El Lied (5)

lied51SCHUMANN – WIDMUNG  Op 25  nº1

Avui parlarem de Robert Schumann (1810-1856). Es diu que Schumann és el poeta del piano doncs s’uneix més amb la poesia que cap altre compositor abans que ell, inclús en els moments que no intervé cap cantant.

Se sap que Schumann va estar dubtant durant molt de temps, després d’acabar el batxillerat, entre la seva vocació de poeta y la seva vocació de músic. Finalment es va decidir per la música, però també va seguir escrivint poemes com a compositor de Lied.

La música del piano de Schumann es fa present com a figura lingüística independent tot i que no com a descripció sonora, ni com a ajuda per a l’oient, si no com a llenguatge propi. Schumann reflexiona contínuament sobre l’afinitat íntima de la poesia i la música. El mateix Schumann ens ho explica en un assaig juvenil:

“Si, mayores cosas obra su alianza (poesía y música): cosas más grandes y más bellas, cuando el simple sonido se eleva con la sílaba alada o la palabra flotante por la onda melódica, cuando el ritmo ligero del verso se une dulcemente con la medida ordenada del compás, alternando con delicadeza… Pero no es sólo esta fusión armónica lo que encadena a los dos, sino que existen otros lazos más delicados, como el hecho de que ambos tengan el mismo origen, ambos el mismo efecto.”

Schumann considera la poesia com una unitat de forma i contingut i per compondre la música partia sempre de la idea central del poema, així doncs ell, interpretava el poema per mitjà de la música.

Per Schumann, abans de la composició està la selecció del text. Després, però, passa la part instrumental a primer pla de l’interès, doncs és l’instrument el que es converteix en l’autèntic portador del sentiment. Per a ell  la composició instrumental  hauria de poder existir per si mateixa sense el cant, conservant igualment el seu valor propi.

lied52Widmung, un dels primers lieder de Schumann, ens enfronta amb el més fonamental del Romanticisme: l’Amor. Aquest poema escrit per Rückert, és la declaració dels principis de l’amor no ja com a fet privat, si no com a concepció sagrada del món.

El “tu” insistent al llarg de tot el lied, és el tot. Aquest tu que és una efusió d’intimitat, hi amaga tantes realitats! “la meva ànima, el meu cor, la meva delícia, el meu dolor”. La unió de delícia i dolor inseparable, la intimitat i l’entrega total que apareixen expressades genialment com a camí cap a la religiositat sense sortir del món amorós: Mein guter Geist, mein bess’res ich! – el meu millor esperit, el meu millor jo-.

Aquest lied que sembla una flama de passió, va seguida d’una segona part  Du bist die Ruh de gran contrast, d’una intimitat quasi dolorosa i que desemboca de nou a la passió inicial.

Per acabar, deixa la passió del principi i de manera absolutament bella com incidint en la religiositat del sentiment d’amor, fa una referència a l’Ave Maria de Schubert en el final del piano per concloure el lied.

En les tres versions que he proposat podem veure diferents visions d’un mateix lied. Elly Ameling, una cantant meravellosa amb una interpretació molt sòbria i tan intimista. Després tenim a Jessye Norman, absolutament desbordada de passió. Finalment ens trobem amb la tercera versió de Vesselina Kasarova una mica més continguda que Norman, més explicada i marcant clarament els dos espais d’emoció. Les tres versions magnífiques, sentides des de cada personalitat.

Elly Ameling:

Jessye Norman:

Vesselina Kasarova:

Lletra:

lied53

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

premisbloc
període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009

toiesmesarticles

peu2

Advertisements