autor, Josep Palau i Fabre, a més de poeta, narrador, assagista i dramaturg, és considerat un dels màxims experts internacionals sobre l’obra i la personalitat de Picasso.

L’any 1946 va escriure “TEORIA DELS COLORS” dedicat “Al boig dels colors, Picasso” (com ho anomena ell), on el poeta a cada color li dona uns simbolismes i connotacions molt particulars, arribant a una relació molt estreta entre poesia i pintura.

El color que os proposo és el blanc.

Pots escoltar la música mentre llegeixes… Manuel de Falla – El sombrero de tres picos no. 2, Danza de la molinera.

CAPÍTOL EN BLANC

El blanc es fa desitjar. La violació comença. ¿Deixar a no deixar el blanc? Però deixar-lo és sempre deixar-lo per a un altre. Tots els espais en blanc són per a mi, són per a vós, són per a qui primer hi arribi. Una tela en blanc, una quartilla en blanc, una carta en blanc. Tot és possible. Tot s’amaga darrera el blanc. El blanc és sempre metàl·lic, acerat i punxa els ulls. Un vers sobre la quartilla, una taca sobre la carta, un color sobre la tela, són funcions elementals, essencials, necessàries. Però un vers en requereix un altre, una frase en demana una altra, un color sol amb el blanc resulta incestuós, ofensiu, immoral. És una copulació massa ostensible. ¿A qui es dirigeix principalment el blanc? ¿A la nostra ploma, al nostre enteniment, al nostre pinzell? A cap d’ells: el blanc es dirigeix sempre al nostre sexe. Cal violar el blanc. Allí la taca roja diu la seva sang, el blau diu el seu mar o el verd la seva entranya. Cal combatre la inhumanitat del blanc fins a fer-lo plorar, fer-lo gemegar, fer-li confessar tots els secrets, obligar-lo a despullar-se. Llavors potser ens dirà amb accent desesperat les nits passades vora el foc, esperant, amb la tristesa entre els grisos de la mà. O sabrem una passió nodrida entre les dents sense ni un tros de pa per mastegar. O ens revelarà, a cau d’orella, aquell matí puríssim que duia amagat sota l’arc de la cella.

No hi ha cap marbre de Grècia darrera el blanc.

14 de desembre del 1946

JOSEP PALAU i FABRE / Laberint – Teoria dels colors – Poemes de l’Alquimista

.

Arlequin-pablo-picasso2

Pablo Picasso   –  Arlequín sentado (El pintor Jacinto Salvado), 1923  –  París,  Musée National
d’Art Moderne Centre Georges Pompidou

"Sin(2)

.

<<< Veure tota la categoria ‘poesia’

.

premisbloc

període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009
toiesmesarticles peu2
Anuncis