Disc de la setmana: The Flying Burrito Brothers. “The last of the red hots burritos”Red

Continuant amb el promès, la formació que us presento és un grup de country/rock, The Flying Burrito Brothers, grup que es va imagesformar a Los Angeles, Califòrnia,  1968, després que Gram Parsons i Chris Hiltman deixessin The Byrds.

Els seus primers àlbums no van tenir masa acceptació, el que si van aconseguir va ser captar un gran nombre de seguidors de culte, entre ells Dylan i els Rollins. No obstant això, la banda va estar plagada de constants canvis de formació. The Flying Burrito Brothers es van separar després de la presentació en 1972 de l’àlbum “The Last of the Red Hot Burritos” nostre disc d’avui, per a tornar-se a reunir en 1975 amb una nova formació, per una nova època poc significativa en la seva carrera.

Harris-Battin-Kleinow-Guilbeau-Pondermm

Parsons va tenir la sort que els seus companys compartissin la seva visió i no solament es limitessin a tocar al costat d’ell, la distorsió de la guitarra de pedal de Sneaky Kleinow és el pont perfecte entre el country i el rock psicodèlic, la veu de Hillman i els seus cors es fonen a la perfecció amb la veu de Parsons para crear belles harmonies vocals. El nou so va ser adoptat per la cultura popular dels 60, moltes bandes van fundar el seu estil en aquesta música i després gaudirien de l’èxit que en el seu moment no van tenir els Flying Burrito Brothers (els Eagles són un exemple), però sens dubte ningú ha assolit fusionar el rock i el country tan genialment com ho van fer aquests tipus. Disc plenament recomanable per a afinar les nostres oïdes i expandir els nostres gustos musicals.

flyingburritoslastofLP

Artista

The Flying Burrito Brothers

Àlbum Last of the red hot burritos
Cançó que escoltes My Uncle

Disc en directe amb tota la força i genialitat de Parsons, un repàs als seus millors treballs en aquest album, mostra d’ells són cançons menja Hot Burrtio # 2 , molt bona belada on barreja les afliccions clàssiques del country amb el sentiment contemporani d’ira i confusió que en general sentien els joves en aquesta època. La meva favorita és la vaquera Christine’s Tune, una excel·lent barreja de country, folk i tot un toc piscodélico, solament li basten tres acords per a assolir una magnífica composició on aborda de forma directa la maldat que pot existir en una “dona”. Destacar també el country de My Uncle, una protesta cap a la guerra. El disc és tota una mirada introspectiva cap a fins dels 60 i que narra com va morir el somni americà.

amicsSi teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar entrant al nostre ‘grup d’amics del bloc’ a facebook i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

premisbloc
període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009

toiesmesarticles

peu2

Anuncis