El Hierro

Feia tant de temps que volíem anar a l’illa d’”El Hierro”, que no podíem creure que al final ens trobàvem aterrant-hi. La setena i més petita illa de Les Canàries, que pel bé dels que la volen conservar, va ser declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco al 2000, i sempre ha quedat una mica al marge del turisme.
Des del segle II fins a finals del XIX, pel seu extrem més occidental (Far d’Orchilla) hi passava el “Meridià Zero”, zona coneguda com “La Fi del Món”, fins que a 1883 aquest “Zero” es va traslladar a l’actual “Meridià de Greenwich”. Allò va portar a molts embolics pels canvis que es van haver de fer a les Cartes de Navegació i a la recerca de tresors.

Passar uns dies al Hierro és sinònim de vacances a les que pots fer moltes activitats i a l’hora descansar, desconnectar i relaxar-te. Una illa sense semàfors ni ascensors; només aquest detall ja sembla fantàstic.
Amb els nostres amics Toni i Merche, volíem descobrir els fons marins d’aquesta magnífica illa, i vam poder gaudir a més d’un paisatge i contrastos increïbles.

Vam agafar un apartament a “La Restinga”, des d’on sortíem amb Antonio o Esther d’El Tamboril a fer les immersions a la zona de La Restinga i del Mar de las Calmas. Immersions molt curioses, ja que es tracta d’ una passejada entre volcans, i parets de lava  on s’amaguen tot tipus de  fauna i flora subaquàtica. Al “Desierto” del Mar de les Calmes saludàrem al famós Pancho, que fins i tot les hostesses de l’avió ens havien explicat la seva història. Les immersions eren d’allò més divertides; i a més vam tenir la sort de compartir-les amb uns canaris molt experts i la mar de simpàtics.

Fotos: Blanca i Jose / Música: The Energy Project/ Àlbum: Islas Canarias (Magic Islands) – Meditation / Cançó: Llegada (iTunes)

N’hi ha molts llocs per visitar, però potser els que més ens van sorprendre, a més del Far d’Orchilla, van ser “El Sabinar”, on les sabines agafen formes increïblement  modelades per la força dels vents del nord est; els diferents miradors  i d’entre ells El Mirador de la Peña, obra de César Manrique, amb un aspecte i materials tradicionalment “herreños” totalment integrats al paisatge del cingle d’El Golfo on es troba;  els boscos del centre de l’illa, on a pocs Kilòmetres del mar arriben a una alçada de 1.500 metres, amb gran quantitat de camins entre pins canaris (únic resistent al foc), fagedes i alzines; l’ecomuseu Poblat de Guinea, on es pot voltar entre cavernes i corredors volcànics i així  arribar a entendre les formes de vida dels bimbaches (primers pobladors de l’illa), i visitar El Lagartario on es troba entre d’altres el famós, gegant i protegit  “Lagarto del Hierro”; sense deixar d’esmentar les magnífiques postes de sol des de la banda oest de l’illa, on els colors i el soroll de l’infinit t’eleven a una altre dimensió.

En quan a la gastronomia, cal provar els diferents peixos cuinats senzillament a la brasa, les lapes, les papas arrugás amb el mojo picón, el formatge “herreño”  i el fumat, i les “quesadillas”. Els restaurants, als quals hi vam menjar molt bé, van ser: Casa Juan, El Refugio i La Vieja Pandorga a La Restinga i una magnífica terrassa de cuina italiana a La Playa de Tarancón en un deliciós paratge.

bij

.

.

.

<<< Veure més articles de viatges…


toiesmesarticles

peu2

Advertisements