Edward Steichen

La setmana passada explicàvem com el nom de Stieglitz quedava unit al d’un altre fotògraf a la història de la fotografia. Pot un deixeble superar al seu mestre?

Doncs avui ho descobrirem… Realment crec que em costarà expressar-vos l’impacte que el fotògraf d’avui ha tingut al món de  la fotografia. Si Stieglitz revolucionava la forma en que s’entenia la fotografia, el d’avui desenvolupa de forma magistral el camí iniciat pel gran mestre de la setmana passada. Recordeu que dèiem què hauria passat si Stieglitz hagués pogut viure 20 anys més? Doncs avui ho descobrirem. Preparem-nos per conèixer l’extraordinària obra de : 24. Edward Steichen

Nascut a Bivange, Luxemburg, al 1879, Steichen ha estat probablement el més aclamat i millor pagat fotògraf de la historia de la fotografia. La seva carrera s’estén en més de 75 anys de dedicació i acabarà seguint dues tendències ben diferents, l’impressionisme i el realisme. Explorador nat del que la fotografia podia donar, Steichen ens ha deixat una col·lecció increïble de retrats, paisatges, natura morta, escenes de teatre i fotografia de guerra.  Als 76 anys acaba sent el director del Museum of Modern Art (MoMA), organitzant la més famosa exposició fotogràfica de la història: The Family of Man.

Éduard Jean Steichen, tal i com es deia Edward, va néixer a un petit poble de Luxemburg i quan tenia només 1 any el seu pare va immigrar als Estats Units. La seva mare es va fer càrrec d’Edward i va esperar fins que el seu marit s’assentés a Chicago. Això passava al 1881 i tota la resta de la família va acabar a Chicago. Més tard, amb la seva germana, ja nascuda a Amèrica, tots es van moure a Milwaukee al 1889, quan Edward tenia 10 anys.

Quan tenia 15 anys Steichen va tenir la sort d’entrar com a aprenent de litografia a la American Fine Art Company of Milwaukee. Allí va aprendre a dibuixar i a pintar, visitant freqüentment una tenda de fotografia que tenia al costat de la feina i va acabar comprant-se la seva primera càmera, una Kodak. Al 1895 amb els seus amics, Steichen va llogar un petit estudi a Milwaukee que ells mateixos van anomenar The Milwaukee Art Students League (La lliga d’estudiants d’art de Milwaukee).

Steichen va aconseguir la nacionalitat americana al 1900, quan tenia 21 anys, i va canviar-se el nom a ‘Edward’, tot i que va continuar signant com ‘Eduard’ fins el final de la primera guerra mundial.

“Photography is a major force in explaining man to man”

Aquesta frase cèlebre de Steichen ens dona una idea de com entenia la fotografia i què és el que va perseguir al llarg de tota la seva vida: comunicar.

La primera etapa (-1914)

En un dels seus primers viatges a Perís, Steichen va fer escala a Nova York i va conèixer a Alfred Stieglitz, l’impulsor de la tendència avantguardista americana (avant-garde) en fotografia. Va ser l’inici d’una llarga i tumultuosa amistat. A Paris, Steichen va deixar els estudis de dibuix i es va embarcar en una serie de fotografies anomenades ‘Great Man‘, començant així la seva carrera com a gran retratista, entre les que es troben les de Auguste Rodin. No exempt de tota mena de critiques, li deien ‘enfant terrible‘ de la fotografia’, Steichen va decidir tornar a Nova York i obrir un estudi de fotografia.

Va formar part en la creació de Photo Secession, un moviment que, segons Stieglitz, era una secessió de l’acceptada idea que es tenia de la fotografia. Steichen va se el més actiu fotògraf a la revista creada per Stieglitz, ‘Camera Work’. Camera Work va ser la gran revista americana de fotografia i el seu èxit venia en un moment àlgid del pictoralisme, el moviment que emfatitzava les qualitats de la pintura a partir de les tècniques fotogràfiques i intentava buscar un lloc a la fotografia entre les diferents disciplines de l’art. Finalment, al 1905, Steichen va convèncer a Steiglitz per obrir les ja conegudes  “The Little Galleries of the Photo-Secession” al seu bloc d’apartaments de Nova York. Aquest espai, com llegíem la setmana passada, es convertiria en la famosa Galería ‘291’.

Al 1906 Steichen torna a París i participa en una demostració del germans Lumière de seu revolucionari procés de la fotografia en color. A París es va trobar amb Toulouse-Lautrec, Renoir, Manet, Cézanne, Matisse, Picasso, Brancusi i Rodin, les obres de tots ells van acabar exhibides al ‘291’. Un parell d’anys més tard Steichen i la seva família va començar a passar els estius prop de Paris, d’on va començar la seva passió per l’horticultura. Finalment al 1914, al començar la guerra, tornà a Nova York on ja la revista ‘Camera Work’ havia deixat de publicar-se i el grup Photo-Secession s’havia ja dissolt. Era el final del pictoralisme.

El final de l’etapa Stieglitz

Al 1917, després d’unes discussions amb Stieglitz que havien de ser definitives, Steichen accepta el treball de fotògraf per les ‘Air Force’  americanes. Les restriccions tècniques d’aquest tipus de fotografia aviat van fer desistir a Steichen de mantenir la seva estètica pictòrica. Al final de la guerra Steichen va tornar sol a la casa de les afores de París i va considerar aquest període com el seu segon aprenentatge en fotografia. Es va dedicar a fer fotografies de plantes i objectes. Al 1923 però, fart de no poder viure de les seves pintures i fotografies, va tornar a Nova York.

Els anys Condé Nast

Al 1923 ja a Nova York,  Condé Nast li va oferir el càrrec de Cap de Fotografia de la revista de moda Vogue i de la revista de societat Vanity Fair. Actors, directors de cinema, escriptors, atletes i polítics van ser fotografiats per Steichen. En aquesta època, probablement la de més èxit i esplendor a la seva carrera, Steichen es va implicar activament a la revista i dissenyà el format i la forma en com les seves fotografies podien complementar el text escrit.


A la vegada que signava amb Condé Nast, a Steichen  se li va oferir un contracte en exclusiva amb l’agència de publicitat J. Walter Thompson , per la qual van aparèixer innumerables fotografies de Steichen regularment a la premsa gràfica durant les dècades de 1920 i 1930.
Mentre que els tres grans fotògrafs de l’època, Alfred Stieglitz, Paul Strand i Walker Evans,  criticaven obertament el treball de Steichen, aquest va continuar compaginant la fotografia comercial i creativa. Era l’inici de l’era consumista americana, amb l’aparició de les revistes del sector que mitjançant la fotografia comercial mostraven el seu poder persuasiu.

Steichen va ser el creador d’un nou estila  a la Fotografia de Moda, que fins aleshores havia estat massa pictoralista, endarrerida en respecte a les noves tendències. Steichen, i la seva natural tendència eclèctica,  va ser el traductor que es buscava per convertir l’alta costura en art fotogràfic. La seva influència es pot veure en els millors fotògrafs de moda del segle passat, Horst P. Horst, Richard Avedon, Robert Mapplethorpe o Bruce Weber.

La llista de retrats fets per Steichen és inacabable. D’entre els milers de fotografies podem trobar les dels directors de cinema Cecil B. De Mille, Ernst Lubitsch, Irving Thalberg, Josef von Sternberg i Walt Disney. Actors com Gary Cooper, Maurice Chevalier, Harold Lloyd, W.C. Fields i Rodolfo Valentino. D’entre les actrius, Shirley Temple, Gloria Swanson, Claudette Colbert, Marlene Dietrich i Fay Wray. Pintors com Henri Matisse i Georges Rouault, els escriptors Thomas Mann, George Bernard Shaw, W.B. Yeats, … Els músics Igor Stravinsky, Leopold Schakowsky, Vladimir Horowitz i George Gershwin. O homes d’estat com Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Herbert Hoover;. Esportistes, periodistes,… D’entre tots ells vull destacar la meravellosa serie de  la Greta Garbo (A la dreta, una de les fotografies fetes al 1928)

La més gran de totes les dives


Al 1924 Gloria Swanson era la més important actriu de cinema. A la pantalla la Swanson era la imatge de la dona exòtica, misteriosa i a vegades ‘dona fatal’.  En canvi fora de les pantalles era una dona franca, vergonyosa i hàbil en els negocis. Segons Steichen, la Swanson era el model de la dona moderna i alliberada. El secret de la Swanson, la seva connexió amb l’audiència, li va permetre tenir una llarga carrera a Hollywood.

La Swanson va ser fotografiada multitud de vegades, gairebé sempre en relació a les seves pel·lícules i Steichen no va ser el primer en fer-li un retrat, però probablement sí els més provocatius. Al final de la sessió fotogràfica Steichen li va proposar que es poses el vel de ‘puntilla’. La Swanson va entendre el perquè immediatament.

La fotografia, probablement una de les més famoses de Steichen, alinea de forma simètrica les faccions de la Swanson amb la anti-simetria del vel. El resultat és una fotografia provocativa on representa la Swanson d’una forma misteriosa, glamurosa, salvatge i gairebé letal. Una fotografia extraordinària.

Ja posats, us he de recomanar per ami una de les millors pel·lícules de la historia: Sunset Bulevard (El Crepúsculo De Los Dioses) estrenada al 1950 del director de cinema de Billy Wilder i on la Swanson n’és la protagonista.

.

La Segona Guerra Mundial

Al 1938, Steichen va deixar la fotografia comercial. Es va retirar a una granja que havia adquirit a Connecticut  i passava bona part dels eu temps cultivant flors. Al 1936, el MoMA li va donar finalment carta blanca durant 8 anys per tenir la seva pròpia exposició, la primera i més gran exposició de flors que havia exhibit el museu. En aquest any va intentar provar amb la fotografia documental a Mèxic amb una càmera de 35 mm i experimentant amb les pel·lícules Kodachrome.
Steichen ja tenia 60 anys quan va acabar la segona guerra mundial, uns anys abans però, al 1941, havia organitzat pel MoMa l’exposició ‘Road to Victory‘, una de les moltes exposicions que el MoMA faria al voltant del món. Això demostrava la importància que el MoMA concedia a la fotografia i el seu poder de comunicació.

Els darrers anys

Al 1946, Steichen va ser nombrat director de fotografia del MoMA, tot i l’oposició un bon amic nostre, Ansel Adams, que criticava l’interès comercial per la fotografia que demostrava Steichen. Durant aquest període Steichen organitzà 46 exposicions, moltes de les quals van fer tours pels  Estats units, Europa o Japó. Un any abans d’organitzar la seva pròpia exposició retrospectiva Steichen es va retirar definitivament a la seva granja de Connecticut. Allí va morir al 1973.

La seva gran exposició es va dir The Family of Man i va ser el resultat de més de tres anys de treball per Europa i els Estats Units. Ell i els seus ajudants van recollir més d’un milió de fotografies de tot el món, exposant-ne finalment 503 de 68 països i 273 fotògrafs (veure portada del llibre). La seva idea original era promoure la solidaritat entre pobles a partir de l’exhibició de fotografies de tort el món. Els visitants s’havien de moure per una mena d’estructura laberíntica on els tamanys de les fotografies penjades variava constantment. Mentre que la narrativa era lineal, seguint l’evolució de l’existència humana, el recorregut era circular, reflectint la naturalesa cíclica de la vida. Tot i les crítiques cap a Steichen per la seva visió simplista i sentimental l’exposició va ser tot un èxit. Després de la presentació al 1955 a Nova York l’exposició viatjà a més de  30 països, des del 1955 al 1962. Avui encara es pot veure al Castell de Clervaux a Luxembourg.

La foto més cara del món (fins el 2006)

Fa poc més de 4 anys, al 2006, podíem llegir com la casa de subhastes de Nova York, Sotheby’s, havia venut una fotografia d’Edward Steichen del 1904 per 2,9 milions de dòlars. Aquesta xifra dobla la quantitat pagada mai per una fotografia en una subhasta pública. Aquesta informació apareguda a El País 15/02/2006 ja no és correcta i al 2007 es va tornar a batre el rècord (podeu veure la llista de fotografies més cares).

La fotografia ‘The Pond-Moonlight‘, de 41 per 48 cm, va ser presa per Steichen al 1904 a Mamaroneck, New York, prop de la casa del seu amic i critic d’art Charles Caffin. A la foto es pot veure un bosc i un estany amb la sortida de lluna al fons. La fotografia sembla en color però realment era un experiment del procés d’autocromía dels Lumière, i és un tricolor. Steichen va aconseguir el color en un complexe procés de revelat a partir d’aplicar capes de resina sensibles a la llum directament al paper fotogràfic. Al 1904 pocs fotògrafs havien experimentat amb aquest nou procés i com a conseqüència del tan manual procés de construir les capes de resina les còpies fetes van resultar ben diferents. Avui es coneixen només tres fotografies positivades per Steichen a partir d’aquell mateix negatiu, les altres dues fotografies es troben en diferents museus.

Edward Steichen, el fundador de la fotografia de moda moderna


Steichen es reconegut com el pare de la fotografia de moda. Ell mateix reconeixia que el món de l’alta costura era també una forma d’expressió artística: ‘La meva contribució al món de la moda ha estat fer-lo el més realista possible.. em va semblar que quan una gran modista com Madeleine Vionnet crea un vestit, te dret a una presentació tan digna com el mateix vestit i he seleccionat a les models que els vesteixen..

Tot i les restriccions de l’època i les condicions de llum que podia reproduir al seu estudi, el cert és que els resultats van ser revolucionaris, fent ús, a diferència dels fotògrafs de l’època, de la il·luminació artificial, que en aquell temps requeria una gran preparació i es necessitava molta gent per preparar una sessió d’estudi. Es parla que en aquell moment Steichen va deixar de ser un artista individual per convertir-se en una ‘companyia’.

A més de trencar les normes de la fotografia de moda que s’havia vist fins el moment, Steichen aportà elaborats escenaris. Sempre les models es situaven al centre de la fotografia però les seves línies i contorns es barrejaven amb les altres peces, mobles, cortines,… Molt sovint el vestuari de la model era només un detall dintre de tota la composició. Podeu veure fotografies de l’anomenada ‘High-fashion‘ en aquest link.

.

La carrera fotogràfica de Steichen pot dividir-se en tres grans etapes: El període Pictoralista (fins a la Primera Guerra Mundial), amb els seus nus, retrats i paisatges profundament simbòlics, el Període Realista (entre guerres), caracteritzat pels objectes, l’era industrial  i la gran força i claredat i el Període Expositiu (després de la Segona Guerra Mundial) on es dedica tot el seu talent a la producció d’exposicions.

.

Avui també us proposo un parell d’interessants vídeos, cordeu-vos el cinturó i viatgem una estona pel meravellós món de Steichen:

I a les següents galeries podeu trobar més detalls de la seva obra, només cal que cliqueu a cada un dels webs següents:

Steichen és una de les figures més prolífiques, influents i controvertides de la historia de la fotografia. Va dir-se d’ell que era el ‘millor fotògraf viu’ i fins i tot ‘el millor fotògraf de tots els temps’.

Tot i els seus grans detractors, no es pot negar l’extraordinari llegat que ens deixat. Pocs van provocar la creació d’un  nou verb: ‘steichenitzat’, quan algú aconseguia ser fotografiat per Steichen es deia que havia estat ‘steichenized’ (en anglès).


Fonts: De nou m’he basat en articles en anglès que m’han permès fer una composició abreujada de la seva biografia i obra:

http://en.wikipedia.org/wiki/Edward_Steichen

http://www.answers.com/topic/edward-steichen

http://www.floresyplantas.net/flores-y-plantas-en-el-arte/edward-steichen-maestro-de-la-fotografia/

http://www.fep-paris.org/steichen-condenast.html

http://www.jeudepaume.org/?page=document&idArt=419&lieu=7&idDoc=438

http://venetianred.net/2009/09/09/a-history-of-lace-in-seven-portraits-gloria-swanson/

i alguna font més…

Ara us convido a steichenitzar-vos una mica…..

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements