Das Weiße Band

Què més puc aportar després de tot el que s’ha dit de la pel·lícula? Doncs poca cosa, però potser podem provar de fer un exercici com els que fem d’anàlisi fotogràfic.

Perquè la pel·lícula d’avui és això, una infinita successió de fotografies impressionants que acaben conformant una història.. No em faré pesat amb que si les interpretacions, la trama o la direcció son magnífiques sinó que intentaré entendre la historia que se’ns proposa, com si d’una gran fotografia es tractés i la tinguéssim al davant per observar-la… Si ja amb els patrons clàssics d’anàlisi cinematogràfic em sembla una pel·lícula excel·lent quan l’observem amb ‘una altra mirada’ l’elevaria ja a ‘obra d’art’…

Das Weisse Band (La Cinta Blanca) és el darrer treball de Michael Haneke, alemany de naixement però format i amb tota la seva carrera a Austria, és un director que ens té acostumats a una forma de narració molt particular, preocupat pels problemes actuals de la nostra societat amb treballs no exempts de controvèrsia pels missatges llençats. La Pianista (2001) o Juegos Divertidos (1997) en son bons exemples i ara amb el seu darrer treball deixa a l’espectador completament torbat, ja no només pels aconteixements narrats a la cinta sinó pel que posa a sobre la taula, donant el torn a l’espectador mentre ell desapareix entre els títols de crèdit i tu et quedes a la butaca sense saber massa bé què has de fer, si aixecar-te o reclamar la seva presencia per que et tregui del mar de dubtes que t’ha generat.

Els elements cinematogràfics (el que en diríem la morfologia de la pel·lícula) son extraordinaris, podent fins i tot permetre’s el luxe d’ignorar una banda sonora pràcticament inexistent, a no ser pel parell d’intervencions del cor de l’església. Amb la imatge i la narrativa en té prou per produir una cinta estranya en quant no segueix els patrons clàssics que el cinema americà ens té acostumats però tan rica en imatges i paraula que en prou feines els 145 minuts de la cinta son suficients per poder-te-la empassar, necessitant algunes hores addicionals de col·loquis i reflexions per entendre alguna de les claus de la pel·lícula. Els silencis però, constants al llarg de la projecció, no deixen de parlar-nos i afegeixen una dimensió més al que se’ns vol explicar. Per sort, son segons vitals per processar el que acabes de veure i sentir.

Parlem un moment de la imatge. Si ens agrada la fotografia, i especialment el blanc i negre, cal dir que la cinta és una successió de desenes, centenars de extraordinàries fotografies. Composicions perfectes, revelats tècnicament impecables amb un tractament de la llum que personalment ni recordo pel·lícules semblants i m’hauria d’esforçar per recordar alguna obra fotogràfica tan extraordinària. La riquesa visual és tal que és molt possible que el cap no pugui a la vegada amb els textos parlats o sobre-impresos de la traducció de la VO. Esgotat fins a tal punt que penso tornar-la a veure, ara no analitzant tant la imatge i dedicant més temps a la historia. Tinc la impressió que m’he perdut mil detalls.

La historia? Una trama circumstancial que, potser d’una manera un tant confusa, Haneke utilitza per contar-nos els fets d’un petit poble del nord d’Alemanya tot just abans de la Primera Guerra Mundial. Una radiografia d’una comunitat, el metge, el baró, el pastor, la llevadora,.. de la conducta humana, de la maldat i hipocresia que té efectes sobre les noves generacions. No son els grans els que ens esgarrifen amb la seva conducta sinó que son els seus fills.

És la decadència i mort d’una societat corrupta, puritana i hipòcrita, de sermons, castics i disciplina per proclamar la puresa d’una nova generació, que a plena llum del dia exhibeixen la seva innocència. El blanc de la innocència s’imposa sobre el negre.

Potser el primer que et ve al cap és que se’ns està presentat la gènesi del nazisme. Jo no ho crec. El que se’ns presenta és la societat que el va possibilitar. Les condicions les hem de buscar potser amb la humiliació patida per Alemanya al Tractat de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial, i en el moment socio-econòmic dels principis dels 30. Però la generació d’alemanys que es va trobar és la que veiem reflectida a la cinta, explicant-nos moltes de les claus de la consolidació dels moviments nacional-socialistes.

Una extraordinària pel·lícula que et deixa més dubtes que respostes en quant a la trama, jo personalment encara penso que no l’he sabut resoldre correctament, però que té la capacitat de captivar-te des del primer minut, amb un realisme que gairebé el podríem definir com a documental. La immersió en els fets es total i en cap moment tens la impressió d’estar veient una ficció sinó una realitat. La trama perd el seu valor per oferir-nos en safata l’essència de la pel·lícula. Un fet que Haneke tracta exquisidament.

Una pel·lícula que simplement no us podeu perdre.

Us deixo amb el tràiler promocional de la pel·lícula (en castellà):

No us perdeu el poder-la veure en alta definició si voleu apreciar el ‘color’ de la fotografia. Simplement cliqueu a alguna de les tres opcions que trobeu a l’opció HD:

o directament clicant aquí si teniu bona connexió a internet (HD 480p – 33 Mb)

Web de la pel·lícula: http://www.sonyclassics.com/thewhiteribbon/main.html

.

Bon cap de setmana i bon cinema !


<<< Veure més articles de cinema

tf-1

Anuncis