Robert Doisneau

Hola de nou amics. Avui us presento un dels meus fotògrafs preferits i el que sigui justament en aquest alçada de la sèrie té les seves raons.

Fotògraf dels carrers i personatges de la seva època, el d’avui és, juntament amb Cartier-Bresson, un dels màxims exponents de la fotografia documental. Podríem dir que aquell París no existiria si no fos per les fotografies del nostre convidat d’avui. Peça bàsica per entendre la fotografia del segle XX, el d’avui és considerat un dels grans mestres, potser massa relacionat amb la seva ‘famosa fotografia’ i que avui ens permetrà introduir-nos a la resta de la seva excepcional obra. Amics, el convidat d’avui és: 20. Robert Doisneau

Neix a Gentilly, França, el 14 d’Abril de 1912. Segons afirmava ell mateix, en un lloc lleig i pudent. La seva mare morí quan ell tenia 7 anys i va acabar rebent del seu pare una dura educació i disciplina fèrria. Robert tenia tot tipus de complexes i era molt tímid, per bé que sovint es burlava d’ell mateix per vèncer els seus problemes. Probablement aquesta timidesa li va permetre aixoplugar-se darrera d’una càmera, produint imatges, molt sovint indiscretes, que li permetien veure el món per un forat. Un món quotidià, de nens, de gent dels carrers, de la ciutat que va immortalitzar per sempre, París. Ell mateix afirmava:

El nas dintre del visor em permetia una actitud respectuosa, gairebé una genuflexió, que li anava molt bé a la meva timidesa…

Doisneau té la gran habilitat de parlar a través de la seva càmera i això es nota a les seves fotografies, que com si es tractés del llenguatge oral, acaba tenint una dicció fotogràfica perfecta. Les seves paraules parlen del difícil context de la postguerra, amb escenes quotidianes marcades per una gairebé obsessió per la geometria i la simetria. Si es coneix aquell Paris és gràcies a Doisneau, amb escenes entranyables que provocaven la nostàlgia a tots aquells que havien d’haver fugit amb la guerra. Si Adams és el retratista de l’Amèrica profunda i salvatge, Doisneau és el retratista oficial del París de la postguerra.

Entre moltes escenes, Doisneau immortalitza els balls populars, els nens jugant als carrers, les vedettes i prostitutes parisines, els borratxos,.. tots els personatges que van fer possible aquell Paris del final de la guerra i dels 50’s.

“La fotografia és la mirada. O es té o no es té” / Robert Doisneau

Els primers anys

Doisneau era un nen llest i va aprendre fotografia tot sol llegint les instruccions de les caixes d’emulsions per revelar. Va començar a treballar en un estudi fotogràfic que més tard compraria al morí el propietari. Al 1931, amb 19 anys, comença a treballar amb l’artista André Vigneau, que el contracta pels seus coneixements com a gravador. Vigneau, fotògraf, cineasta pintor i escultor francès, l’introdueix al món de la fotografia com art, Més tard Doisneau afirmaria que Vigneau va ser la persona que més l’influí. En aquella època també coneixeria a Man Ray, el gran impulsor dels moviments dadaistes i surrealistes als Estats Units. (A Man Ray el coneixem per la seva influència sobre Bill Brandt, al parlem de fotografia 9)

Més tard treballà de fotògraf industrial i de publicitat per la Renault, però va ser acomiadat per les seves llargues absències. Es veu que en lloc d’anar a treballar es passava el dia pels carrers de Paris, fent el que li agradava… Doisneau en una entrevista pocs anys abans de morir responia sobre aquest fet: Desobeir em semblava una funció vital i no em vaig privar de fer-ho. Genial, no?

Al 1940 es va allistà i de fet va servir, com soldat d’infanteria a la Segona Guerra Mundial, però va caure malat a causa del fred i va ser desmobilitzat uns mesos després. Durant la guerra, ja a París, va fer documentació falsa per la resistència i salvà a jueus, comunistes i fugitius, tot col·laborant per la Resistència. Potser aquests son els pitjors anys, no només de la seva vida, sinó també de la seva obra. Acabada la guerra coincideix amb Cartier-Bresson i Robert Capa a l’agència fotogràfica ADEP. En aquesta època trobem potser les millors fotografies de Doisneau, amb un París ple d’alegria i jovialitat, recuperant-se de l’ocupació alemanya.

El petó (Le baiser de l’Hotel de Ville) – 1950

Aquesta emblemàtica fotografia de Doisneau va donar la volta al món i es convertí en un romàntic símbol de l’amor i la vida quotidiana de la capital francesa.

Fins fa poc, la propietària d’aquesta fotografia n’era la protagonista, Francoise Bornet, que avui deu apropar-se als 80 anys. Francoise Bornet, no fa massa va posar en venda, en una subhasta, la fotografia i amb una rapidesa mai vista va ser adjudicada per 184.000 Euros ! El comprador no va revelar la seva identitat. (Font: El Mundo)

Francoise Bornet estudiava art dramàtic, igual que el seu xicot,  Jacques Carteaud, quan Doisneau buscava material per l’encàrrec de la revista americana America’s Life, interessada en un reportatge sobre els enamorats a París.

La fotografia no és ‘indiscreta’ sinó pactada. Els dos, que estaven en un cafè parisí, van acceptar la proposta de posar per la fotografia donant-se un apassionat petó. Tot i ser una icona dels enamorats en el seu cas va durar només uns mesos i Francoise va conservar la fotografia amb el segell de Doisneau a la part posterior que ell mateix els va enviar uns mesos després. Els fotografiats no van revelar mai els seus noms ja que pensaven que Doisneau preferia que es creies que es tractava d’uns personatges anònims enganxats al vol donant-se el petó.

Al 1993 la fotografia va anar a judici quan una parella reclamava els drets d’autor a l’afirmar que eren els protagonistes de la fotografia. En aquell moment Francoise Bornet va treure l’original a la llum, revelant així el seu nom. Doisneau va haver de reconèixer que aquell ‘petó’ que tothom creia era fruit de l’atzar era en realitat una fotografia preparada. Però i què? Canvia el valor de la fotografia?

.

Al 1949 va començar a treballar per la revista de moda Vogue, per bé que al 1952 es va fer fotògraf autònom però encara treballant per la revista. En aquest període va tenir l’oportunitat de conèixer a celebritats i gent d’alta societat però mai li van ser simpàtics i continuava preferint la gent del carrer. Mai va triomfar com a fotògraf de moda i se’l va catalogar com ‘fotògraf del carrer’.

La fotografia humanista

L’amistat entre Doisneau i Cartier-Bresson va començar a l’acabar la Segona Guerra Mundial. Junts van treballar a l’agencia Alliance Photo, més tard ADET i predecessora de la que més tard seria Magnum. Cartier-Bresson és un dels fundadors d’aquesta darrera i en moltes ocasions convidà a Doisneau a unir-se al grup, però va preferir quedar-se a l’agència Rapho, la primera agència de fotoperiodisme francesa, fundada al 1933 per Charles Rado, Brassaï i Émile Savitry entre altres. Va realitzar treballs per Vogue, Life, Femme,  i L’Humanité i va acceptar treballs a diversos països, per bé que no es va trobar mai còmode fora del seu entorn.  Va impulsar l’anomenada fotografia eurocentrista, que definí l’estil i els moviments periodístics de la fotografia francesa  de la postguerra i el culte pel reportatge humanista.

Doisneau venia d’una família molt pobre mentre que Cartier-Bresson d’una d’acomodada. Cartier-Bresson va viatjar per tot el món mentre que Doisneau pel seu petit món de París, pels seus carrers i suburbis. Cartier-Bresson no es comprometia amb el que fotografiava, estava interessat amb el que s’anomena ‘Imatges en fuga’ o el seu famós ‘Moment decisiu’, Doisneau es comprometia social i políticament amb els fets. Doisneau era un fotògraf social, Cartier-Bresson un plàstic-intuïtiu i la diferència, tot i compartir cert estil, època i ciutat, és apreciable amb els dos tipus de fotografia.

Doisneau va ser partidari sempre de la democratització del fet fotogràfic i estava en contra de que només una minoria tingués l’oportunitat d’admirar les seves fotografies.

‘La fotografia es molt subjectiva. La fotografia no es un document sobre el que es pugui fer un informe. És un document subjectiu. La fotografia és un testimoni fals, una mentida…’ afirmà Doisneau.

Com ironia, i per no perdre el sentit de l’humor que sempre va tenir, Doisneau morí e París l’1 d’Abril de 1994, el mateix dia que la fer la fotografia més difosa i venuda de la historia ‘ El petó a l’Ajuntament’ (Le baiser de l’Hotel de Ville) , feta al 1950. Els seus més de 450.000 negatius estan en mans de les seves filles Francine i Annette i es diu que no passa un dia sense que una foto de Doisneau no aparegui publicada o exhibida en algun lloc del món. 

.

Doisneau i Picasso

Doisneau n’és l’autor de les fotografies celebres que marcaren el segle XX, va retratà a Pablo Picasso en diverses ocasions. “Picasso et les pains” (Els Pans de Picasso) és una imatge presa al 1952.

Famós pel seu estil únic de fotografiar escenes de la vida quotidiana, aquest cop Doisneau va fer un joc entre el seu model i els panets que estan a la taula, simulant les mans de l’artista.

Fotògraf autodidacta, Robert Doisneau transformà en art la vida dels carres de París.

L’espai i temps Doisneau

Doisneau era un home petit i prim, no pesava més de 50 Kg i feia en prou feines el metro seixanta d’alçada. Amb la seva Rolleiflex i després amb la Leica caminava sense parar pels carrers de Paris i els seus suburbis, fotografiant el que coneixia i el que no, captant aquelles imatges que el sorprenien, per lo insòlites o quotidianes.

Sempre estava de broma, asseguren el que el coneixien, i animava a la gent a deixar-se fotografiar o simplement els atrapava, amb la càmera a l’alçada de la cintura. A través de la fotografia va aprendre a conèixer a l’home. Mai va ocultar ni rebutjà responsabilitats ètiques i assumí, els seus errors i les petites mentides. Criat a la pobresa, trobava en els ambients sordits de Paris un espai on es sentia còmode i li era fàcil captar l’amor, la passió, l’humor o l’humanitat de la gent.

Quan va començar, Doisneau només havia vist fotografies de Kertesz i Brassai. Era un socialitzador de la fotografia i si l’haguessin deixat les hagués regalat totes o compartit amb la gent. La seva fotografia és senzilla però de gran bellesa, efímera i fràgil, d’instants que només existeixen per uns moments i després desapareixen. No buscava l’instant decisiu, per ell el decisiu era combinar el personatge amb el seu espai i temps.

Obligat a ajupir el cap per mirar pel visor de la seva Rolleiflex, Doisneau se sentia còmode, i el gest, menys agressiu que amb una càmera convencional, li permetia expressar certa cortesia cap el fotografiat al l’haver d’ajupir el cap. Va tenir la Rolleiflex 39 anys, fins que va canviar per la Leica.

Doisneau va viure tota la seva vida modestament, al seu pis de sempre a Montrouge, a les afores de París, des del 1937 fins a la seva mort, envoltat de negatius mentre el seu món, a fora, s’extingia lentament. Per Doisneau la fotografia ho era tot, les vint-i-quatre hores del dia.

.

Us deixo un parell de vídeos en els que podeu veure part de l’obra de Doisneau. El primer el trobo magnífic, amb moltes de les fotografies que m’hagués agradat incloure i que simplement, per haver-ne tantes, no les he pogut incloure, a més la música de l’acordió et transporta a aquell París de la postguerra. El segon, és una curta narració de la seva vida per aquells que heu tingut més mandra de llegir l’article d’avui.

I a les següents galeries podeu trobar més detalls de la seva obra:

A la tenda Kowasa i al seu web podeu trobar un bon nombre de publicacions:



Robert Doisneau. Per a molts, juntament amb Cartier-Bresson i Brassaï, el gran fotògraf humanista de la fotografia de postguerra i influenciador de la fotografia del segle XX. Si es defineix la fotografia com una ‘actitud’ en front de la vida, Doisneau era aquesta actitud. Ell no era un artista clàssic, era un socialitzador de la fotografia. Fotògraf del carrer, la seva obsessió era immortalitzar un lloc i una època, sense cap pretensió artística. Una actitud i una manera d’entendre la fotografia que rares vegades tornarem a veure. Un mestre que no pot quedar esclau de la seva famosa fotografia i que reclama poder donar a conèixer tota la seva gran obra.


Fonts: Son molts els documents que parlen de Doisneau i a continuació en teniu un petit recull que he fet servir per construir l’article d’avui:

http://www.analitica.com/va/arte/dossier/2510395.asp

http://www.publico.es/culturas/285060/sabiamos/robert/doisneau

http://www.elmundo.es/magazine/num188/textos/25.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Doisneau

http://www.elpais.com/articulo/portada/Mucho/beso/elpepusoceps/20061119elpepspor_5/Tes

i alguna font més…

Bé amics, espero que hagueu après alguna cosa amb el fotògraf d’avui. La setmana vinent segur que ens tornarem a sorprendre…

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements