Despedidas (Departures / Okuribito)

d1bSi acabeu de tornar de vacances i esteu en ple trauma post-vacacional no sé si aquesta és la millor pel·lícula que podeu veure ara…

El cert és que vaig tenir la sort de veure aquesta cinta japonesa al Juliol, tot just quan es va estrenar als nostres cinemes i vaig sortir tan impactat que més d’un mes després encara em venen al cap regularment les imatges de la meravellosa estètica de la pel·lícula. Avui, a dos mesos de la seva estrena, és encara una de les pel·lícules més vistes i millor valorades pel nostre públic, només superada, segons FilmAffinity, per la pel·lícula d’animació ‘Up’.

Yojiro Takita, que n’és el director i que personalment no havia vist res seu anteriorment, ens presenta una pel·lícula d’estètica i construcció totalment oriental, aquest fet si és que no n’esteu massa acostumats, us pot sorprendre pel ritme i la forma tan radical que aquest cinema té de desenvolupar els fets. Fets que en aquest cas giren al voltant de la feina de ‘nokanshi‘, persona que porta a terme el ‘nokan‘, ritual mortuori de preparació del cos abans de posar-lo a la caixa i incinerar-lo. Aquest ritual es fa en presència de la família i amics i pretén recordar els millors moments de la persona, vestint-la, netejant-la i maquillant-la pel llarg viatge. El propi director va assistir a molts d’aquests rituals per poder dirigir la pel·lícula i ell mateix comentava la varietat d’emocions que la família expressava, des d’alegria tot recordant els millors moments de la vida del difunt al dol per haver-lo perdut. Les escenes les molts ‘nokan‘ que apareixen a la cinta son de gran bellesa, tot i que a priori no ho esperaries d’aquest tipus de situacions.

d14

d16Apart del ritual, el que sorprèn veritablement a la pel·lícula és la interpretació del jove Masahiro Motoki que fa el paper de Daigo, un violoncel·lista que es queda sense feina i que es veu obligat a acceptar el treball de preparador de morts, una feina de la que se’n avergonyeix, amagant-la a la família i amics. La capacitat que té aquest noi per apropar-nos al personatge és rellevant i el seu protagonisme, apareixent pràcticament a totes les escenes, és absolut.

d15Un altre fet a destacar és com en Takita juga amb l’espectador. Conscient del que el public està veient i del possible rebuig per la morbositat de les escenes, dota a tota la cinta d’un aire de sarcasme i de situacions divertides on arrenca el somriure i les rialles de l’espectador, tot trencant la solemnitat d’algunes escenes. El contrast de sentiments espirituals elevats i les situacions còmiques és el que dona força a la historia, per altra part, molt amena, de ritme ràpid i agradable per l’espectador.

A l’acabar la pel·lícula et quedes amb aquesta estranya sensació de que has passat una bona estona, agradable per l’estètica, la música, les situacions.. però a la vegada t’han fet reflexionar sobre la mort, la vergonya, la dignitat, la lluita per sentir la ‘vida’ a través de la mort… El contrast al cinema, a l’igual que a la fotografia, és una eficaç eina de comunicació.

A la pel·lícula van tenir a bé donar-li l’Oscar a la ‘Millor pel·lícula de parla no anglesa‘ a la darrera edició dels Oscar 2009 i sincerament us la recomano efusivament. El comentari de que si esteu o no en etapa traumàtica post vacacional era broma, potser és ara el millor moment de veure-la abans de submergir-nos en la mediocritat de la vida quotidiana..

d12

Lo de veure-la en versió original ja us ho deixo a vosaltres, jo mateix vaig escollir la versió doblada per evitar-me llegir contínuament texts tan mal traduïts com al doblatge. Va ser una qüestió de comoditat.

Us deixo amb el tràiler oficial de la pel·lícula:


No us perdeu el web de la pel·lícula: http://www.departures-themovie.com/

.

Si heu vist la pel·lícula i voleu, podeu compartir amb nosaltres els vostres comentaris.

Bon cinema !


<<< Veure més articles de cinema

premisbloc
període de votació obert fins el 10 de setembre de 2009

toiesmesarticles

peu2

Anuncis