TRISTAN UND ISOLDE

TRISTAN UND ISOLDE
R. Wagner (1813-1883)

Permeteu-me deixar el lied per un mes i passar a l’òpera. Per que? Doncs per que per mi l’òpera de la que avui parlarem és la més gran que mai s’ha escrit, per que és una obra tan gran que ens fa sentir per sobre del bé i del mal i per que aquests dies la fan al Liceu: Tristan und Isolde. Però l’òpera dura cinc hores i no pretenc parlar de tota sencera! no, parlarem del final, la mort d’amor d’Isolda quan troba el seu amat mort quan finalment podien retrobar-se!

Tristan und Isolde, és una òpera en tres actes de R. Wagner, composta entre 1857 i 1859 que es va estrenar a Alemanya el 1865 i a Espanya es va estrenar precisament a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el 1899. Podríem parlar de tants aspectes importants de l’òpera, aspectes musicals d’anàlisi i composició que van revolucionar la història de la música i la manera de concebre la composició, com el famós acord del Tristany del preludi… però avui no, avui parlarem de l’emoció de l’obra.

Tristan und Isolde és un bell conte d’amor i de mort, on dos joves s’estimen amb joia i amb dol i on moriren un mateix dia d’amor. Aquesta bella història, Wagner la va prendre i li va posar la música més gran mai escrita:
“Ya que nunca he sentido la verdadera felicidad del amor, pretendo erigir un monumento al más bello de los sueños, un monumento en el que este amor esté saciado convenientemente de principio a fin; he concebido en mi mente Tristán und Isolde, la más simple pero también más viva creación musical”. Escrit que Wagner va enviar a  Franz Liszt el mes de desembre de 1854.

Isolda mor d’amor després de veure desesperada com el seu estimat ja és mort quan ella arriba finalment, i el seu cos ple de dolor i amor, comença a no poder encabir la seva ànima  delirant de follia per finalment morir de sentiment!
Morir d’amor… és possible? Arribar a sentir un amor tan pur, tan ple, tan immens, que deixa de ser humà i surt tot l’esperit del cos, per fondre’s en una perfecció, en una dimensió catàrtica. Un cos humà i finit que no pot suportar tanta immensitat ni tanta plenitud i mor per deixar extasiar l’ànima! Aquest és l’amor de Tristany i Isolda i Wagner aconsegueix amb la seva òpera i al llarg de tota l’obra, fer-nos intuir aquest sentiment per finalment en l’última escena, extasiar-nos i fer-nos entendre que si que és possible poder arribar a sentir fins a aquest límit impensable.

Jo concebo aquest final com un lied. Un sentiment reflectit en una obra d’uns pocs minuts, aquí a més representant teatralment. Si, direu que  no es pot concebre aquest final sense escoltar i sentir l’òpera sencera, teniu raó i  per tant us aconsello poder escoltar-la i a poder ser al teatre. Es diu que Wagner és complex…, bé, jo crec que potser és més dens al ser la música sense pausa, i amb unes harmonies ja més complexes i elaborades, però la intensitat que té aquesta música no es troba amb cap més compositor. Potser un s’ha de preparar i llegir-se abans el romanç de Tristany i Isolda, conèixer la història, i després deixar-se anar i gaudir  plenament d’aquesta música. Crec que val la pena saber deixar-se anar i captar cada emoció vessada en cada nota.

Us proposo dues versions. La primera Waltraud Meier, una de les millors Isoldes i intèrpret de Wagner. Fabulosa interpretació.  Fixeu-vos com en el final, Barenboim, el director, fa una cara quasi de dolor quan un “simpàtic”, trenca el clima màgic i necessari del final amb un “bravo” horrorós!

Waltraud Meier- soprano / D. Barenboim – Director

La següent és d’un dels últims concerts de Karajan, diuen que va ser el cant del cigne de Karajan. Canta Jessye Norman. Sabeu que adoro Jessye Norman i considero fantàstica aquesta versió que tot i ser de concert és d’una meravella sublim!

Jessye Norman- soprano /  Karajan- Director

.

Lletra:

.

<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Anuncis