El Lied (10)

IM ABENDROT – Vier Letzte Lieder
R. Strauss: música
J. Eichendorff: lletra

Una de les obres culminants de Richard Strauss és sense dubte, “Els quatre últims lieder” (vier letzte lieder): Frühling -primavera-, September -setembre-, Beim Schlafengehen -a l’anar a dormir-, Im Abendrot -al capvespre-, obra que va escriure als 84 anys.
En un principi Strauss no va compondre aquests lieder a mode de cicle, els tres primers estan basats en poemes de Hermann Hesse i l’últim en un poema de Joseph Eichendorff. Aquest últim, amb el qual ens centrarem, no havia de formar part de cap cicle, sinó que es va concebre com a obra aïllada. Aquest va ser el primer dels quatre lieder que va compondre. Quan el va acabar, el mes de maig del 1948, es trobava llegint un llibre de poemes del seu amic Hermann Hesse, i el va portar a escriure la música de tres dels seus poemes que va acabar d’escriure el setembre del mateix any. Strauss va morir uns mesos més tard als 85 anys i mai va veure interpretada aquesta última obra seva.
Va ser el seu editor, Erns Roth, el que va ajuntar els quatre lieder, formant un cicle i amb l’ordre precís, per a donar un sentit de final de vida, considerant el poema d’Eichendorff, com el que donava el final adequat.
Tots quatre lieder parlen del final d’una vida i de l’acceptació serena d’aquest destí. Im Abendrot, l’últim dels lieder, amb el que ens aturem, sembla tenir molta similitud amb el moment que vivia Strauss, un matrimoni gran al final d’una vida compartida. Contemplen una posta de sol i es pregunta per la possibilitat de la mort. No hi ha queixa ni por, tan sols acceptació i tranquil·litat.

Per altra banda, es comenta la possibilitat de ser també l’acomiadament de tota una època, doncs va ser Strauss un dels últims exponents del llenguatge tonal i del  romanticisme. Va escriure aquests lieder després d’una guerra terrible on la humanitat va perdre tota la seva innocència, i la capacitat de l’artista per representar la bellesa i la bondat quedava impossibilitada després d’haver viscut successos tan horribles i destructius per la consciència humana. El llenguatge romàntic, bell i tonal, tenint en compte que l’art és un reflex de l’home i la seva consciència, ja no hi tenien cabuda.

Aquest lied, Im Abendrot, de tanta bellesa, et deixa en un estat d’absoluta embriaguesa espiritual. Sembla impossible que cap ment humana sigui capaç de crear tanta bellesa. És com si l’esperit s’elevés en un estat de consciència diferent, més enllà de tota capacitat humana… i escoltar-lo en moments el dolor t’envaeix per la impossibilitat de poder captar tota la seva immensitat espiritual…

Escoltarem vàries versions per sentir  maneres diferents d’entendre la mateixa obra.

-Renée Fleming: soprano, Abbado: director

.

(una vegada posat en marxa clica ‘HQ’ per veure’l en Alta Qualitat)

Impressionant, d’una serenor extrema, intimista i sublim. Un final brutal. Sempre he cregut que quan l’artista és capaç de transportar al públic en un estat de plenitud espiritual i en el final de l’obra queda silenci, quan el públic en ple es queda en estat de quasi xoc impossibilitat de trencar aquella atmosfera, és molt més que tots els bravos del món.

-Lucia Popp: soprano, Solti: director

.

(una vegada posat en marxa clica ‘HQ’ per veure’l en Alta Qualitat)

Personalment, no m’agrada tant. Crec que és una versió massa externa, massa passional, massa poc serena.

– Elisabeth Schwarzkopf: soprano, Szell: director

.

.
Meravellós, senzillament… fresc, dolç, suau, serè… segurament Strauss tenia al cap una versió així dins seu.

Lletra:


.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

toiesmesarticles peu2
Anuncis