Disc de la setmana: Victor de Diego “Iratxo”

Jazz de la terra amb el saxofonista basc Víctor de Diego (1964), de formació clàssica s’interessa aviat per el món del jazz. Per això es trasllada a Barcelona , únic lloc del Estat on fa 17 anys, podia trobar una escola on aprendre els racons del jazz “El tallers de musics”.

Ho he pogut escoltar en diferents projectes, amb el seu quartet, amb el seu germà (Juan de Diego/trompetista) com de Diego Brothers, formant part de las big band del Taller de Músic i la de Terrassa, i acompanyant a grans músics com Jordi Bonell, Lluis Vidal, Jordi Rossy, Idrish Muhammad… fins i tot continua amb la clàssica (Orquestra simfònica de Bilbao, el Ballet Contemporani de Barcelona i l’orquestra del teatre lliure).

Sempre m’ha semblat un saxofonista honest, amb molt bona tècnica i que transmet sentiment. Manté una estètica molt clara, en concret, dintre del be-bop i particularment amb el repertori de la discogràfica Blue Note dels anys 60, música desenfadada, senzilla , divertida fins i tot. No ens equivoquem no cal associar tradició a que fas música antiga, en Víctor fa un treball que neix del be-bop però no deixa d’innovar i fins i tot últimament esta dintre de la avantguarda.

Em deixo d’històries i us presentaré el disc de aquesta setmana és diu “Iratxo” (2002), Què vol dir Iratxo, “follet” però simplement és el nom del bar d’un familiar en Plentzia (indret dels seus primers directes).

Anècdotes a part, aquest disc suposa un proces d’evolució envers dels seus treballs anteriors, estàndards amb alguna composició pròpia. És en aquest disc on el protagonista principal és la seva música, creacions pròpies que sense cap dubta piquen ben alt.

Artista

Victor de Diego

Àlbum Iratxo
Cançó que escoltes Sousse

Ens trobem davant d’un quartet; Victor s’encarrega dels saxos, tenor i soprano, en Jordi Bonell a la guitarra, Rai Ferrer al contrabaix i la bateria David Gomez.

L’interacció que en el món del jazz és essencial, en aquest disc és absoluta. Bon treball de composició i el repartiment de temps reflex-en una forma de entendre el llenguatge que ens proposa, em fa definir-lo com d’estètica contemporània, no trobarem swing , però si composicions que filtre-ixen amb sons funky, d’altres plenes de melangia, gotes de ritmes llatins fins arribar a un joc d’improvisació sense límits en “Escolapios al recreo”.

Però el que més m’agrada es deixar-me seduir per quatre músics, genials improvisadors que creen a cada nota, quatre músics plens de maduresa sonora, un plaer escoltar-lo.

.

Ara que arriba l’estiu us deixo penjats els programes del festivals de jazz més important que és fan arreu de l’estat, per si us pot interessar.

Clikar per veure el programa.

Si teniu interès en escoltar aquest disc només me l’heu de demanar i el podem compartir. Agrairia que escrivíssiu als comentaris el que us ha semblat.

<<< Veure tota la sèrie ‘Disc de la setmana’

.

toiesmesarticles peu2
Advertisements