Cristina García Rodero

Començàvem la serie amb una fotògrafa actual, Annie Leibovitz, i avui, a un quart del camí que volem recórrer, m’ha semblat que havíem de fer una parada en aquesta serie per conèixer als clàssics i dedicar-nos de nou a una artista contemporània, sí, ‘una’, perquè la d’avui és sens dubte la fotògrafa espanyola més important de la història de la fotografia.

Avui podrem admirar l’obra d’una gran artista i emocionar-nos amb el que és capaç de fer aquesta gran dona. Avui, sense entrar en l’estudi biogràfic habitual, us presentaré, més amb imatges que amb paraules, la magnífica obra de : 25. Cristina García Rodero

Neix a Puertollano (Ciudad Real) al 1949. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid al 1972. S’inicia a la fotografia en aquella època als àmbits universitaris, dedicant-se a l’activitat de la fotografia a la vegada que la de la docència, primer a la ‘Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos en Madrid‘ i després com a professora a la Facultat de Belles Arts de la Complutense de Madrid, exercint aquesta activitat fins fa ben poc.

Cristina G. Rodero està considerada avui com una de les fotògrafs més importants i de transcendència creativa a Espanya. Sense abandonar mai la docència, García Rodero no ha parat mai d’investigar totes les manifestacions populars, celebracions o festes, paganes o religioses.

La seva entrada al món selecte dels grans mestres de la fotografia la va aconseguir amb la seva obra ‘España Oculta‘ (Lunwerg, 1989), la qual ha acumulat nombrosos premis entre el que destaca l’otorgat per la Fundació Eugene Smith de Nova York.
Membre de l’agència Magnum Photos des de 2005, Cristina García Rodero es troba immersa des de fa uns anys en un projecte personal anomenat ‘Entre el cielo y la tierra‘, un projecte ple de festivals de música, erotisme i sexe, llocs per a divertir-se o estimar-se. La seva trajectòria, entre la que trobem dos dels seus grans projectes, el de ‘España Oculta‘ i els ‘Rituals d’Haití‘ avalen a l’artista.

Els seus premis son tants com exposicions realitzades i al nostre país destacaria el ‘Premi Planeta de Fotografia‘, al 1983, els quatre premis consecutius de ‘Millor fotògraf de l’any‘, otorgat entre el 1988 i el 1991 per la revista ‘Foto Profesional‘ i el Premi Nacional de Fotografia al 1996.

“Creo que enseñar fotografía debería de ser tan importante como enseñar idiomas o acceder a un carnet de conducir…”

España Oculta (1989)

El projecte de ‘España Oculta’ va tardar més de 10 anys en acabar-lo i al 1989 l’editorial Lunwnwerg publicava el que havia de ser un dels llibres de fotografia més importants dels darrers anys.

El llibre ha estat guanyador del Premi al Llibre de l’any al Festival de fotografia d’Arlés, guanyant el mateix any el premi de la Fundació Eugene Smith de Nova York. Un  llibre d’un extraordinari valor documental i antropològic, però també artístic degut a la increïble qualitat de les fotografies. Una Espanya profunda que recull en imatges màgiques, misterioses i subtils la gent dels pobles, recorrent la geografia espanyola impregnant d’essència les seves fotografies.

“Intenté fotografiar el alma misteriosa, verdadera y mágica de la España popular con su pasión, su amor, humor, ternura, rabia, dolor, con su verdad, y los momentos más intensos, y plenos de la vida de los personajes, tan simples como irresistibles, con toda su fuerza interior, en un desafío personal que me dio fuerza y comprensión, y en el cual invertí mi corazón” (font)

Per a Cristina García Rodero el més important a la seva fotografia és captar als éssers humans, les seves creences, festes i activitats en un marc popular i tradicional. Aquest projecte reflecteix els elements tradicionals de la festa en un to enigmàtic, burlesc i terrorífic i a la vegada la més pura expressió de la fe religiosa. Aquesta recopilació és una gran obra gràfica del folklore espanyol. (font)

L’exposició ‘España oculta’ ha passat per multitud d’espais: Museo de Arte Contemporáneo a Madrid, Encuentros fotográficos de Arlés, Carcasona i Braga, Fotofest’90 a Houston, Photographers’ Gallery a Londres, Diaframma a Milà, Photokina a Colònia, Zentrum fur Audiovisuelle Medien a  Sttutgart, Münchner Stadtmuseum a Munich, Museu Álvarez Bravo d’Oaxaca o el Museu de Bellas Artes de Caracas.

Rituales en Haití (2001)

Tot el misteri al voltant de la religió i els seus ritus i tradicions  a Haití ha estat  tema per la literatura, el cinema i per la cultura popular durant dècades. Cristica G. Rodero, amb l’experiència del seu anterior treball, on ja havia treballat les tradicions populars i la religió a Espanya, va adquirir renom internacional. La Rodero, amb el seu viatge a Haití, desenvolupa un projecte que va més enllà del que podíem conèixer de les gents d’aquell país.  Les imatges que ens presenta ens permeten entendre el poder que té la religió a les ments dels seus practicants. És un treball documental impressionant.

El treball és gràficament intens i quedes sobtat pel realisme de les imatges. G. Rodero però no intenta jutjar aquella cultura i tradicions, evitant tot tipus d’etnocentrisme. Les fotografies s’introdueixen al lector amb petites notes que descriuen els llocs on s’han pres les fotografies però el cert és que les fotografies no necessiten introducció i amb la seva força i claredat semblen parlar per elles mateixes.

“De repente, me encontré en Haití, con ese pueblo que tanto ha sufrido. Ellos fueron los primeros negros en América que se liberaron de la esclavitud y lo están pagando con esa serie de gobernantes que les hacen la vida imposible. Me quedé muy impresionada con el vudú, la religión en la que se refugian, que el hombre blanco, el americano, se ha ocupado de desprestigiar. Son un pueblo luchador y muy rico, y también muy sufriente y muy artístico. Con ellos pude retratar mis obsesiones: las dualidades. Existe una porque existe la otra: lo natural y lo sobrenatural, lo religioso y lo pagano, la vida y la muerte, el cuerpo y el alma. Espero que esa impronta esté presente en mi obra”.

García Rodero també ha viatjat a Cuba des del 1997. Hi va anar a propòsit del viatge del papa Joan Pau II en un intent de captar la religiositat de les gents de l’illa però ha acabat convertint-se en una mena d’obsessió. Hi ha tornat per la cerimònia d’inhumació de les restes de Che Guevara a Santa Clara, 30 anys després de la seva mort a Bolívia. Hi ha cobert episodis com la tornada de les restes de Tania La Guerrillera, la peregrinació de ‘San Lázaro’ o la commemoració dels 40 anys de la revolució..

María Lionza

María Lionza és el personatge central d’un dels cultes més importants a Veneçuela. El seu culte és una barreja de creences africanes, indígenes i catòliques, semblants a la santeria caribenya. Considerada la Deessa de la natura, amor, pau i harmonia, Maria Lionza té seguidors en molts racons de Veneçuela, des d’àrees rurals fins a barris de la moderna Caracas, on es pot trobar una estàtua en honor seu.

María Lionza, ‘la Deessa dels ulls d’aigua‘, és el nom de l’exposició que García Rodero organitzà  al 2008 a la sala Alcalá 31 de Madrid. Més de 100 imatges al voltant de la figura de María Lionza. el mític personatge que es remunta a l’època prèvia a l’arribada dels espanyols al segle XV.

Han estat 10 anys de treballs per poder muntar aquesta exposició, amb fotografies de la muntanya de Sorte, a l’estat de Yaracuy a Veneçuela, el centre de culte més important a María Lionza. En aquests anys o als mesos d’octubre o per setmana santa no hi ha faltat a la muntanya de Sorte, ja que son les èpoques on es concentren més nombre de fidels. Segons G. Rodero, la majoria d’aquestes fotografies son inèdites.  “Éste es un culto único“, afirmà la Rodero.

G. Rodero sempre ha mostrat respecte per les diverses creences que ha fotografiat, per bé que no les comparteixi. “Es complicado involucrarte cuando no crees en el espiritismo“. En aquesta ocasió la Rodero ha intentat mostrar el ‘poder de la fe’. (El Mundo, 07/06/2008)

Font: http://www.magnumphotos.com/CorexDoc/MAG/CC/SP/PRESS/MariaLionza.pdf

.

La trajectòria de G. Rodero

La trajectòria de la Rodero ha estat plena de premis,de tots els que hem anat comentant encara cal afegir el World Press Photo, a la categoria d’art, al 1993, o el premi Forum Iberoamericano de Fotografía de l’Havana, al 1996, el FotoGramPrix de Barcelona, al 1997, el  PhotoEspaña 2000 o el Premio Godó de Fotoperiodismo 2000 concedit per la Fundació Comte de Barcelona, entre altres.

El nombre d’exposicions també és extensa, a Espanya però també per Europa i Amèrica. García Rodero ha visitat al llarg de la seva carrera nombrosos països, submergint-se a les seves cultures i vides de la gent, les seves sorts i les desgracies. Les seves col·laboracions amb la INESCO i Médicos sin fronteras li ha permès conèixer nous països i noves cultures.

.

Una mirada de culte

Vull transcriure directament el text de Lola Huete aparegut al País semanal:

Si este texto fuera una fotografía de Cristina García Rodero, lo más llamativo en ella sería el sonido de su voz, que es dulcísima. Su cuerpo menudo y rotundo, que apenas la alza metro y medio del suelo. Su aspecto cotidiano y campechano, que la convierte en mujer invisible y común, señora de su casa camino del mercado, del autobús, de la consulta del médico…Sus grandes ojos verdes, que sobresalen de su rostro como dos faros que todo lo ven y le han dado muchas alegrías y alguna pena… Y esas toneladas de energía y pasión que son el motor que todo lo mueve. El que le ha permitido trabajar durante 40 años (va a cumplir 60) sin ayudantes ni añadidos, cargar con las cámaras (antes Nikon y ahora Canon; antes con película, ahora en digital) en un trasiego constante de aquí para allá en busca de ritos atemporales y costumbres añejas que unen hoy y siempre a hombres y mujeres del mundo. Travesías sin organización ni programas fijados de antemano: “Siempre he ido a lo que salga, a la aventura”. Siempre sola. “El viaje para mí es descubrimiento, conocimiento; poder compartir, ser testigo. Es regresar con un tesoro: traer imágenes que estén a la altura de lo vivido y hacer de eso una obra personal que te defina como creador y como persona, que es a lo que todos aspiramos en realidad”…. seguir llegint.. LOLA HUETE MACHADO 12/07/2009

La primera

Cristina García Rodero és des del 2009 el primer espanyol que passa a formar part de l’agència Magnum. Ja es va unir a l’agencia al 2005 però va ser l’any passat quan ser nomenada membre actiu.

García Rodero era una de les dues candidates que havien sol·licitat formar part de l’organ constituent de l’agència, una mena de cooperativa de fotògrafs creada al 1947 per Henri Cartier-Bresson i Robert Capa entre altres i amb seus a Londres, paris, Tòquio i Nova York. L’altra candidata era la canadenca Chris Anderson, a la que se li ha donat una any més per intentar de nou la seva candidatura.

Per a García Rodero, pertànyer a la prestigiosa agència és un reconeixement a la ‘fotografia lliure i independent’, ‘a una cerca més personal i individualitzada’, més enllà de la fotografia de premsa. García Rodero és la quarta dona fotògrafa a l’agència, amb Martine Franck, Lise Sarfati i Susan Meiselas

“Las mujeres lo tenemos más difícil”

.

Entre el Cielo y la Tierra

Des de fa uns anys està treballant en un ampli projecte monogràfic, ‘Entre el Cielo y la Tierra’, basat en el registre de festivals fe música, sexe i erotisme. Llocs per a divertir-se, exhibir-se o estimar-se. Una mostra d’aquest treball en trobem a la pàgina oficial de Magnum, que us mostro a continuació. Un vídeo extraordinari amb una introducció que ho diu tot:

Vull parlar de l’ésser humà, les dualitats i contradiccions de la vida. Les antigues tradicions i els nous rituals. Natural i Sobrenatural. religiós i Pagà. Dolor i Plaer. Humans i Deus. Esperit i Cos. Agua i Terra. Vida i Mort.

.

Us deixo també un vídeo amb fotografies de l’exposició de María Lionza:

I a les següents galeries podeu trobar més detalls de la seva obra, només cal que cliqueu a cada un dels webs següents:

No conec a la Rodero, però el que he llegit d’ella, la forma de veure i viure la vida, la seva passió per la fotografia o simplement les reflexions que he llegit em fa pensar que es una gran dona i una extraordinària fotògrafa. Ull, cap i cor, aquests elements que Cartier-Bresson enunciava com a bàsics per ser un bon fotògraf és la millor definició de la García Rodero. La seva facilitat per fer visible lo sagrat, lo espiritual.., la forma en que ens presenta les diferents cares de la mort.. és suficient per considerar el seu treball com un dels més importants a la fotografia dels nostres dies.

Per a mi, una de les millors fotògrafes espanyoles de tots els temps i per descomptat la millor fotògrafa espanyola ‘viva’.


Fonts: No estat complicat trobar informació de la Garcia Rodero, per bé que a la xarxa està força desordenada i no hi ha cap biografia complerta de l’artista:

http://es.wikipedia.org/wiki/Cristina_Garc%C3%ADa_Rodero

http://www.fotografias.net/25-09-2008/fotografos-en-el-mundo/cristina-garcia-rodero-fotografa-espanola

http://www.elmundo.es/elmundo/2009/06/25/cultura/1245955428.html

http://www.magnumphotos.com/CorexDoc/MAG/CC/SP/PRESS/MariaLionza.pdf

http://librodenotas.com/almacen/Archivos/003804.html

i alguna font més…

Espero que us hagi agradat l’experiència. Quina gran fotògrafa, no?

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements