Manuel Álvarez Bravo

 

Si bé l’Ansel Adams ha estat una petita treva, en general els darrers fotògrafs ha estat complexes d’entendre i ha hagut reaccions per a tots. Kertétz, inclòs el seu plat i forquilla, ha estat el tema de conversa els darrers dies i en algun cas fins i tot ridiculitzat, sempre de bon rotllo clar, i havia pensat continuar amb la fotografia ‘realista’ a l’estil Adams. Així que no me l’he volgut jugar, he demanat a un dels meus alumnes (Raulg) que escollís fotògraf tot donant-li l’oportunitat de refer-se de’n Kertétz i mira per on ha escollit el més gran representant de la fotografia llatinoamericana del segle passat. Un fotògraf increïble que segueix en aquesta sèrie els passos de Weston i Kertétz, avui tinc el gran plaer de plaer de presentar-vos a:

8. Manuel Álvarez Bravo

(1902-2002) Neix el 4 de febrer de 1902 a la Ciutat de Mèxic. Fill de professor amant de la fotografia i la pintura, Álvarez Bravo, abans de ser un gran fotògraf, va intentar estudiar comptabilitat però va ser al 1915, quan tenia 13 anys, que es va apuntar a l’Academia de San Carlos per estudiar art i música. L’antropòleg, escriptor i arqueòleg mexicà Fernando Benitez va dir d’ell:

“No puedo explicar con claridad en que consiste el arte de Manuel, pero le da un toque de misterio a todo lo que enfoca. El realismo de sus fotografías no es un realismo crudo, y sus ambientes siempre están envueltos en una atmósfera lírica de gran atractivo. Con el blanco y negro en una tierra de color, Álvarez Bravo capta, desnuda y sintetiza el drama y la belleza de lo mexicano.”

Els primers anys (1902-1932)

Considerat el pare de la fotografia mexicana, dona el primer pas en el món de la fotografia al 1923, quan coneix al fotògraf ‘pictoralista‘ alemany Hugo Brehme, que l’anima a comprar-se la seva primera càmera. Dos anys després ja guanyava el primer premi en un concurs local a la ciutat mexicana d’Oxaca.

Aquest mateix any coneix a la que seria la seva dona, Lola Álvarez Bravo, qui anys més tard acabaria sent també una gran fotògrafa. Temps interessants a Mèxic, en aquella època coneix a Diego Rivera i Tina Modotti. Aquest fet és essencial per entendre la seva obra i el compromís cap a la cultura i identitat mexicana.

 

 

Tina Modotti

Tina Modotti, fotògrafa italiana i activista política va conèixer a Edward Weston al 1921, quan emigrà als Estats Units. Les posteriors amistats amb Diego Rivera y Álvarez Bravo van acabar fent-la afiliar-se al Partit Comunista Mexicà al 1927 i acaba sent expulsada del país al 1930. Al 1936 forma part de les Brigades Internacionals a la nostra Guerra Civil i al 39 es veu obligada a fugir a Mèxic de nou com asilada política, quedant anul·lada la seva expulsió.

Probablement les figures d’Edward Weston i Tina Modotti representen els grans mentors d’Álvarez Bravo, marcant, per un i altre, la seva obra fotogràfica.

Les dècades dels 30’s i 40’s

Als inicis dels 30, Álvarez Bravo es dedica totalment a la fotografia i al 1932 exposa de forma individual a la Galeria Posada. Ocupà el lloc de Tina Modotti com a fotògraf a la revista Mexican Folkways ja que la Tina havia estat expulsada del país acusada de participar en un complot per assassinar al president mexicà. Al 30 i 31 va treballar a les ordres del cineasta Sergei Eisenstein com a càmera i fotografia fixa al projecte cinematogràfic ‘Que viva Mexico‘ (Aquí podeu veure la pel·lícula-part 1)

Al 1934 va conèixer a Henri Cartier-Bresson a Mèxic DF i un any després participaren junts a l’exposició ‘Documentary & Anti-Graphic’ celebrada a Nova York, on també exposava el fotògraf americà Walker Evans. Álvarez Bravo aportà 32 imatges a l’exposició i es va convertir en un referent de la nova fotografia ‘realista’ dels anys 30.

 

Álvarez Bravo també ho va intentar amb el cinema. Tehuantepec (1934), una pel·lícula que relata la tragèdia d’una vaga de treballadors. Al 1933 va conèixer a un altre referent de la fotografia, Paul Strand a la película ‘The Wave’. D’aquests dies és la famosa fotografia de l’obrer assassinat.

Al 1934 Mèxic va viure revoltes que acabaren en banys de sang. La situació va estabilitzar-se amb l’elecció del president Cárdenas, que introduí reformes agràries i fomentà el reconeixement dels sindicats. Cárdenas va ser el president mexicà en autoritzar l’asili polític a milers d’espanyols que fugien de la Guerra Civil Espanyola.

 

Al 1938 Álvarez Bravo ja era reconegut com a fotògraf i va conèixer a André Breton, poeta i critic francès, lider del moviment surrealista, que utilitzà alguna de les fotografies de Álvarez Bravo a l’article ‘Souvenir du Mexique’.

L’invisible sempre forma part de l’obra d’art que el representa. Si no s’aprecia l’invisible a l’obra, aquesta no existeix..

Què vol dir per ‘invisible’? Potser als pensaments que et venen al cap quan admires una obra? L’invisible està al carrer, mirant-nos al passar, simplement l’hem de veure…

Entre el 1943 i 1959 Álvarez Bravo pràcticament no es va dedicar a la fotografia però les anava venent i exposava regularment obtenint nombrosos premis. De nou el nostre amic Szarkowski, del Museu d’Art Modern de Nova York, va publicà la fotografia de ‘Los agachados‘ al famós llibre ‘The Photographer’s Eye‘ al 1966. En aquesta època Álvarez Bravo es convertí en un dels fotògrafs més valorats del món.

Lola Álvarez Bravo i Frida Kahlo

Lola Àlvarez Bravo (Dolores Martínez de Anda) coneixia a Manuel Álvarez Bravo des que eren nens. Es casà amb ell al 1925 i es van a viure a Oxaca. Poc a poc es va aficionant a la fotografia i aprèn de Manuel les tècniques fotogràfiques.

Tots dos freqüenten cercles d’intel·lectuals i artistes, com el pintor Diego Rivera. Al 1935 Manuel i Lola es separen i Lola comença a treballar a la Secretaria d’Educació Pública, fent fotografies per la revista ‘El Maestro Rural’. La seva amistat amb Diego Rivera la porta a conèixer a la seva dona, la Frida Khalo, de la que es fan bones amigues. Les fotografies de Lola Álvarez Bravo a Frida Khalo representen una de les col·leccions més interessants sobre la pintora mexicana.

Acaba treballant a l’Instituto de Investigaciones Estéticas de laUniversitat i al 1955 exhibeix a al Museu d’Art Modern de Nova York la col·lecció “ The Family of Man”. La seva passió per la fotografia la porta a obrir la Galeria d’Art contemporani on Frida Kahlo és la primera dona a Mèxic en tenir la seva pròpia exhibició al 1953. Voleu saber més sobre la Frida? Fa un parell d’anys escrivia un article sobre ella. En soc un fan incondicional.

.

Manuel Álvarez Bravo es troba amb la mort el 19 d’Octubre del 2002, al 100 anys d’edat. A la seva llarga carrera com a fotògraf ha estat mereixedor de nombrosos premis, entre els que destaquen el Premio Nacional de las Artes (Mèxic, 1975), Condecoració oficial de l’Ordre des Arts et Lettres Français, al 1981, Premio Víctor Hasselblad (Suecia, 1984) i el Master of Photography del ICP (Nova York, 1987).

Fotògraf de la nova identitat mexicana, l’obra d’Álvarez Bravo registra persones, llocs i objectes de l’historia mexicana. Imatges relacionades amb les il·lusions, fracassos i esperances del poble mexicà que fan d’Álvarez Bravo un fotògraf amb elements poètics que acaben fent-lo universal.

 

Edward Weston

Al 1928, seguint el consell de la Tina Modotti, va enviar un paquet de fotografies a Edward Weston perquè aquest valorés el seu treball. Weston va quedar impressionat i aquesta imatge de ‘Niño orinando‘ va agradar especialment.

‘El orinal descascarillado armoniza con la tripa redonda del niño y el chorro de orina sin duda resonaría en el recipiente…’

Álvarez Bravo va comentà que la fotografia recordava a l’estàtua del Manneken Pis de Brussel·les que havia vist en una postal..

 

La fotografia i l’art

Aquesta fotografia del ‘Caballo de Madera‘ és una de les que considero més interessants d’Álvarez Bravo. El cavall, parcialment ocult, dona la sensació de que algú ha corregut la cortina just per què es pogués veure.

A Álvarez Bravo li agradava molt crear al·lusions per captar l’atenció a la vegada a un nen i a un adult. Investigador de l’espai i l’estructura, com ho havia fet Weston amb les seves fotografies dels lavabos.. En aquest cas MAB treballa la ‘revelació’.

Per a MAB la fotografia estava relacionada amb l’art. L’escenari era creat pel fotògraf, la idea era que el fotògraf podia crear el seu propi escenari, omplint-lo d’aquelles coses que volia. Calia el just per muntar l’espectacle.

 

Don Manuel i l’invisible

A Don Manuel, que era com l’anomenaven, li agradava l’ ‘invisible‘, inclòs l’estat mental. Aquesta noia per exemple potser està pensant amb el seu amor o fantasiejant… A MAB li agradava molt allò que no era visible a la fotografia però que l’observador creava a partir dels elements visibles.

Álvarez Bravo probablement pensava que les seves fotografies despertaven el pensament i que aquestes podien canviar de significat depenent si es pensava o no en elles. La fotografia de la dreta per exemple la va titular primer ‘El Corredor’, pel lloc on estava la noia i més tard li va canviar el nom a ‘El Ensueño‘.

Álvarez Bravo treballava amb la teoria de l’inconscient i creia que una imatge, després d’anys de veure-la i reflexionar sobre ella, podia suscitar tot tipus d’interpretació. És la fotografia psicològica.

Aquest apartat ha estat extret a partir de la lectura del llibre ‘Cómo leer la fotografia’ de Ian Jeffrey (Editorial Electa), que en aquest cas hi dedica un bon nombre de pàgines a analitzar l’obra del fotògraf d’avui. Una joia de llibre.

.

No he trobat cap vídeo interessant a youtube, així que us he n’he fet un per l’ocasió amb alguna de les fotografies més interessants:

 

El podeu veure a pantalla complerta, tot i que us recomano que no ho feu ja que la qualitat del vídeo perd molt.

 

I aquí teniu un petit recull de la seva obra:





 

I com és habitual ja en aquesta serie us deixo amb les obres publicades per Manuel Álvarez Bravo que podeu trobar a la tenda Kowasa:

Manuel Álvarez Bravo, un fotògraf excitador de la consciencia. Un fotògraf per a pensar. La fotografia tal i com l’entenia donava peu a una investigació de la consciencia. Ell captava els motius, ni tan sols especialment de bellesa visual, i l’observador, la seva consciencia, construeix tot el missatge a partir de la relació dels elements amb la seva pròpia memòria, experiències o situacions viscudes. MAB ens convida amb la seva fotografia a entrar a un laberint complexe creat per nosaltres mateixos.

Encara que vulgues no podria ser Álvarez Bravo. La seva capacitat per a fer-nos pensar, per a construir missatges visuals particulars per a cada observador supera amb molt les meves capacitats. Un fotògraf que m’encanta, com Weston i altres d’aquesta meravellosa època que va viure la fotografia al segle passat.

Fonts: He escollit l’esquema bibliogràfic proposat a Wikipedia i a ‘Cómo leer la fotografia’ d’Ian Jeffrey, completat amb altres fonts consultades:

i alguna més…


 

 

Bé amics, m’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència de la immersió setmanal, dos anys que ens queden per endavant per conèixer la vida i obra dels clàssics de la fotografia que tant ens ha de servir per entendre la fotografia.

Bona setmana !

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

 

.

 

tf-1

<<< Els 100 primers ‘Tallers de Fotografia’

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements