James Taylor – Esos pequeños placeres VI

Hi ha vegades que necessitem excuses per poder gaudir de “esos pequeños placeres” que animen les nostres vides.

Aquesta vegada eren quatre les excuses que tenia: Donostia, una bona taula, El Aldanondo, (gran descobriment), el Jazzaldia (festival de jazz) i l’actuació de James Taylor

[rockyou id=141398046&w=500&h=167]

No vaig poder fugir d’aquesta teranyina de motius que en va portar de cap a Donostia, Auditori Kursaal, el diumenge 26/07, 18h 30′.

Em sap molt de greu començar el comentari fent una crítica, del que ha estat el concert més emotiu de la meva vida.

Com ja he dit altres vegades, no entenc els programadors de concerts de jazz. Com poden incloure a James Taylor, John Forgerty (CCR), Christopher Cross… entre d’altres, als cartells dels més importants festivals de jazz del país ???.

James Taylor, és un extraordinari cantautor, sensible i molt suggeridor. No és gens estrany que les seves cançons les tinguin en els seus repertoris cantants de jazz com, Luziana de Sousa, Cassandra Wilson, Patty Cathcart… També el podem trobar col·laborant amb Michael Brecker i com diu John Scofield “és un guitarrista de primera”. Crec que no són prou raons per estar inclòs dins de la programació del Jazzaldia, ell no és pas un cantant de jazz, al meu entendre, o potser sóc massa purista?. Encara més, crec que per si mateix és mereix actuar a qualsevol lloc del món.

DSC_0327-retouch-a-72dpi

Esteu escoltant: James Taylor “Line’ Em Up”

El Kursaal, no el coneixia, és una sala polivalent moderna, amb un estil semblant al auditori de Barcelona, amb molt bona visibilitat (os ho puc assegurar, només vaig trobar entrades de “galliner”), còmode i d’una més que acceptable sonoritat.

Dos quarts de set, l’auditori ple, surt el meu gran mite musical, camisa blanca i texans. L’acompanya la seva banda habitual dels últims temps, primers acords de “Secret of life”, no va fer falta més, convulsions en el públic, són paraules majors, vam esclatar de joia. Un parells de temes nous per continuar repassant les cançons de tres dècades, més que d’èxits, diria que va ser una revisió de sentiments continguts darrera cada nota i de les seves lletres.

Country road”, empentat a cop de baqcoverueta per Steve Gadd, ““Don’t let me be lonely tonight”, seguit del optimiste soul de “Everyday”. Ens va fer saber que “Carolina on my mind” la va escriure a Formentera l’any 68 i “Sweet baby James” li va dedicar al naixement del seu nebot.

Després de les anècdotes ens va omplir de blues i força rítmica amb “Up on the roof” i “Steamroller blues”, per deixar-nos embadalits. I quan més entregats ens tenia, van sortir els arpegis inconfusibles de la seva guitarra, amb el seu particular estil, quan pessiga les cordes amb el polze com si fos la mà esquerra d’un pianista, “You’ve got a friend”, “Mexico” i “How sweet is it”…. Jugava amb el rock, el country, el folk i algun arrengament mes jazzistic, com només ell sap fer.

La veu, introspectiva, assossegada i càlida, amb una tonalitat i modulació molt característica, encara que la edat no perdona, i va haver-hi moments que no la va poder fer arribar on ell hagués volgut.

Cançons de sempre amb nous arrengaments, donant-li més força i complicitat a la banda, sonava de meravella. Larry Goldings (teclats), Steve Gadd (bateria), Michael Landau (guitarres), és va notar que porten mitja vida junts, tres veus d’acompanyament simplement angelicals.

A les cançons més íntimistes va donar-les una nova visió molt encertada, acompanyant-les del só càlid d’un violi i acordió.

Cartel JAZZALDIA 2009El vaig veure l’any 92 al Zeleste, un concert molt més íntim, el fet de ser un local més petit li va donar més caliu. El poder veure’l per primera vegada en directe va ser tota una experiència, després de la contenció de molts anys que suposava només poder escoltar-ho en disc, fins arribar a estimar-los.

L’altra dia, després del primer “bis”, posat en peu, picant de mans, demanant “un altra…un altra…”, em vaig adonar que no era una cançó més el que volia, estava fent un acomiadament, i no hagués parat mai de picar de mans per por que s’acabés, em vaig emocionar i fins i tot em va saltar la “llagrimeta”.

Vaig saber que no el veure mai més en directe, quasi segur, en plenitud de condicions, però no marxará mai del meu record pel que m’ha representat.

Amb “You cant close your eyes” (precisament la mateixa que va acompanyar la meva recomanació de JT “One man band”), va acabar el somni. Pot ser que, musicalment, no ha estat el millor concert de la meva vida, però os puc assegurar que emotivament per a mi i molts de la meva generació, que allí hi érem, si ho ha estat.

James Taylor – Carole King “You Cant Close Your Eyes” (1977)

.

James taylor – Auditori Kursaal (26/07/2009)

Ara sé que no esperaré un nou disc amb ànsies d’adolescent, com fins ara (que de ben segur encara gravara) però si que os puc assegurar que continuaré gaudint una i mil vegades amb les seves cançons, omplint-me el records de varies dècades, de música, emocions i sentiments.

Adéu i gràcies JT.

premisbloc
període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009

toiesmesarticles

peu2

Advertisements