Alfred Stieglitz

La fotografia es meravellosa! Una forma d’expressió tan rica que passarem setmanes i setmanes veient fotògrafs totalment diferents amb visions de la realitats completament diferents. Ajuntar a Rodchenko i a Porter a la successió de la sèrie hauria d’haver-nos servit per descobrir dues maneres diferents d’entendre la fotografia.

La fotografia no es pot valorar simplement per la seva part morfològica, ni tan sols per la seva sintaxi o missatge sinó també per l’entorn històric. Conèixer al fotògraf, el seu temps i les seves influències és essencial per poder admirar una obra. Avui us he de demanar que fem un esforç, que potser no és ja necessari per a vosaltres, per a transportar-nos més de cent anys enrere. Amics, avui el gran: 23. Alfred Stieglitz

Neix a Hoboken, New Jersey,  al 1864, sí heu llegit bé, i és el fill gran d’una família jueva-alemanya que havia immigrat als Estats units. En aquella època el seu pare, Edward, era tinent de l’Armada però al poc temps va quedar exempt de participar en cap conflicte bèl·lic i se li va permetre estar a casa. Aquest és un fet important a la vida d’Alfred ja que la seva educació va ser seguida de molt aprop pel seu pare. Alfred va tenir 5 germans més, dos d’ells bessons, i es diu que, gelós d’ells, va buscar sempre un amic per poder-hi confiar i compartir l’amistat.

Al 1871 Stieglitz entrava al Charlier Institute, a Nova York, era bon estudiant i passava, amb la seva família, els estius al Llac George (Adirondack Mountains). Un any abans de la seva graduació els seus pares el van canviar a un Institut public, on hi ensenyava el seu oncle, allí Alfred  s’avorria, trobava els estudis massa fàcils i el seu pare veia que la única manera de donar-li una bona educació era en una escola alemanya, a Alemanya !

I efectivament, els Stieglitz, després de vendre els seus negocis, es van moure a Europa. A Alemanya Alfred continuà els seus estudis al Institut de Karlsruhe. Un any després Alfred comença a estudiar Enginyeria Mecànica a la Technische Hochschule a Berlín.

Berlín va ser la gran escola per a Stieglitz. Amb la bona paga que rebia del seu pare, Alfred va introduir-se en el fantàstic món de l’art i la cultura que Berlín oferia. Per casualitat es va apuntar a unes classes de Química de Hermann Wilhelm Vogel, un dels científics i desenvolupadors més importants a l’incipient món de la fotografia. Entre Vogel i els artistes que anava coneixent Stieglitz va començar a ser atret per la fotografia. Es va comprar la seva primera càmera i va començar a viatjar per Europa fent fotografies.

“La fotografia és realment tant subtil que es converteix en més real que la realitat”

Tot i la seva formació alemanya, Stieglitz és considerat un dels més grans fotògrafs americans de tots els temps, per alguns el més gran, la referència per a la fotografia moderna. Fotògraf per més de 50 anys, Stieglitz és un dels grans impulsors de la fotografia com a art, al nivell de la pintura i escultura. Format en el pictoralisme, Stieglitz va ser el gran impulsor de l’anomenada ‘fotografia directa‘, afegint a les capacitats pròpies de la pintura, com la composició, les de la fotografia, com profunditat de camp.

Stieglitz torna a Amèrica

Al 1884 la família Stiegliz torna a Amèrica però Alfred es queda a Alemanya. Durant aquest temps que es queda sol a Alemanya Alfred va recollint una de les més importants col·leccions privades de llibres de fotografia i fotògrafs europeus i americans. Al 1887 escriu el seu primer article sobre fotografia a una revista alemanya i a partir d’aquí col·labora regularment amb aquesta i altres revistes alemanyes i britàniques escrivint articles sobre tècnica i aspectes estètics de la fotografia.

Al mateix any presenta algunes fotografies a un concurs fotogràfic  de la revista anglesa ‘Amateur Photographer‘ i la seva ja famosa ‘The Last Joke, Bellagio‘ guanya el primer premi. La seva reputació comença a estendre’s per Alemanya i Anglaterra. És l’inici del gran Stieglitz.

Al 1890 els seus pares el criden per tornar a Amèrica per ajudar-los amb la tragèdia de la mort de la seva germana. Al principi no volia tornar però amb les amenaces del seu pare de que se li retiraria la paga finalment va accedir.

El Camera Club

Alfred es considerava un artista i de cap manera volia vendre les seves fotografies per guanyar diners. El seu pare va decidir posar-li un petit negoci de fotografia per veure si així es guanyava la vida però el seu poc interès pels negocis i els alts salaris que pagava als seus empleats feien del negoci una completa ruïna. Stieglitz va fer bons amics en el món de la fotografia i especialment amb l’editor de la revista ‘The American Amateur Photographer‘ i va començar a col·laborar-hi regularment i a presentar les seves fotografies en diversos concursos dels que obtenia sovint premis, el més important el de l’exposició del prestigiós Boston Camera Club.

En algun moment del 1892 Stieglitz va adquirir una càmera de plaques 4×5, més lleugera que l’anterior de 8×20 que requeria necessàriament un trípode. Amb la nova càmera va aconseguir les llegendàries fotografies de  “Winter, Fifth Avenue” i “The Terminal“. En aquest mateix any  se li va oferir ser co-editor de la revista ‘The American Amateur Photographer‘ i ràpidament va guanyar fama pels seus articles i opinions. Mesos després el seu pare el fa casar amb Emmeline Obermeyer, membre de la totpoderosa i rica família Obermeyer i que Alfred pràcticament ni coneixia. De la lluna de mel al 1894 per Europa es coneix una altra de les seves més importants fotografies, ‘A Venetian Canal‘.

Al 1896 Stieglitz aconsegueix ajuntar els dos prestigiosos clubs de fotografia de Nova York i crear el nou ‘Camera Club of New York‘. Aviat se li va oferir ser president tot i que ell va preferir quedar-se com a vice-president, ja que així podia dedicar-se més a organitzar les activitats del club enlloc de temes més administratius o financers. Una de les primeres coses que va fer va ser canviar el full de comunicació mensual al seus associats per una veritable revista i així al 1887 el primer número del ‘Camera Notes‘ apareixia, convertint-se amb la més especialitzada revista fotogràfica del món. En els propers anys Stieglitz publicà desenes d’articles i era al 1900 quan presentava amb entusiasme el naixement d’un nou fotògraf, Edward Steichen, originàriament pintor i que va traslladar bona part dels seus coneixements a la fotografia.  Steichen i Stieglitz van ser ja dos noms inseparables en el món de la fotografia.

Photo-Secession i Camera Work

Al 1902 Stieglitz va tenir dures confrontacions i problemes amb la gestió del Camera Club i totalment esgotat va haver de passar uns mesos de descans al llac George, on de petit passava els estius. A la tornada es va deslligar totalment del Camera Club i va treballar per fer una exposició fotogràfica que fos jutjada per fotògrafs i no per gent que no entenia de fotografia. Així va poder recollir desenes d’obres que batejà amb Photo-Secession. L’exposició es va inaugurar al 1902 al Arts Club i va ser tot un èxit.

Animat per l’èxit, impulsà una nova i independent publicació de fotografia, seguint els estàndards de Photo-Seccession. La nova revista l’anomenà Camera Work, en competència amb l’antiga Camera Notes, amb la clara intenció de ser la millor publicació d’aquell temps. Al desembre del 1902 Camera Work va veure la llum, amb articles, fotografies i informació sobre exposicions. Podem afirmar que Camera Work va ser la primera revista visual a la historia de la fotografia.


Al 1904 Stieglitz torna a caure malalt, exhaust i decideix anar a Europa amb la seva família. Van passar més d’un mes a Berlín i allí tornà a establir contacte amb fotògrafs alemanys. Havien marxat tots per que ell descansés i ell enviava a la família per Europa a fer turisme mentre ell es quedava a Berlín. De tornada als Estats Units fins i tot aprofità la parada a Londres per reunir-se amb els cercles fotogràfics londinencs.

A la tornada de nou als Estats Units, Stieglitz era ja la persona més reconeguda en el món de la fotografia. Al 1905 Steichen el va convèncer de fer una exposició en petits apartaments que estaven lliures on Steichen vivia. Així naixia “Little Galleries of the Photo-Secession“, una intimista exposició on va ajuntar gairebé 40 fotògrafs amb centenars de fotografies. Tot es va vendre i justament les de Steichen van suposar més de la meitat dels diners de totes les vendes.

Georgia O’Keeffe

Al 1906 una jove artista, Georgia O’Keeffe, mostra la seva col·lecció de dibuixos a Alfred i immediatament queda sorprès, tant és així, que Alfred sense demanar-li permís ni veure’s amb ella planeja fer una exposició de la seva obra a la galeria ‘291’. O’Keeffe se’n entera de que la seva obra està exposada a la galeria per un amic. Finalment es presenta a la galeria i demana explicacions a Stieglitz per exposar la seva obra sense permís, el resultat de la trobada és el que se’n diria ‘amor a primera vista’ per part d’Alfred, tot i que ella no li mostra cap interès.

Però Georgia coneix a un altre dels grans fotògrafs americans, Paul Strand, i comencen a intercanviar-se cartes d’amor. Quan Strand li comenta a Stieglitz aquest li respon que és ell el que està enamorat de Georgia. Sigui com sigui Strand va perdent interès i finalment Alfred li declara el seu amor a la O’Keeffe.

O’Keeffe és la musa que Stieglitz necessitava i Alfred la va fotografiar obsessivament entre el 1918 i el 1928, essent aquest el període més prolífic de la seva vida. Durant aquest període va produir més de 350 fotografies de Georgia O’Keeffe, de totes les maneres possibles, des de retrats a nus. És molt interessant la gairebé obsessió que tenia amb les seves mans i ja fos en retrats o amb fotografies directes les mans de la O’Keeffe representen una de les col·leccions més interessants de Stieglitz.

Stieglitz es divorcià de la seva dona Emmeline al 1918, després de que aquesta el sorprengués fotografiant a la O’Keeffe, amb la que definitivament va anar a viure. Es van casar al 1924.

Però aquest meravellós romanç s’havia de tòrcer i cap el 1930 Stieglitz va començar a fer fotografies a la jove heretera Dorothy Norman, que passaria a ser la gran rival per la O’Keeffe. Tant a les fotografies  de la Norman com a les de la O’Keeffe es pot apreciar com Stieglitz comença a experimentar amb fotografies de diferents parts del cos.

.

El 291

Al 1907 l’economia començava a trontollar i molts subscriptors de Camera Work es donaven de baixa i la Little Galleries of the Photo-Secession costava més diners que els que podia recaptar. Tot i els consells del seu pare Alfred continuava insistint en viatjar una vegada a l’any a Europa i per suposat allotjar-se als millors hotels.

A la seva estada a Europa no només Stieglitz era ja un dels fotògrafs més reconeguts sinó que a més pren una de les més famoses fotografies de la història, The Steerage (a l’esquerra). La fotografia la va revelar a Paris i la placa la va carregar amb ell durant tot el viatge per Europa. La fotografia però no la va publicar als Estats Units fins anys després. En aquest viatge a Europa Stieglitz va experimentar amb el procés fotogràfic de color de Lumière i les seves primeres fotografies a quatre colors les va publicar a Camera Work.

A la tornada als Estats Units no li van faltar els problemes amb la revista i finalment va haver de tancar la galeria Little Galleries i va reobrir una altra amb el nom de ‘291‘, el número de la 5ª Avinguda on es trobava la galeria. El canvi de nom té a veure amb la voluntat de trencar amb els conceptes de la fotografia clàssica i potser aquesta és l’època amb més controvèrsia de Stieglitz. A la galeria hi exposa pintures, dibuixos, escultures i fotografies.

Al 1909 el pare d’Alfred mor i rep com herència la respectable suma de 10.000$, Alfred aconsegueix estabilitzar-se financerament i inverteix bona part dels diners en mantenir la seva galeria i la publicació Camera Work durant els anys següents. Durant aquest període va conèixer a Marius de Zayas, un carismàtic artista mexicà, i aviat van ser col·legues íntims. De Zayas va introduir a Stieglitz en les noves tendències a Europa i poc a poc Stieglitz va anar abraçant les noves tendències.

Durant el 1911 i 1912 Stieglitz continua organitzant exposicions d’art modern al ‘291’ i promocionant nous artistes a les pàgines de Camera Work.  En aquest període està més interessant en l’art modern que no pas amb la fotografia i al número de l’estiu del 1912 hi dedica bona part de les pàgines a Matisse i Picasso.

Part del treball de Stieglitz en front del ‘291’ és revisar els centenars de fotografies que rep de joves fotògrafs. Al 1922 rep el portfoli d’una jove promesa, Edwart Weston.

El periode de la primera guerra mundial suposa per Stieglitz un major interès per la visió moderna de la fotografia, deixant el pictoralisme. Creu que aquesta tendència no pot seguir la pintura o escultura de l’època i que el pictoralisme no representa el futur. En part influenciat pel fotògraf Paul Strand, Stieglitz es va introduint en una nova visió de la fotografia i potencia l’obra de Strand amb exposicions al ‘291’ i pàgines especials al Camera Work. El 1917 representa la fi d’una etapa i el començament d’una de nova per Stieglitz. Ja sigui per les noves tendències o per l’efecte que la guerra té a la vida d’Alfred, d’origen alemany, aquest període és critic per Alfred i decideix trencar amb tot el passat i durant uns mesos tanca les portes del ‘291’ i deixa de publicar el Camera Work. La O’Keeffe entra a la seva vida.

The Intimate Gallery i An American Place

Estem ja al 1925 i en aquest any Stieglitz organitza a les Anderson Galleries la més gran exposició d’art americà de tots els temps. L’exposició té tan èxit que se li ofereix continuar-la a una de les sales de les Galeries Anderson, d’aquí que el nom que li poses fos el de ‘The Intimate Gallery‘. Al 1927 una jove anomenada Dorothy Norman visita la galeria i només entrar Stieglitz es fixa amb la jove. Un any després Stieglitz amb 64 anys i la Norman amb 22 es declaren amor mutu, per bé que en aquest moment sembla més un amor intel·lectual que físic, de fet la Norman estava casada i tenia un fill. La Norman visita la galeria pràcticament cada dia.

L’activitat de Stieglitz semblava no tenir fi i als 65 anys d’edat inaugura una nova galeria, ‘An American Place‘, que mantindria oberta fins a la seva mort. Els següents 16 anys es van exposar obres d’artistes com Paul Strand, entre altres amics seus per bé que la O’Keeffe tenia reservada al menys una vegada a l’any una exposició dels seus dibuixos. Stieglitz sempre la va recolzar i fins i tot defensar quan la seva obra era criticada. Durant aquesta època només es veien a l’estiu. Al 1936 Stieglitz retorna a les seves arrels fotogràfiques muntant una gran exposició fotogràfica d’un jove fotògraf, Ansel Adams, a Nova York. També va introduir a Elliot Porter a la societat fotogràfica amb una exposició monogràfica.

A la dècada dels 30 Alfred va fer una serie de fotografies de nus de la rica heretera Dorothy Norman (ja abans havia experimentat amb aquest estil i les fotografies de dalt son de la dona de Paul Strand i de Georgia O’Keeffe). La seva tècnica, la il·luminació o els fons utilitzats van tenir gran influència en les noves generacions de fotògrafs. El potencial de Stieglitz com a fotògraf ha estat simplement increïble.

Equivalents

Als anys 20 Stieglitz va prendre sistemàticament i durant una serie d’anys tot un conjunt de fotografies de núvols que no s’entenia massa bé perquè. Es diu però, que havia rebut un comentari de la seva fotografia dient que l’èxit el tenia gràcies al poder dels subjectes que fotografiava .Es veu que aquest comentari va indignar a Alfred i va decidir fotografiar els núvols per demostrar que la força de la seva fotografia no residia en el subjecte. Aquesta col·lecció la va anomenar ‘Equivalents‘ perquè les fotografies es podien mirar i girar qualsevol angle, que era equivalent. Va definir aquesta serie  com un intent per descobrir el que 40 anys dedicat a la fotografia li havien ensenyat. Era com escriure que era ell mitjançant els núvols.

Stieglitz volia demostrar que la seva fotografia no es podia reduir al seu contingut i va afirmar:

‘ …Escriure mitjançant els núvols la filosofia de la meva vida, mostrar que la meva fotografia no es pot reduir al contingut i temes,el arbres, els rostres, els interiors, ni a habilitats específiques, els núvols estan allà fora per a tots, fins ara no estan subjectes a impostos, son lliures… ‘

La teoria de l’equivalent

Semblava que els núvols de Stieglitz eren una mena d’excentricitat perdonable d’un gran geni, no? Doncs no, la Teoria de l’Equivalent ha estat determinant a la fotografia de la postguerra i ha tingut una gran influència en l’anomenada fotografia subjectiva. La intenció dels núvols, certament d’una forma encara primitiva, no era únicament la seva estètica ni tan sols els objectes que ens poden recordar sinó l’evocació de les experiències, del subconscient i dels sentiments propis que l’observador obté al observar-los.

.

Els darrers anys

La carrera fotogràfica de Stiegliz acaba al 1937 degut a la seva malaltia cardíaca. No vull pensar que hauria estat d’aquest geni si hagués viscut només 20 anys més. Durant els seus darrers deu anys els va passar a la seva casa del llac George i a Nova York, on hi tenia una cambra fosca. Morí al 1946 als 82 anys d’edat, tenint sempre al costat a la O’Keeffe.

Alfred Stieglitz (1864-1946) ha estat el personatge més important de la historia de les arts visuals a Amèrica. Probablement el més gran artista de tots els temps. Tota in¡fluència, tot estil acaba tenint el seu origen amb Stieglitz. L’impacte i la influència en la fotografia ha estat la més important de tota la història.

.

.

Material Audiovisual>

Avui us proposo un parell d’interessants vídeos, el primer un petit recull de la seva obra i el segon un curt documental començant per una de les seves primeres fotografies i fent un petit recorregut per la seva obra.

I a les següents galeries podeu trobar més detalls de la seva obra, només cal que cliqueu a cada un dels webs següents:

I was born in Hoboken, I am an American.  Photography is my passion.  The search for truth my obsession

(He nascut a Hoboken, sóc americà. la Fotografia és la meva passió. La cerca de la veritat és la meva obsessió)

Alfred Stieglitz. Si la fotografia del segle XX té un punt de referència, aquest és Stieglitz. Màxim impulsor de l’art al primer terç del segle passat a Amèrica, Stieglitz va ser l’artífex d’elevar la fotografia a categoria d’art, primer amb el pictoralisme i més tard, veient les possibilitats de la fotografia, de la fotografia directa o pura. Stieglitz ha suposat la més gran influència a la fotografia moderna post primera guerra mundial i un referent per totes les generacions de fotògrafs. Si la fotografia moderna existeix és en bona part gràcies a Alfred Stieglitz. El més gran entre els grans.

.

Fonts: No us enganyaré, m’ha costat molt, hores i hores per poder recollir informació i adaptar-la al format d’aquest article. Bàsicament he fet servir:

http://www.answers.com/topic/alfred-stieglitz

http://sexualityinart.wordpress.com/2007/07/27/alfred-stieglitz-artistic-sensibilities-ahead-of-his-time/

http://mariagimenez.wordpress.com/2008/09/07/alfred-stieglitz/

http://paseosfotograficos.wordpress.com/2009/07/17/equivalents-las-nubes-de-alfred-stieglitz/

http://www.masters-of-photography.com/S/stieglitz/stieglitz_dancing_trees_full.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Alfred_Stieglitz

i alguna font més…

Ara el treball es vostre….

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

 

 

 

.

 

 

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements