Woyzeck

Proposo avui un fragment de “Wozzeck” una òpera d’Alban Berg.
Sé que avui serà difícil i complicat, sé que potser ni acabareu l’audició… en sóc conscient doncs avui us mostro un fragment d’una òpera francament difícil d’escoltar. Jo la primera vegada que la vaig anar a sentir, conscient del que anava a veure, m’havia preparat abans llegint l’obra de Büchner, obra de teatre d’on és tret el llibret (el títol original de l’obra és Woyzeck i es va canviar per un error d’edició), i si més no, l’estat d’ànim el tenia preparat. Wozzeck és una tragèdia social, una exposició de la soledat i el desampar de l’ésser humà, un crit contra la pobresa material a la que li segueix fatalment la mutilació de l’esperit. Imagineu com ha de ser la música per reflectir tot això.
Intentaré ser el més entenedora possible per que pugueu gaudir d’aquesta música que crec que va més enllà de la bellesa per entrar en l’estat psíquic i mental de l’autor. Pot la música ser bella i melodiosa quan l’estat psíquic que es vol transmetre és malaltís, depressiu o violent? Crec que no, crec que cal moure i remoure per dins a l’oient, posant-lo en un estat emocional semblant al protagonista i això la música pot aconseguir-ho vertiginosament, tot i que segurament caldrà buscar i trobar altres llenguatges i formes diferents a com fins ara.

Però parlem primer una mica del llenguatge musical, què li està passant en aquesta època. Com pot Alban Berg passar dels Sieben frühe lieder que escoltàvem fa un mes a compondre després aquesta òpera?
Doncs bé,  la clau és la crisi… la crisi de les idees i del llenguatge musical. Hi ha períodes crítics al llarg de la història del llenguatge musical, són períodes de renovació en els quals cauen les velles estructures i en sorgeixen d’altres completament noves. Així doncs, apareixen realitats noves que clamen ser explicades i interpretades.
Quan en el segle XIX, el llenguatge harmònic es va anar complicant a l’introduir els musics cada vegada més excepcions, violant cada vegada més les lleis tradicionals de composició, quan van anar apareixent els primers estudis seriosos sobre música antiga i oriental (músiques construïdes sobre altres sistemes), van començar a aparèixer els primers dubtes sobre el llenguatge tradicional i la seva indiscutible naturalitat i racionalitat. Poc a poc es va anar desmitificant la tradició occidental i va haver d’anar afrontant el problema del valor de la tonalitat i l’estructura del llenguatge musical.
Tot això va portar a l’abandonament de l’harmonia tonal i en conseqüència a l’abandonament de l’estructura formal que garantia l’ordre i la comprensibilitat de qualsevol obra musical. Tret tot això, la música es va trobar davant d’infinites possibilitats i combinacions sonores, i el músic es va fer l’amo d’una il·limitada llibertat o, potser, del caos. La música passava a ser una altra cosa, ja no s’expressa bellesa ni racionalitat, ara ens acostem més al camp de la filosofia i inclús si m’ho deixeu dir, de la metafísica.

Bé, crec que calia explicar una mica i entendre per que la música, l’art en definitiva, canvia d’una manera tan profunda. Sols així podrem entrar de ple en l’obra escollida avui.

L’òpera va ser composta entre el 1914 i el 1922 i es va estrenar el 14 de desembre del 1925.
Wozzeck doncs, és una obra atonal. Alban Berg va escriure aquesta obra amb una tonalitat lliure per a poder expressar les profunditats emocionals i els complexos caràcters dels personatges del drama. Així, Berg, no sols aconsegueix expressar a través de l’ atonalitat la bogeria,  si no també el  tema de l’amor, de la humanitat i de la lluita de la gent normal per la dignitat davant de la brutalitat, la humiliació i l’abús.
L’acció es desenvolupa en una ciutat alemanya a principis del segle XIX. Wozzeck és un soldat infeliç que fa un temps viu amb Marie, amb la que té un fill.

Personatges:
Wozzeck (un soldat), Marie (la seva parella), el fill d’ambdós, el Capità, Andrés (un altre soldat), el Doctor, Magret (prostituta, veïna de Marie), el Tambor Major, dos obrers, un boig.

El fragment que escoltarem serà quan Wozzeck està a la llacuna amb Marie i la mata amb el ganivet. Impressionant el crit de Marie i la tensió de tot el fragment que ens fa estar amb l’angoixa dels sentiments d’un i altre personatges amb el terrible desenllaç. Música absolutament violenta que ens deixa perplexos i amb un estat anímic difícil de pair.

Aquí us deixo el final del diàleg entre ells dos.

Wozzeck-Tens fred Marie? I tot i així ets tan calenta. Que calents tens els llavis! Càlid alè de ramera! I encara donaria el paradís a canvi de besar-los freqüentment. Tens fred? Quan s’està gelat un ja no sent el fred. Tu no tindràs fred amb la rosada del matí…
Marie– Què dius?
Wozzeck– Res.
Marie– Que vermella està la lluna!
Wozzeck– Com una espasa sagnant.
Marie– Què vols fer? Estàs tan pàlid!… socors, socorrs!

Escoltem la versió amb Wozzeck: Dale Duesing i  Marie: Kristine Ciesinski.

Sinopsi:



<<< Veure tota la serie ‘El Lied’

.

tf-1

Advertisements