Robert Capa

Des del primer dia tenia al cap el fotògraf d’avui, però el meu desconeixement de la seva obra més enllà de la seva ‘gran fotografia’ m’ha fet dubtar, dintre d’aquesta sèrie on volem aprendre fotografia a partir de l’obra dels clàssics, si ens podia aportar alguna cosa o no..

Universalment conegut, el fotògraf d’avui pot haver fet una de les tres fotografies més vistes de la història i revisant una possible tria dels 10 millors fotògrafs de tots els temps possiblement trobaríem el personatge que treballarem avui. He de dir però, que després d’aquest treball setmanal la meva percepció del seu treball ha canviat substancialment i m’he proposat compartir-ho amb vosaltres. Amics, avui us presento al gran… : 26. Robert Capa

Neix Budapest (Hongria) al 1913. Robert Capa però no va néixer aquest dia, ho va fer Endré Friedmann. Endré era fill d’una família jueva amb bona posició econòmica a l’Hongria que en aquell moment era part de l’Imperi Austro-Hongarès. La seva mare era dissenyadora de moda i el seu pare un pensador intel·lectual. A l’Hongria d’aquella època era habitual, per a les classes acomodades, pertànyer a un cercle, ja fos artístic o cultural, i allí Endré va rebre el sobrenom de Bandi.

Enmig de la depressió econòmica del 1929, que va fer perdre el local que tenia la seva mare i va haver de traslladar-lo a casa, Bandi va conèixer a una de les ‘dones’ de la seva vida, que en aquest cas va ser la culpable de la seva iniciació a la fotografia. Eva Besnyo. Eva era només tres anys més gran que Capa i era una gran apassionada per l’art i la fotografia. D’adolescent ja tenia la seva Kodak Brownie i de la seva relació amb Capa va néixer en aquest els eu interès per la fotografia.

La seva educació corria en paral·lel amb la dictadura del regent d’Hongria, Nicholas Horthy, però enmig d’aquesta foscor política apareixia Lajos Kassák, el gran poeta, novel·lista i pintor hongarès, impulsor dels moviments d’avantguarda i vinculat als moviments socialistes. Les idees anti-autoritàries, socials, igualitàries i pacifistes de Kassák van influir a Capa per a la resta de la seva vida. Kassák, que abraçava el constructivisme, donava a conèixer la fotografia a tothom. L’amistat entre Capa i Kassák va probablement modelar a Capa en les seves creences d’utilitzar la fotografia com eina per mostrar les injustícies del sistema. Capa, als 18 anys, va ser arrestat per la policia secreta per les seves activitats polítiques.

If your pictures aren’t good enough, you aren’t close enough.

Si les teves fotografies no son suficientment bones, es que no estaves suficientment aprop…”

Aquesta, sens dubte una de les frase més cèlebres en el món de la fotografia és de Capa, i resumeix la seva fotografia, la seva implicació i la gairebé obsessió per estar al mig del que estava fotografiant. Malauradament aquesta mateixa frase, que el va portar a la gloria, també li portaria la mort.

Endré Friedmann: Escapant del feixisme

Des del 1929 la situació política a Hongria era insostenible per la creixent inestabilitat econòmica i pels esdeveniments a Europa, especialment a Alemanya. Molta gent comença a sortir del país per la manca de llibertats i molts artistes i gent dels cercles culturals, entre ells Endré, abandonen el país.

Tenia 18 anys quan Endré abandona Hongria, ja de facte sota un govern feixista, i es dirigeix a Berlín. Allí comença a treballar a la cambra de revelat a la Dephot (Deutscher Photodienst), l’agència més important de foto-periodisme d’Alemanya. Aquesta agència es distingia per l’ús de petites càmeres i pel·lícula ràpida que permetia captar les escenes sense fer ‘posar’ al fotografiat, el que produïa imatges mai vistes fins aleshores, a més eren capaç d’obtenir bones fotografies fins i tot en escenes de pobre il·luminació.

Capa es va fer aviat amb les noves càmeres i li va tocar fer alguns petits treballs. El més important però va ser l’encàrrec d’anar a Copenhagen a fotografiar a Leon Trosky (dalt a la dreta). Capa va aconseguir tota una serie d’un Trosky on el seu carisma en oratòria deixava mudes les masses que l’anaven a veure.

Al 1932 Capa se’n va a París, escapant-se del nazisme alemany amb la pujada al poder de Hitler. I s’hi queda fins al 1936. A París coneix a la segona gran dona de la seva vida, la fotògrafa alemanya Gerda Taro. Gerda crea el personatge de ‘Robert Capa’, que havia de ser un fotògraf americà i així augmentar la cotització de les fotografies que feia la parella i que molt sovint s’intercanviaven les autories. L’amistat de la parella amb el fotògraf David Seymour, els proporciona el treball de reporters gràfics de la revista francesa ‘Regards‘ per  a cobrir les mobilitzacions del Front Popular a la Guerra Civil espanyola. Gerda va morir justament en un dels reportatges, aixafada per un tanc.

La Guerra Civil Espanyola

Al començar la Guerra Civil al Juliol del 1936, el ja oficialment ‘Robert Capa’ es trasllada a Espanya amb la seva companya Gerda. Implicat en la lluita anti-feixista i amb la causa i les ‘raons’ de la República va estar present als principals fronts de la guerra, des dels inicis a Madrid fins el final de la guerra a Barcelona.

Les seves millors fotografies les va fer a la rereguarda, allí documentà la por, la resignació i la desolació dels refugiats i sobrevivents als bombardejos. A ‘Images of War‘ Capa recordava la imatge d’una noia tombada sobre uns sacs a Barcelona al Gener del 39 en ple desgavell republicà i va fer una de les seves millors fotografies (abaix a l’esquerra).

‘És molt maca però ha d’estar molt cansada perquè no juga amb els altres nens. Gairebé no es mou, només segueix tots els meus moviments amb els seus grans ulls negres. No sempre és fàcil mantenir-te al marge i no ets capaç de fer res més que documentar el patiment que t’envolta’.

Us recomano la lectura de l’article de Gervasio Sánchez a El País (27/06/2009) per entendre una mica millor el personatge de Friedmann i el seu mite ‘Capa’. Molt interessant.

Al Juliol del 1937 Taro Gerda va ser morta per un tanc al ser aixafat el cotxe on s’hi havia enfilat per poder fotografiar la retirada de la Brunete. Més tard Capa li va dedicar el llibre ‘Death in the Making‘. En aquesta època Capa encara va tenir temps de cobrir diferents episodis de la invasió japonesa a la Xina, als prolegòmens de la Segona Guerra Mundial.

Mort d’un milicià

La fotografia per la que Capa és mundialment famós és sens dubte ‘Mort d’un milicià’, feta al Cerro Muriano (Còrdova) el 5 de setembre de 1936.

Sí efectivament, la ‘Mort d’un milicià‘ és la fotografia que el va catapultar universalment però també una de les fotografies de tota la història que ha portat més controvèrsia. Per bé que un historiador local d’Alcoi va posar nom al milicià, Federico Borrell García, el documental “La sombra del iceberg” (2007) desmunta aquesta tesi i diferents testimonis, forenses i documents de l’Arxiu d’Alcoi desmenteixen que el milicià fos Federico Borell. A més, altres estudis donen fins i tot l’autoria de la fotografia a la seva companya Gerta apart de posar en dubte que aquesta fos presa just en el moment de ser abatut sinó en una mena de representació que Capa, o la seva companya, van fer assajar al grup de milicians.

Capa, quan va marxar de París va perdre la maleta amb les 126 pel·lícules (rodets) de la seva estada a Espanya. Finalment el material que contenia la maleta va ser trobat a Mèxic sortint a la llum milers de fotografies de Capa, Gerda Taro i David Saymour “Chim” entre el maig de 1936 i el març de 1939. La seqüencia de les fotografies trobades alimenten les tesis de la falsedat de la fotografia així com la identitat del milicià. (veure article de El País)

El tema és apassionant i no recordo tants estudis per determinar la validesa d’una fotografia. A l’exhaustiu estudi fet per Richard Whelan (veure article) recolza la tesi de la veracitat de la fotografia per la posició de la mà en el moviment de caiguda del milicià. D’altres, basats en el llibre de Susan Sontag (Ante el dolor de los demás) desperten seriosos dubtes sobre la veracitat de la instantània (veure article). El fotògraf català Tino Soriano sembla no tenir cap dubte que, després de veure “La sombra del iceberg” la fotografia de Capa va ser un muntatge.

A l’article escrit per Milagros Soler i que podeu trobar clicant el web de dalt a la dreta tenim un exhaustiu estudi de les diverses teories sobre l’autenticitat de la fotografia. Un lloc interessant, especialment l’apartat de ‘Las distintas teorias’ i ‘Conclusiones’.

Mireu, personalment m’importa poc aquesta polèmica i no crec que si algun dia es demostra que va ser un muntatge s’hagi de restar importància al treball de Capa. La fotografia és una icona de la Guerra Civil Espanyola i m’interessa el que representa i no com va estar feta.

.

La Segona Guerra Mundial

Al començament de la Segona Guerra Mundial Capa ja es troba a Nova York. S’havia traslladat a la ciutat americana des de París, on s’escapava de la persecució nazi. Durant la guerra però, Capa es va moure per diferents escenaris europeus, primer treballant per Collier’s Weekly i més tard per ‘Life’.

Un dels seus millors treballs els va realitzar el 6 de Juny de 1944, el dia ‘D’, quan els americans desembarcaven a la platja d’Omaha.  Aquest era el nom en clau de la platja de les costes de Normandia on havien de desembarcar les troques americanes. Capa, carregant amb les seves dues Contax II i les seves lents de 50 mm va captar desenes d’imatges de l’operació militar. Va fer més de 100 fotografies a les primeres dues hores.. però es va cometre un error en el revelat a la cambra fosca a Londres, deixant massa temps actuant els productes químics que havien de provocar l’emulsió als negatius i provocant que 3 dels 4 rodets es perdessin, podent recuperar únicament 11 fotografies amb  aparença de desenfocades.

Life publicava 10 d’aquestes fotografies el 19 de Juny de 1944, posant nom a l’article de ‘Lleugerament desenfocat‘ (Slightly out of focus)”, atribuint a Capa el tremolor que patia per l’excitació del moment, cosa que ell sempre va negar. Capa però va fer servir el nom de ‘Slightly out of focus’ per la seva autobiografia. Avui per ‘Lleugerament desenfocat’ es coneix a la col·lecció de fotografies del desembarcament de Normandia.

Al 1947 Capa viatjava a l’Unió Soviètica amb el seu amic, l’escriptor John Steinbeck. Va fer fotografies de Moscou, Kiev, Tbilisi, Batumi i de les runes del que en aquell moment era Stalingrad.

Després de la guerra es convertí amb el que realment desitjava, ser un fotògraf de guerra en atur. Va treballar en varietat de projectes, incloent-t’hi un llibre de fotografies de Rússia amb texts de John Steinbeck. Tornà a la fotografia de guerra per cobrir la guerra d’independència israelí entre el 1948 i el 1949.

.

Gerta + Endré = Robert Capa

La llegenda Gerta-Endré només va durar tres anys, del 1934 al 1937, des de que en aquest any morí Gerta s’ha hagut d’esperar molt temps per conèixer a la Gerta fotògrafa.

Gerta, la fotògrafa

Son molts els analistes que atribueixen l’autoria de Gerta en moltes de les fotografies publicades com ‘Robert Capa’, tant a la Guerra Civil Espanyola com els mesos anteriors a París.

Gerta i Endré s’enamoren a París al 1934. Gerta és una  atractiva jove alemanya que fuig del nazisme. Difícilment una refugiada alemanya i un jueu-hongarès, amb idees d’esquerres s’haguessin fet un lloc tan ràpidament a la fotografia.

Havien d’inventar alguna cosa i Gerta, convençuda de que Endré tenia talent fotogràfic, va inventar el nom de ‘Robert Capa, sembla que ‘Robert’ per ‘Robert Taylor’ i ‘Frank’ per ‘Frank Capra’, actor i realitzador que Gerta admirava.

Gerta presenta les fotografies d’aquest misteriós ‘Robert Capa’, un fotògraf americà acabat d’arribar a Europa, posant un preu molt superior als treballs dels fotògrafs francesos. Diverses revistes piquen i compren. Gerta era una dona lliure, independent, compromesa i valent, es va escapar de la presó de Leipzig. Però a més era una gran fotògrafa i de ben segur que bona part de les fotografies signades com ‘Robert Capa’ les va fer ella.

(Font: http://www.tlaxcala.es/pp.asp?reference=4571&lg=fr)

.

L’Agència Magnum

Al 1948 les seves idees de crear una cooperativa de fotògrafs pren forma i a Capa l’atrau més treballar amb projectes que no en treballs assignats per les agencies o revistes. Amb Henri Cartier-Bresson, David Seymour (“Chim”), William Vandivert i George Rodger crea l’Agència fotogràfica Magnum. El treball de Capa a l’agència és més de compromís cap els joves fotògrafs, ajudant-los a ser independents i a guanyar-se la vida. En aquesta època podem reconèixer les seves fotografies amb Pablo Picasso, Ernest Hemingway o John Steinbeck.

.

La Guerra d’Indoxina

Al principi dels 50’s Capa viatja al Japó per una exposició organitzada per Magnum. Mentre estava al japó la revista ‘Life’ li demana si pot cobrir el sud-est asiàtic, on els francesos portaven més de 8 anys en guerra a l’Indoxina. Tot i que havia jurat que no tornaria a la fotografia de guerra, Capa accepta i s’uneix a les tropes franceses juntament amb altres dos periodistes de ‘Life’, John Mecklin i Jim Lucas. El 25 de Maig de 1954 el regiment travessa una àrea perillosa i Capa decideix saltar del jeep per avançar-se a peu i fer les primeres fotografies.  Minuts després  trepitja una mina que el deixa en un estat d’extrema gravetat. Capa es traslladat a un petit hospital on mor amb la seva càmera a les mans.

La seva màxima de ‘Si les teves fotografies no son suficientment bones, es que no estaves suficientment aprop’ acaba amb la seva vida.

Per Capa, la guerra té una cara humana, les seves fotografies han expressat sempre el terror, la bogeria de la guerra i sempre han apel·lat per les emocions. La seva proximitat amb els subjectes han volgut sempre representar l’impacte emocional del ‘tot’ en front de ‘les parts’.

Capa no ha estat mai interessat per les coses, els objectes, els paisatges, la seva obsessió han estat les ‘persones’. No exempt de certa tendenciositat, la fotografia de Capa és una fotografia ‘humana’, una fotografia de ‘persones’ i ‘sentiments’. Per poder preservar l’herència fotogràfica de Capa, Cornell Capa, el seu germà, fundà el International Fund for Concerned Photography al 1966. Des del 1974 tota la seva obra resideix al International Center of Photography a Nova York.

Els vídeos que us presento son realment interessants. Arriben molt més lluny d’on jo he pogut arribar i podreu veure moltes fotografies que no he pogut incloure, des de les fantàstiques de Pablo Picasso fins a les del sud-est asiàtic. (és la tercera vegada que canvio el vídeo ja que els trobats contenen sempre alguna fotografia que no és de Capa, i aquest no és una excepció !).

I aquest és una mica més curt i de pitjor qualitat però és un bon recull de les fotografies de la Guerra Civil Espanyola:

I a la galeria de l’agència Magnum podeu trobar un petit recull de la seva obra:


Aquesta setmana he tingut davant meu desenes de fotografie apilades com si fos un joc de cartes. La carta de sobre era per suposat la ‘Mort d’un milicià’ i al descobrir les altres cartes que estaven a sota he quedat sorprès. Com he pogut estar tant temps sense conèixer l’obra de Capa? Robert Capa es va inventar a ell mateix i és per les generacions futures, el pare del foto-periodisme de guerra o millor dit de la fotografia d’aquells que pateixen la guerra.
La seva màxima d’apropar-se i apropar-se a allò que es vol fotografiar va més enllà de tenir un gran zoom. És la necessitat del fotògraf de formar part de la realitat, de sentir i patir el que s’està fotografiant per què aquesta és l’única forma de poder expressar el sentiment i les emocions a la fotografia.


Fonts: A continuació alguna de les moltes fonts trobades i que no s’han especificat més amunt a l’article:

http://www.answers.com/topic/robert-capa

http://www.pbs.org/wnet/americanmasters/episodes/robert-capa/in-love-and-war/47/

http://www.taringa.net/posts/imagenes/1774473/fotos-de-guerra-de-robert-capa-+biografia.html

http://www.pacoelvira.com/2009/01/robert-capa-susan-sontag-y-la-foto.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Robert_Capa

i alguna font més…

Al darrer article m’acomiadava amb un ‘espero que us hagi agradat l’experiència‘. I no va ser així per molts de vosaltres. Avui espero que hagueu descobert a un gran fotògraf amagat durant anys darrera d’una gran fotografia.

Bona setmana i fins el proper dilluns.

<<< Altres articles de la serie ‘Parlem de fotografia’

.

tf-1

.

Totes les fotografies publicades en aquest taller estan fetes i son propietat de l’autor, excepte en aquells casos que se’n especifica el contrari. Si les utilitzeu citeu la font.
Todas las fotografías que aparecen en este taller están hechas y son propiedad del autor a excepción de aquellas en que se especifica lo contrario. Si las utilizáis citad la fuente.

tf-1

Advertisements